Canal 9

Canal 9 era una gran emissora de propaganda fatxa, era una graaaaaaaaaaaaaaaaaaaan merda, però era la nostra merda. Vull dir, era una institució pública, una empresa PÚBLICA, d'aquelles que fa falta per vertebrar un País dissortat com el nostre, de la qual s'estava fent un molt mal ús per part dels consecutius governs del PP, tot allunyant-se cada volta més del que eren els seus principis fundacionals. Però el govern del PP no l'ha tancada perquè fos una graaaaaaaaaaaaaaaan merda: l'ha tancada perquè el País Valencià és un camp de proves de les polítiques neoliberals que es pretenen aplicar al conjunt de l'Estat. Perquè una vegada l'ha munyida, espoliada, violada (i violat moltes de les seues empleades, coneguts són els casos d'abusos per part d'alguns directius) i arruïnada, ha decidit llançar-la al fem, doncs ja no li era útil, atès que els índexs d'audiència eren ben baixos a causa de la seua decrepitud i decadència (la seua capacitat manipuladora havia decaigut, doncs), i donada la circumstància que, segons les enquestes, que li donen la victòria a l'oposició en les properes eleccions, podria caure en "altres mans" (que, Déu me'n guard, també quines manetes...).

Però hem de distingir sempre de la "cosa" i de l'ús que se li fa. València ha tingut des de fa dècades una televisió pública manipulada fins a límits intolerables, al servei dels sectors més reaccionaris de la societat. Però crec que la solució no era tancar-la: paradoxalment, l'ha tancada qui l'ha estat manipulat i aprofitant-se'n. La solució n'era una altra. Perquè al realitat és que València es queda sense televisió pública, sense cap institució que difonga un model estàndard de llengua i la cultura valenciana/catalana, cosa que Canal 9, de tant en tant, es dedicava a fer en alguns programes del seu segon canal. 

I què dir de la ruïna de tot un sector, l'audiovisual, que haurà de plegar i marxar a una altra part, perquè al Cap i Casal ja no li queda absolutament RES de què viure. No estem parlant només dels milers de treballadors de Canal 9 que se'n van al carrer. (Treballadors que, per altra banda, han tardat massa en esdevenir una veu de denúncia: l'han mamada de canto i ara els peguen una puntada de peu a la boca). Estem parlant també d'actors, empreses de doblatge, de tècnics... que, com un gran dòmino, cauran en els propers mesos.

I tot sota l'actitud dèspota, cínica, demagògica i antivalenciana dels polítics de la Generalitat del sud. Tot plegat, m'ha resultat trist i dolorós, no pel com era la RTVV, sinó pel que hauria de ser, pel que hauria d'hagut ser i perquè en aquests temps que corre serà difícil començar de nou.

Havia de dedicar-hi algunes paraules en aquest bloc, no solament per la perplexitat amb que em mire els fets esdevinguts al País Valencià, sinó també pel fet que RTVV m'ha acompanyat durant un bon grapat d'anys en els que vaig aprendre, encara que hui semble mentida, un bon grapat de coses mirant aquesta tele.

Retorn a la realitat, segons Pla

La fascinadora delícia de la tardor consisteix, potser, en la il·lusió de tornar sobre un mateix, produïda per la màgia del retorn de la realitat.

Josep Pla, Cadaqués 

(Un petit món del Pirineu, OC, 27)

Tornar sobre un mateix... Màgia... Retorn a la... Realitat? Què vol dir Pla amb això del retorn a la realitat? Què té a veure la realitat amb la tardor?


Rumiar, rumiar, rumiar... És clar! El moment per adonar-se que no tot és la vitalitat i la vivesa de l'estiu, que tot té el seu declivi, que tard o d'hora arriba l'hivern. La mort. I que nosaltres vivim el mateix procés que la natura viu ara ens agrade o no. Sublim. M'encanta la tardor, des de xicotet. És a la tardor, però, que el meu cicle comença: des de sempre, primer com a estudiant, més tard com a mestre. El curs, l'aventura, s'inicia amb els ritmes tardorencs, just amb el declivi del dia, de la llum, de la vida, de l'escalfor. Un tant paradoxal.


Quan més temps passe sol, més m'agrada estar-ho. Tard o d'hora, hauré de posar-hi límits si no vull acabar de novici cartoixà. (És una mala idea en realitat?) Crec, però, que això de tornar sobre un mateix no agrada a tots. Ho comprove una i altra vegada quan vaig a un concert on la música convida a endinsar-se en el més profund d'un mateix i a palpar els nucs més difícils de desfer dels nostres sentiments, sensacions, vivències. Que això no tothom està preparat per afrontar-ho queda demostrat quan, de sobte, just en el moment culminant de la melodia, esdevé l'atac sobtat de tos histèrica. Insuportable. No em crec a totes totes aqueixes teories que ens diuen que som nosaltres mateixos qui volem estar malalts, o que ens deixem vèncer per una malaltia. Però alguna cosa de certa tenen: hi ha gent que s'hauria de plantejar anar a un psicòleg abans d'assistir a un concert. Potser així no donaria la murga amb la punyetera tos nerviosa en quedar-se sola, desprotegida davant la música i davant la seua pròpia existència.


