Improvisant

Aquests dies m'he recordat del videojoc Legend of Zelda, en què Link, el cavaller protagonista, ha de recórrer un país ple de llocs màgics i llegendaris per enfrontar-se a diferents monstres que tenen presonera la princesa Zelda. Castells, palaus, boscos, muntanyes màgiques, fonts, coves, cascades, santuaris, pobles i llogarets... De xicotets aquest joc ens tenia ben enganxats als meus cosins i a mi perquè ens plantejava enigmes i jocs de pensar, però sobretot per l'estètica i la música que l'acompanyen (la seua banda sonora ha estat interpretada per prestigioses orquestres). 

A què ve aquest record? Amb el cotxe amunt i avall pel Pirineu no he pogut evitar veure'm com Link en plena aventura. I si al videojoc podies trobar sorpreses i fer descobriments fascinants, aquests es queden curts davant del que hom pot trobar en la realitat: vivim en un país i un planeta tan bonic que és difícil no deixar-se impressionar per ell. Malauradament, tendim a viure en un món cada vegada més virtual i ple de modes que ignoren que allò màgic i meravellós que ens oferix el món ho trobem en realitat a la porta de casa nostra.

Aquest pont de Sant Joan he improvisat una sortida al Pirineu. Dijous encara no sabia si viatjar ni on fer-ho. Però revisant la meua xicoteta biblioteca, trobí una guia excursionista de la Cerdanya que em regalaren uns amics fa uns anys. Pintava bé. Amb les idees que aquesta em donava, i també amb l'ajuda de la guia de la Catalunya Nord, de la Viquipèdia i de la guia d'art romànic, he anat visitant llocs fantàstics, l'existència dels quals ignorava hores abans de trepitjar-los! 

Crec que és una sort haver rebut una educació com la que he tingut, que em permet meravellar-me davant de coses com un bosc, una posta de sol, una majestat romànica o el descobriment d'un animal salvatge com un isard o un esquirol. Tal com quan era xicotet. Crec que és un dels majors reptes per a qualsevol educador: com evitar que desaparega aquesta capacitat de fascinació? Què fa que minve i desaparega? Per què de vegades triomfa allò més mediocre davant les meravelles que tenim al nostre abast? Difícil de contestar, no creieu? Però potser tinga alguna cosa a veure el nivell de saturació al que arriba la nostra quotidianitat. I la dels més menuts.

FONT-ROMEU (Cerdanya)

Gran Hotel de Font-Romeu,
inici del seu boom turístic

Font-Romeu és coneguda per les seues pistes d'esquí. Ara bé, els orígens d'aquest poble turístic es remunten ben enrere en el temps, i tenen a veure amb un santuari marià que comença la seua història fa més de mil anys, depenent de l'abadia de Sant Martí de Canigó. El santuari fou durant segles força concorregut pels pelegrins (o romeus) que han donat nom al lloc. Després de destruccions (els càtars!), anys de devoció i "miracles", es va construir al segle XVII el santuari actual, al voltant del qual ha crescut el poble. En ell es guarda una de les joietes del barroc català: un magnífic retaule i un cambril del mestre manresà Josep Sunyer. Més que interessant.

Ermitatge des del calvari

Retaule de Josep Sunyer

Hostatgeria de l'ermitatge

Font "miraculosa"

A pocs metres del santuari hi ha un via crucis. Ascendir-hi oferix una sorpresa gratificant: la plataforma  circular sobre la qual s'aixeca la creu és un mirador privilegiat des d'on es poden contemplar pràcticament tots els cims del Pirineu Oriental: el Canigó, el Puigmal, la Pica d'Estats, el Cadí i el Carlit. Una rosa dels vents dibuixada a terra permet identificar-los i saber-ne la seua posició.

