aNDRòMiNa: El Montsant.

Crec que tenim Internet tan assimilat en el nostre dia a dia que, havent oblidat el sentiment de fascinació que ens despertava durant les primeres voltes que hi navegàvem, hem deixat de ser conscients de com ens facilita les coses. És una eina útil per a tantes coses! Una estoneta abans de posar-me a dormir dissabte, hi buscava com pujar als cims del Montsant. De seguida ho trobí: vas ací, trobes això, gires cap allà, puges, baixes i ala. Fàcil! Un risc altíssim de perdre's però per provar-ho...!

Recorde que una de les primeres excursions que fiu quan arribí a Catalunya fou justament al Priorat, a la Cartoixa d'Scala Dei, als peus de la Muntanya Santa. Les cingleres empinades, altives, esquerpes, de la serra em van impressionar, però malauradament era ja cap al tard i no vaig ni pensar en pujar-hi. La Cartoixa em va semblar un lloc especial, una mica desolador, però ple de màgia i encant. I aquest diumenge vaig decidir-me a tornar-hi amb l'objectiu d'ascendir al capdamunt de la imponent mola de pedra, però també per visitar de nou Scala Dei i veure el resultats de les recents excavacions, restauracions i reconstruccions de l'àrea cenobítica del recinte, on els cartoixans feien l'escassa vida comunitària que la regla de Sant Bru permet i que fins fa unes setmanes no era visitable.

De camí topí amb el Pont del Diable. Un altre: fa uns mesos us parlava del de Ceret. Al voltant de l'aqüeducte romà de Tàrraco hi ha una variant de la llegenda: el diable va acceptar de construir un pont que durara mil anys (n'ha durat vora dos mil, i el que li queda) a canvi de quedar-se amb l'ànima de la primera criatura que beguera aigua més avall del pont, una volta aquest estiguera acabat. Va passar que qui primer begué aigua del barranc va ser un ase, l'ànima del qual va caure en mans del Maligne. (Un ase? Des de quan tenen ànima els ases?).

Hi havia passat amb el cotxe desenes de vegades, però aquesta vegada, amb tot el dia per davant, no tenia cap excusa per no parar i contemplar-lo. És magnífic. No sols el monument, sinó també el fet que ens haja arribat als nostres dies tan ben conservat.

Arribant ja cap a Cornudella fiu un alto per esmorzar al pantà de Siurana, que està completament ple, cosa ben rara, segons explicaven. L'aigua del pantà és molt clara, i la seua ubicació oferix una vista de l'imponent del Montsant.

El Montsant des del pantà de Siurana

Presa

Per arribar a la Cartoixa, cal agafar la carretera cap a Morera de Montsant des de Cornudella i des d'allà, desviar-se a Escala Dei. Aquesta carretera voreja el Montsant pel seu vessant sud-est, sota els cingles més imponents. Un paisatge de vinyes, d'un bosc que es recupera d'uns incendis relativament recents i marcat per l'omnipresència de la Muntanya Santa.

Morera de Montsant des de la carretera

El president Mas, durant la seva visita al monument per tal d'inaugurar les obres de restauració, va emprar el recinte cartoixà en una de les seues característiques metàfores: Catalunya, igual que la cartoixa, ha estat enrunada i serà capaç d'aixecar-se. Els periòdics parlaven també que Scala Dei recuperava amb les obres dutes a terme a l'àrea cenobítica part del seu "esplendor". Esplendor? Les runes d'aquesta part de la cartoixa han estat endreçades i s'han obert al públic, que ara pot entendre millor la vida dels monjos cartoixans i el funcionament del monestir. S'ha reconstruït l'estructura del claustre menor, centre de la vida comunitària i s'han consolidat les runes del refetor, de la sala capitular dels frares majors i la dels llecs. Però jo no parlaria pas de cap "esplendor" recuperat. Scala Dei continua sent una runa desoladora que ens mostra les vergonyes de la nostra història. Pot ser que comparar Catalunya amb Scala Dei siga un tant desafortunat... Esperem que el país mai no acabe com aquest recinte monàstic!

M'encanta passejar-me per aquestes runes. Tenen un encant molt especial, no sé si per l'arquitectura (o el que queda d'ella), si pel paratge presidit pel Montsant, per l'ideal de vida contemplativa que es duia a la pràctica dins dels seus murs... o potser per tot plegat.

Edifici de la porteria, del qual sols queden els dos arcs

Pati de l'Ave Maria des de la porteria

Remat de la fatxada de Santa Maria

Accès a la clausura

Detall de la fatxada de Santa María

Claustre menor, renaixentista, reconstruït recentment

Font i escut de la Cartoixa, al centre del claustre

Refetor

Restes de policromia de l'absis romànic de l'església

Detall de l'estança d'un cartoixà, reconstruïda

Façana del sagrari, detall

Montsant des del claustre del Patriarca

Havent visitat la cartoixa, vaig dirigir-me a l'objectiu de la meua excursió: l'ascensió al Montsant. Per poder pujar al cim més alt de la serra, la Roca Corbatera, cal fer-ho des del vessant nord de la Serra Major. Calia, doncs, desfer el camí cap a Cornudella i des d'allà anar fins a Albarca, un poblet mig abandonat als peus de la muntanya. El camí no és massa complicat ni pesat, i la recompensa és molt gran: pel paisatge, per l'espectacle que oferix la natura, per la màgia i allò que el lloc té de "sagrat". I les indicacions que vaig trobar per Internet no van fallar tampoc aquesta vegada!

En efecte, la natura en aquesta època de l'any ofereix el seu màxim esplendor. Desenes d'insectes, de flors, colors, textures... escampades entre les pinedes, rouredes i els paratges més elevats, poblats de màquia i esguitats d'alguna que altra savina.

Des de la Roca Corbatera vaig seguir la carena fins a l'altre extrem, on vaig poder contemplar sota els cingles el poble de Morera. Quin vertigen! Des de dalt les parets de la muntanya cauen en vertical centenars de metres. La carena està esguitada de racons plens de bellesa: coves, barrancs, fonts. Queda pendent acabar de recórrer-la per poder contemplar des de la muntanya la Cartoixa: en aquesta ocasió, tenia por que se'm fes de nit i no trobar el camí de tornada, tot i que les senyalitzacions són bastant abundants i encertades. Amb tot, estiguí sis hores caminant sol per aquests paratges. Més que suficient per caure en el compte que és una sort sentir-se viu.

Us deixe amb algunes de les fotos que vaig fer des del capdamunt de la serra. Si mai teniu l'ocasió, no dubteu en anar-hi.