aNDRòMiNa: Pujar al campanar

29 de juny del 2013

Pujar al campanar

Campanar d'Algemesí

La primera vegada que pugí a un campanar fou al d'Algemesí, i recorde que va ser molta l'expectació amb què vaig viure'n el fet. Aquella torre portava presidint majestuosa la vida del poble "des de sempre", i des d'allà es podia controlar gairebé tot el terme: els seus límits eren, com aquell qui diu, el meu univers conegut. Més tard vindria el Micalet i el seu interessant cos de campanes i les vistes espectaculars sobre València. I durant els meus viatges, aquest ritual de pujar a les torres de campanes sempre ha tingut bones (fotogràfiques) recompenses.

Sota la Sant Miquel

Amb motiu de la festa de Sant Pere, patró del meu barri, la parròquia de sant Pere de Puel·les ha organitzat una visita al seu campanar. M'ha fet especial il·lusió, doncs és la torre que des de els dos anys que fa que visc ací m'ha donat les hores i els quarts. A més, el de Sant Pere és gairebé l'únic campanar barroc de la ciutat: a banda d'aquest, només hi trobem la petita torre de la Mercè i la de l'església de Sant Jaume. És una de les coses que diferencien Barcelona de València: aquella està esguitada per tot arreu de campanars barrocs que antigament donaven un perfil propi a la ciutat des de fora de les muralles.

Com era d'esperar, les vistes de ciutat vella des de la torre són magnífiques. Diuen que ara que hi han arranjat una mica l'accés, tenen la intenció de programar visites turístiques al monument. Si així ho fan, paga al pena pujar les escales fins a dalt de tot. Encara que, per a què enganyar-se, no és cosa fàcil!