El Pic de Carlit

Serra del Cadí

Vista del Canigó

El Puigmal

Vista panoràmica de la Cerdanya

MONTLLUÍS (Cerdanya)

A les portes de la Cerdanya des del Conflent s'hi troba aquesta fortalesa de Vauban declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, dedicada al Rei Sol, Lluís XIV de França. És un lloc carregat d'història i especial per moltes raons. La seua construcció fou motivada per les contínues incursions dels espanyols després del Tractat dels Pirineus (si anaven a donar tant la llanda, per què el van signar?). Vauban, un autèntic mestre en l'enginyeria militar, va triar aquest lloc per una raó senzilla: en Montlluís trobem el pas cap al Conflent, cap al Capcir i el Midi francès i des de la fortalesa es controla la Cerdanya. A més a més, es va construir ex-nihilo en molt poc temps i encara avui està en funcionament, cosa que la fa més interessant. En Montlluís s'hi troba el centre d'entrenament de l'exèrcit francès, al qual han d'assistir també de forma obligatòria els periodistes que cobreixen conflictes a l'estranger. Per tant, la ciutadella de Montlluís té encara el mateix aspecte que tenia al segle XVIII, si deixem de banda el detall que l'església de la fortalesa fou reconvertida en gimnàs després de la Revolució Francesa. Fins i tot conserva el mecanisme gegantí per extreure aigua del pou, gairebé únic a tot França: només es conserva aquest i el del Mont Saint-Michel. 

La fortalesa va tenir un paper important durant la Guerra del Rosselló, de la qual no havia sentit mai parlar fins la visita a la plaça forta. Aprofitant els desordres de la Revolució, els espanyols (ara ja sense cursives) van començar una ofensiva per recuperar els territoris perduts al Tractat dels Pirineus. L'exèrcit espanyol, encapçalat pel capità general de Catalunya, el general Ricardos, va ser finalment derrotat després d'algunes victòries parcials. La falta de mitjans va ser la principal causa, la qual denota el poc interès que la monarquia borbònica tenia en aquests territoris. 

És curiós que tampoc França tenia especial interès en aquests territoris de frontera, malgrat que va fortificar-los a tort i a dret: abans seus que dels espanyols (per orgull nacional). A pesar d'això, ha estat impecable la tasca de despersonalització a la qual ha sotmès el territori català de l'altra banda dels Pirineus. Quines coses!

Entrada a la ciutadella, encara en ús

Mecanisme per pouar l'aigua de l'aljub

Campanar de l'església de Sant Lluís

Muralles del poblat

Alta Cerdanya des de Montlluís

LES GORGES DE LLO (Cerdanya)

El poble de Llo, amb el castell

Llo és un poblet encantador als peus del Puigmal, a les portes del qual hi ha una església romànica amb una enigmàtica portada. Llo és conegut pels seus banys termals, però la meua primera visita a aquest lloc va tenir com objectiu fer una caminada per les gorges.

El Segre al pas per les gorges

Us podeu fer una idea de la força del riu...

La Cerdanya des del Pla de la Creu (a contrallum)

A dalt del Pirineu, les flors són esblaimades
les flors són d'un blau clar,
blavoses o morades... (Verdaguer!)

L'excursionista dalt del punt on la vall del Segre s'obri

Als peus del Puigmal, entre dos dels seus contraforts, el Segre neix encaixonat entre les parets de granit de la muntanya. Paral·lel al riu, un camí permet resseguir el camí del crus alt d'aquest riu, per després desviar-se rumb al Pla de la Creu, un dels miradors més privilegiats de la Cerdanya. És una caminada llarga, d'unes tres hores i mitja, però fàcil i fortament recompensada. Al tornar, però, la certesa que se'm faria de nit a mitjan camí va fer que optara per la travessa: un corriol que s'endinsava dins del bosc. La veritat que vaig patir un poc al començament, perquè no sabia si estaria ben senyalitzat o bé acabaria passant la nit perdut i desorientat, però si alguna vegada feu l'excursió, no patiu: ho està. Has d'anar seguint unes marques vermelles primer, grogues després per un sender que no resulta fàcil pel seu gran pendent. 

Bosc comunal de Llo

El bosc comunal de Llo és màgic. Els pins i els avets creixen tan junts, que la part baixa dels arbres ha estat envaïda pels líquens, donant al bosc un aire misteriós i de conte. No m'estranya, doncs, que el camí es conega com el camí de les Bruixes...

Just a temps. Quan arribava novament a Llo el sol que es ponia. Estava salvat!

L'ESTANY DE LA BULLOSA (El Capcir)

Per la vesprada, la meua intenció en un començament havia estat d'ascendir la Pica del Carlit des de l'estany de la Bullosa, però el camí estava tallat fins les set, amb servei d'autobusos fins al llac. No obstant, si hi anava en autobús, quan baixara del Carlit no podria tornar fins al cotxe... Malgrat el canvi de plans (és el que té improvisar...), vaig decidir de passar els moments del crepuscle a la vora del llac, situat a pocs quilòmetres de Llo, i sopar-hi: hi ha dos hotels al costat mateix de la presa.

