No hi ha res perfecte

Barcelona: gran urbs. I hom l'associa a soroll, trànsit, aldarull, gentades... Tot i que la ciutat oferix mil i un racons ben tranquils i allunyats de tot això: és qüestió de saber-los trobar.

Un poble de muntanya: el medi rural. Tranquil·litat, natura, paisatge... Trànsit? Potser no n'hi haja gaire, però la gent circula pels pobles com si els carrers foren un circuit d'Scalextric. Silenci? A Mura ja ho vam comentar, i ahir ho vam tornar a comprovar a l'Estany: la gent dels pobles parla cridant! Sopant, ens n'assabentàvem de totes les converses. La cambrera es dirigia a nosaltres a crit rodó! 

I és que no hi ha res perfecte, però tot i així, tot té el seu encant. Ahir el cicle de Música i Romànic concloïa amb un concert de l'Orfeó Manresà a l'església del monestir de Santa Maria de l'Estany, al Moianès. El claustre del monestir és una autèntica joieta del romànic, amb les seues columnes esveltes i la rica iconografia dels seus capitells. I el poble on s'ubica oferix bon menjar, natura i paisatges plens de boscos i muntanyes. L'Estany queda a prop de Moià, poble natal de Rafael Casanova. Només la carretera que hi du ja paga la pena: un camí romàntic rodejat de plàtans, que si bé al vespre és un espectacle de llum, ombres i colors, per la nit esdevé un paratge on podria gravar-se una bona pel·lícula de por.

Portada i campanar barrocs de Santa Maria de Moià

Claustre del monestir de l'Estany: galeria de llevant.

Galeria de ponent.

Galeria meridional del claustre

Sant Miquel pesant les ànimes

Els reis mags davant d'Herodes

Músics

Monstres

Mare de Déu de la Llet. Alabastre, s. XIV

Detall de la capçalera de l'església.