Fred: i tant, si en feia, de fred! I silenci. El cel estrellat deslluïa una mica per la presència de la lluna, quasi plena, però la pròpia lluna, sense el tel de la contaminació, ja era tota ella un espectacle. Vora les onze de la nit encara era perceptible a ponent la llum del crepuscle. És el que té l'estiu... Malauradament, els dies aniran minvant de mica en mica. Un dels rostres de Janus, transformat en el Baptista, mira cap al futur: la natura que ha reviscut comença silenciosament i imperceptible la seua davallada cap a l'apocalipsi hivernal (sant Joan de Nadal). Què hi farem!

Estany de la Bullosa

Llum crepuscular: 23:00 h

PUIGCERDÀ (Cerdanya)

De bon matí, amb temperatures ben baixes, fiu un volt per la vila on m'hi allotjava. Esperava trobar-me-la solitària i silenciosa, però resulta ser que a Puigcerdà el mercat setmanal es fa diumenge i els carrers estaven plens de gent que anava cap al mercat i cap als forns a comprar la coca de Sant Joan. Un mercat singular: s'hi sentia parlar català oriental, rossellonès, francès i castellà. Aquest fet recorda que som a terres de frontera.

Torre de Santa Maria

L'arbre de la vida (s. XIV)

Portada de l'església de Santa Maria, enderrocada el '36

Sens dubte, el lloc amb més encant de Puigcerdà és el seu estany artificial, documentat ja al segle XIII, al voltant del qual s'ha construït un parc dissenyat a principis del s. XX per Schierbeck, cònsol danès enamorat de la capital cerdana des que la va visitar. El poble compta també amb altres elements interessants: la torre de Santa Maria, l'únic vestigi que queda de l'església major, enderrocada el 1936; l'església de l'antic convent, gòtica amb una magnífica nau amb arcs de diafragma, on es guarden unes interessants pintures murals del XIV, i la mateixa estació, situada a la part baixa de la vila, comunicada amb ella amb un funicular des d'on es pot contemplar una magnífica vista de la Baixa Cerdanya amb el Cadí presidint-la des de la llunyania.

Puigcerdà, la Cerdanya i el Puigmal des del funicular

El matí convidava a quedar-se al parc Schierbeck, però calia explorar el Pirineu. Així doncs, després d'un bon esmorzar, ja estava dalt del cotxe!

EL FORN SOLAR D'ODELLÓ

L'havia vist el dia anterior baixant de Font-Romeu, i la guia hi recomanava la visita. Després d'haver-hi estat, també ho faig jo. El forn solar és una construcció imponent feta amb espills col·locats de manera tal que creen una gran superfície còncava on es reflecteix la llum del sol que envien uns altres espills situats enfront. Això fa que es puga concentrar en un sol punt l'energia del sol fins arribar a 3.500 graus de temperatura, cosa que és aprofitada per científics de tot el món per experimentar amb els materials i el seu comportament a altes temperatures i la producció i utilització de l'energia solar com a font energètica renovable. Segons el guia, fins i tot la NASA fa ús del forn en les seues investigacions dels materials de construcció dels aparells que posteriorment enviaran a l'espai.

L'exposició fa un repàs a les diferents formes de producció d'energia a través de panells explicatius i maquetes amb diferents mecanismes que aconsegueixen engegar una bombeta, basats en el funcionament dels diferents tipus de central energètica. Tot seguit, després d'haver vist un audiovisual sobre el forn i l'activitat que s'hi du a terme, hi ha una sala on s'expliquen les diferents aplicacions d'aquest treball.

M'ha sorprès saber que existeixen actualment centrals solars termoelèctriques que són capaces d'aconseguir una producció energètica similar a la d'una central nuclear, però de forma totalment neta. A Espanya ja n'hi ha tres (a Andalusia), però el país capdavanter amb l'ús de l'energia solar és Alemanya, un país no massa assolellat precisament. Per què no ens en parlen? I és que l'opció per una o altra font d'energia, més que tenir a veure amb allò que convé al medi i amb l'eficàcia, potser tinga més a veure amb allò que convé als interessos econòmics i a certes oligarquies. Trist, però cert.

Forn solar en miniatura

Una demostració del potencial de l'energia solar!

La visita al forn acaba a l'exterior, on el guia explica la funció de cadascuna de les parts de la construcció, i exemplifica com funciona amb un forn en miniatura: en poc més d'un minut, aconsegueix perforar amb un espill còncau la superfície d'una placa d'acer, la temperatura de fusió del qual és de més de 1300 graus!

ODELLÓ (Cerdanya)

Abans de marxar cap al Capcir, fiu un alto per passejar-me pels carrers d'aquest poblet. La seua església guarda una interessant talla romànica de la Mare de Déu i un curiós retaule renaixentista dedicat a Sant Martí (el més antic de la Cerdanya, segons un plafó explicatiu).

Santa Maria d'Odelló

Sant Martí esquinçant la capa 

Detalls del retaule renaixentista, el més
antic de tota la Cerdanya

I és que les esglésies de l'Alta Cerdanya no han patit cap Guerra Civil i encara guarden in situ objectes i mobiliari de culte de vora mil anys d'antiguitat, que a la resta de Catalunya o bé han estat cremats, robats o traslladats a un museu, exceptuant raríssimes excepcions.

LES MAJESTATS INVISIBLES: LA LLAGUNA (Capcir)

Majestat de la Llaguna
(La foto no és meva)

Una de les icones romàniques que més em fascinen són les majestats: imatges esculpides en fusta de Crist crucificat, però que paradoxalment es mostra somrient i victoriós a la creu. Per mi, esdevenen un símbol del triomf de la vida sobre la mort, i per extensió, d'allò que ens fa humans sobre la mediocritat, l'odi i la ignorància. Crec que les majestats són el més semblant a un tòtem que encara es pot trobar milers d'anys després d'evolució del pensament religiós, i tenen l'encant que moltes d'elles porten si fa no fa un miler d'anys presidint el culte en petites esglésies pirinenques, com la de Beget, que ja visití fa uns mesos, o la de la Llaguna, poblet situat a les portes del Capcir.

I allí que hi fiu cap per segona volta (hi aní també el dia anterior). Malauradament, l'església de la Llaguna roman gairebé sempre tancada, i has de tenir la sort que la dona que en té la clau siga a casa (per trobar-la, s'ha d'anar a la botiga del poble, i la botiguera li telefona per preguntar-li per la clau). La majestat de la Llacuna va romandre invisible als meus ulls, igual que al sendemà ho estaria la que es guarda a l'església de la Pobla de Lillet, que presidí durant segles l'absis principal del monestir de Santa Maria.

Torre de guaita

La Cerdanya des de la lloma de la Llaguna

Malgrat aquest xicotet handicap, val a dir que la visita a aquest poblet del Capcir és igualment recomanable. Dalt de tot de la lloma on està situat hi ha, a més a més del temple romànic, les runes d'una torre de guaita, i s'hi contempla una esplèndida vista del pas cap al Conflent. A pocs metres de l'entrada del poble hi ha un hotel, al restaurant del qual es pot menjar amb unes vistes magnífiques al Canigó i al Puigmal.

Les vistes... duraren ben poc. Fent honor al nom de l'altiplà, el cap de cerç va portar un banc de boira que en pocs minuts va cobrir-ho tot. I el fred! En no res, la vall havia passat de l'estiu a l'hivern. Però malgrat tot, vaig seguir la carretera cap a Formigueres i Font-Rabiosa vorejant el pantà de Matamala.

Canigó emboirat

Filet de bou... 

FONT-RABIOSA

Com tots els pobles del Capcir, Font-Rabiosa són quatre cases al voltant d'una església romànica. A principis de segle passat, tot buscant un jaciment de marbre, s'hi van trobar una gruta calcària que ara ha esdevingut el principal reclam turístic de la comarca.

És impressionant: la natura ha trigat milers per elaborar les diferents formacions geològiques de la cova. Si bé al forn solar les explicacions del guia eren benvingudes, ací vaig tenir ganes de matar-la ficant-li al pit una estalactita ben esmolada. De vegades la informació sobre el gruix, el temps, els materials... senzillament sobra, i només cal meravellar-se en silenci sobre el que es té al davant. Discretament, em vaig separar del grup i em quedí l'últim, cosa que va convertir la xerrameca en francès de la guia en un llunyà so gutural i desagradable. A estones podia fins i tot escoltar el xip-xip de l'aigua que, amb lentitud i constància, continuava fent via a pesar dels visitants.

A més a més d'alliberar-me de la pena de presó, fou una sort no haver matat la guia, perquè en una de les sales de la gruta va explicar com les formacions calcàries, a banda de semblar orgues, eren autèntics instruments musicals: cadascuna donava una nota diferent en ser colpejada suaument. Seria una bona idea anar de nou a la Cueva de las Maravillas, a Cortes, i provar de fer-les sonar en silenci. Aqueixa altra cova és més gran i més bonica, però d'acord amb la desídia valenciana, roman abandonada esperant tenir la sort que cap desaprensiu no vaja a destrossar-la. Quin país!

FORMIGUERA (Capcir)

A Puigbalador: no es veia res!

Bosc comunal de Formigueres

En eixir de la gruta, tot era boira. Volia visitar el pantà de Puigbalador, però no s'hi veia res! Així doncs, fiu un alto a Formiguera, capital del Capcir. El poble està tot ell en obres. A la plaça la gent preparava la revetla de Sant Joan, patró del lloc.

A l'església del poble hi ha una talla romànica d'un davallament de la creu, que degué de ser similar al que hi ha a Sant Joan de les Abadesses, però del qual només queda el Crist. Com en moltes altres esglésies de la Catalunya Nord, la de Formigera ha estat farcida amb imatges de sants d'una qualitat ínfima que semblen fetes de plàstic o de cera. Com guanyaria el lloc si les cremaren totes a la plaça i exhibiren només aquesta talla romànica: crec que no hi cal més.

El Lladura al seu pas per Formiguera

ELS BANYS DE LLO

Els banys de Llo formen part del circuit termal dels Pirineus, juntament amb els Banys de Sant Tomàs i els de Dorres. L'aigua dels banys és sulfurosa, sòdica i alcalina, a més de rica en minerals i plàcton termal. El més sorprenent, però, és que brollen dels peus del Puigmal a vora 50 graus de temperatura. El seu origen remunta a fa més de 10.000 anys: el temps que ha trigat l'aigua de les precipitacions a filtrar-se pel massís del Puigmal i arribar a la capa més interna de l'escorça terrestre, on entra en contacte amb la calor geotèrmica, la radioactivitat natural i les altes pressions, que la fan més lleugera i rica en propietats, per eixir després cap a la superfície a través de les falles del terreny.

(Fotografia dels banys a l'hivern, no és meua!)

I sí, l'entrada val una pasta, però paga molt la pena. N'ixes nou! L'aigua és refredada fins als 35-40º abans d'omplir les piscines, on hi ha diferents sortidors d'hidromassatge. Una sauna i un hammam completen el circuit. A fora de l'aigua, pluja i fred... En hivern també romanen obertes: t'hi pots banyar rodejat de neu. Caldrà provar-ho algun dia, potser als de Sant Tomàs, que justament al juny fan el seu tancament anual.

PRATS DE BALAGUER (Conflent)

El Puigmal

El Canigó anant cap a Prats, des de l'Alt Conflent

Viaducte del ferrocarril del Pirineu

Relaxat i descansat, vaig decidir acabar el dia en un dels llocs que recomana la guia de la Catalunya Nord: el castell de Balaguer. S'hi arriba resseguint la carretera cap a Perpinyà, per desviar-se després a l'altura de Fontpedrosa muntanya amunt. Estic segur que per alguns trams de la carretera que hi condueix no passen dos cotxes... amb conseqüent risc de caure penya-segat avall. Que a ningú li passe!

Prats de Balaguer és un poblet de conte des d'on es domina la part alta del Conflent. Està presidit per un castell, al voltant del qual s'hi conten mil i una llegendes. El castell, a banda de controlar l'Alt Conflent, controla també un important camí transhumant cap a la Vall de Núria, que en època medieval era també utilitzat pels pelegrins cap a Compostela.

Torre del rellotge

Castell de Balaguer

Pany de l'església de Santa Maria

Pujant al castell: llum del capvespre

Vista de Prats des del Castell

Baixant ja de nit cap a la vall de la Tet, la vista de Fontpedrosa des de la carretera era espectacular, amb la foguera de Sant Joan ja encesa. Crec que feia molts anys ja que les fogueres d'aquesta nit màgica no ens servien també per escalfar-nos, a banda de celebrar la vinguda de l'estiu. Al mateix temps, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, devien estar cremant centenars de fogueres per tot arreu, havent pres moltes d'aquestes de la flama del Canigó: no és gratuïta l'afirmació que és aquesta la festa nacional dels Països Catalans.

Fontpedrosa, amb la foguera de Sant Joan

Ja a l'hotel, massa cansat per a revetles. És el que té no haver parat en tot el dia d'anar amunt i avall!

BELLVER DE CERDANYA

A mig camí entre Puigcerdà i la Seu d'Urgell, és un poblet amb encant digne d'aturar-s'hi i passejar-hi una estona. Bellver conserva part de les seues muralles medievals, i ha estat escenari d'alguns fets històrics importants. El darrer, l'atac al poble l'any 1937, en plena Guerra Civil, per part del Comitè Revolucionari dirigit pel famós Cojo de Màlaga. Durant l'atac, el líder anarquista, que havia tingut tota la comarca atemorida, va ser assassinat a mans d'un veí del poble. El mateix president de la Generalitat va haver de visitar Bellver per restablir les relacions entre l'ajuntament i les autoritats republicanes.

LA SEU D'URGELL (Alt Urgell)

Si s'és amant de l'art romànic, no es pot deixar de visitar la Seu d'Urgell. Allà s'hi troba la catedral romànica millor conservada de Catalunya, amb el seu corresponent claustre i un interessant museu diocesà.

Portada nord de la catedral 

Portada nord: detall

Àbsis, amb la galeria d'estil llombard

Absis de l'església de Sant Miquel: detall

St. Miquel des de llevant

Vista del cimbori des del claustre

Ala meridional del claustre

Façana principal de la Seu, orientada a ponent

Portada, amb els característics lleons

A l'igual que la Seu d'Ègara a Terrassa, la Seu d'Urgell, d'origen igualment visigòtic, estava formada per tres esglésies romàniques, de les quals només es conserva la de Sant Miquel, al costat oposat del claustre d'on està situada la catedral. Al segle XVII es va començar a enderrocar el claustre per substituir-lo per un altre sense decoració escultòrica. Per sort, la reforma no va tenir èxit i només va desaparèixer la nau oriental. Les altres encara conserven els seus capitells esculpits en granit, amb temàtiques vegetals, animals i algunes figures antropomorfes, entre les quals abunden els monstres.

El museu no és gaire gran: moltes de les peces que haurien de ser-hi estan hui al MNAC. Però malgrat això, la col·lecció d'escultures i pintures romàniques no deixa de ser interessant, així com algunes peces barroques, com el retaule de la Pietat o l'urna del bisbe Ermengol, una joia de l'orfebreria. La peça més valuosa de la col·lecció és, sens dubte, un Beatus de Liébana perfectament conservat, malgrat el robatori que va patir l'any 96. Per sort, la banda de lladres responsable fou desarticulada i el Beatus va ser recuperat intacte.

Retaule de la Pietat, s. XVI, d'estil plateresc;
a la dreta, Puríssima, s.XVII

Mare de Déu de Ginestarre, s. XIII

Detall del retaule gòtic de l'Abella de la Conca

Retaule escultòric de St. Bertomeu,
escola de Lleida

Urna de Sant Ermengol, detall

Volta de Baltarga, detall

Crucifixió d'Estaon, s. XII

LES VALLS DE VALIRA (Alt Urgell)

A poc més d'un quilòmetre de la Seu, anant cap a Andorra, s'hi arriba al poblet d'Anserall, on es troben les ruïnes d'un monestir romànic que fou escenari d'un curiós fet històric que ha quedat reflectit en l'arquitectura del cenobi.

En efecte, l'abat Fèlix de Sant Serní de Tavèrnoles va fer famós el monestir en l'època de Carlemany, en acceptar una tesi herètica que afirmava que Jesús no era fill de Déu i que negava el dogma de la Trinitat. L'abat va defendre la seua heretgia davant dels teòlegs de Carlemany, que el van condemnar a l'exili. Anys després, en ser reconstruïda l'església del monestir, aquesta va ser dissenyada de manera que la simbologia de l'edifici fera referència, precisament, al dogma de la Trinitat. Així, són tres els absis principals, els quals no s'orienten tots al mateix punt cardinal com és habitual en el romànic català, sinó que un es troba a la capçalera de l'església i els altres dos als extrems del creuer. Al mateix temps, l'absis central té adossades tres absidioles fent referència al "tres en un, un és tres".

Absidioles

Vista lateral del creuer

Casualment, són el creuer i els absis de l'església els únics elements del monestir que resten en peus, rodejats de camps i corrals a la vora mateixa del riu, com si volgueren encara donar testimoni dels fets esdevinguts entre aqueixos murs. Un simpàtic gos i unes cabres esbojarrades et saluden en arribar indiferents a l'esdevenir de la història i a les disputes teològiques.

CASTELLAR DE N'HUG (Berguedà)
LES FONTS DEL LLOBREGAT

Mentre dinava a la Seu, curiosejava a la guia del romànic i a la Viquipèdia quin indret podria visitar de tornada cap a Barcelona, i pensí que era una bona idea visitar la Pobla de Lillet: no solament pels seus tresors romànics, entre els quals hi ha una majestat, sinó perquè allà s'hi troben els jardins Artigues, l'obra més desconeguda de Gaudí. Fins a aquell moment, jo també en desconeixia l'existència. De camí a la Pobla vaig trobar indicacions per arribar a les fonts del Llobregat, i allà que em dirigí la curiositat.

Quina sorpresa descobrir que el Llobregat naix als peus de Castellar de n'Hug entre les esquerdes de la roca, d'on raja l'aigua amb una força impetuosa tot fent un soroll aclaparador. Impressionant. És un dels llocs del País que més paga la pena visitar! A prop de les fonts hi ha una zona recreativa, i a uns 800 metres, al costat de la carretera entre Castellar i la Pobla, un hotel amb un restaurant que pinta bé. Un bon lloc per passar-hi un diumenge o un tranquil cap de setmana.

Fonts del Llobregat

Molí de les Fonts

LA POBLA DE LILLET (Berguedà)

Com he esmentat abans, aquest poble del Berguedà té molts elements patrimonials dignes d'una visita: el monestir de Santa Maria, el seu Pont Vell, del segle XIV, una majestat romànica conservada en la parròquia nova, de fàbrica barroca... però de tots aquests, cal visitar primer de tot els jardins Artigues, obra de Gaudí.

Pont dels Arcs

Cariàtide masculina

Font del Bou, símbol de St. Lluc

Font del Lleó (St. Marc) i pèrgola

Pont de l'arc, que condueix al mirador
i a l'àliga (St. Joan)

Des del mirador

Gaudí va regalar el disseny dels jardins a la família Artigas com a agraïment per l'hospitalitat rebuda durant la seua estada a la Vall de Lillet, mentre s'encarregava del projecte del Xalet del Catllaràs. L'arquitecte utilitza el curs del riu Llobregat en el seu disseny, tot integrant-hi els diferents elements ornamentals, entre els quals apareixen tots els trets de l'arquitectura gaudiniana: la simbologia, els elements naturals, el trencadís, l'arc parabòlic, etc. S'hi està tan bé, als jardins! Jo aprofití aquest entorn per acabar de llegir l'Atlàntida, i també per revisar alguns poemes d'Espriu, qui, tot siga dit, hauria enderrocat amb gust aquest lloc preciós (per modernista!). Per si us interessa, fan visites nocturnes musicades la nit del 14 d'agost.

Pont Vell, s. XIV

La Pobla des de la carretera a Castellar de n'Hug

Després d'un passeig per la Pobla, el meu viatge acabà al turó on encara s'alcen les ruïnes del monestir romànic. Des d'allà es pot veure una fantàstica vista de la vall, amb el Pedraforca presidint-la. Amb aquesta vista, posava així punt i final a la meua escapada improvisada per Sant Joan: havia arribat l'hora de tornar a ciutat.

Santa Maria de Lillet

Restes del claustre

Portada nord, al creuer de l'església, d'estil gòtic

Els 24 ancians de l'Apocalipsi, esculpits a la portada nord

Rotonda de Sant Miquel, vora el monestir,
consagrada l'any 1000

PROPÒSITS

El Pedraforca des de Santa Maria de Lillet

Ja em va quedar pendent l'ascensió al Canigó. Ara que ja conec el com i el per on s'apuja al Pedraforca i al Carlit, caldrà plantejar-s'ho també... Algú s'hi apunta?