De nou, l'orgue. Bach. Poblet. Quin escenari! Tardor sense pluja, però amb un fred novell i intens. Intensíssim. Tant, que va posar fre a la idea d'endinsar-me en la foscúria per contemplar el cel estrellat.


Sí. Aquest cap de setmana he fugit de Barcelona. He anat de poble en poble, de racó en racó, fins arribar a Poblet evitant el peatge. I de ruta per l'obaga de la Pena, he viscut aquesta il·lusió tot immers en aquest retorn de la realitat de la tardor. Un munt de textures, olors, sensacions, invitacions a la reflexió i...


Tardor, és la tardor.

IGUALADA

Igualada és una població molt agradable. És una ciutat industriosa, treballadora, urbanitzada, moderna i simpàtica.


JOSEP PLA


No. No he buscat cites de Pla per escriure aquest post: me les he trobades de casualitat. La primera, a la Planiana del bloc La serp blanca, que seguisc assíduament. Aquesta es torba just a una finestra de l'ajuntament que està enfront mateix de la porta de l'església gran de la capital de l'Anoia.


I per a què vaig a enrotllar-me, si les poques hores que hi he estat m'han fet arribar la mateixa sensació? Un matís: les industries que Pla va veure a ple rendiment són ara tancades, i les seues naus abandonades oferixen un aire romàntic i decadent a alguns barris de la localitat.


Ah! I quin fantàstic retaule barroc, el de l'església gran... Jacint Morató i Josep Sunyer. Llàstima que l'estructura, refeta, no estiga encara daurada. (Es busca mecenes).

Una bona manera de començar el cap de setmana de fred:

un bon cafè i dolços a una pastisseria com aquesta! 

Contraforts de Santa Maria 

Igualada compta amb mostres interessants

de modernisme popular. 

Jacint Morató, Josep Sunyer: retaule major de
Santa Maria (imatge central)

Aquest àngel músic, amb
la guitarra, és un exemple únic
de la imatgeria barroca.

Els atlants de la base representen cadascun una estació

Orgue, s.XVIII

Sant Roc

Moixiganga: influència dels valencians arriba fins ací!

CASTELL DE CLARAMUNT

Només recomane de contemplar Catalunya des d'aquesta talaia, des d'on es domina el congost d'Òdena i la vall de l'Anoia, nova frontera després del Cardener en l'avanç imparable de la mal anomenada Reconquesta.

Gòtic civil, romànic, paisatge, història i natura.

Recinte sobirà.

Recinte jussà

Igualada i el congost d'Òdena

Les muntanyes de Montserrat aguaiten creant un curiós efecte òptic

La Pobla de Claramunt

BAIXA SEGARRA

Si es vol arribar a la Conca de Barberà estalviant-se el peatge de l'autopista AP7/AP2, cal travessar els poblets de la Baixa Segarra, una comarca avortada, com el Moianès, a mig camí entre la Conca i els camps de Cervera. Mitja hora de més de viatge que, ben mirat, paga la pena.

Uns paisatges gairebé castellans, esguitats de molins eòlics i poblets medievals, aqueixos dies deserts totalment: la gent s'havia refugiat acovardida pel fred i el vent. Però per allà voltava jo, passejant-me per carrerons, contemplant portades romàniques i gaudint de les olors de llenya cremada i menjar que arribaven de les cases.

Amb una bona llàgrima als ulls... Quin fred!

Santa Coloma de Queralt, Conesa i Savallà del Comte.

Aguiló, pertanyent al municipi de Santa Coloma de Queralt.

Santa Coloma de Queralt: torres del castell i de l'església

Santa Maria de Bell·lloc

Fixeu-se amb el monstre de set caps! 

Monstres antropòfags

Plaça de l'església de Santa Coloma

El Call: record als jueus expulsats l'any 1492

Castell: detall de la fatxada 

Jo isc a la foto: mireu l'espill!

Font de les Canelles: naixement del riu Gaià

Portal de Martí (s. XIV)

Les torres dels senyors medievals enderrocades, les dels
senyors actuals dominant el paisatge: les telecomunicacions

Savallà del Comte

Ocàs el dia a Conesa, un dels poblets més bonics de la zona

Ca l'Escarola, Conesa

"Evolució", al passeig de Muralla de Conesa

Com veieu, Conesa té racons deliciosos. 

EL BOSC DE POBLET: OBAGA DE LA PENA


Del dens alzinar, a la pineda. De la pineda, a la teixeda. A poc a poc, van apareixent els roures. De nou, pins. Algun que altre avet... La riquesa d'aquest paratge, i de les muntanyes de Prades en la seua totalitat, mereix un bon grapat d'escapades que queden pendents.

A dalt de tot, des del mirador de la Pena, un espectacle. Les vistes cap al nord abraçaven fins a les neus del Pirineu, que malauradament, la càmera no era capaç de captar.

Poblet inundat de la llum del sol a llevant

Ermita de la Trinitat, al fons de la vall del mateix nom

Barranc dels Boixets

La Conca de Barberà des del mirador de la Pena

Poblet des del mirador.

En tornar, la llum esmorteïda de la vesprada tardorenca canvia
totalment l'aspecte del cenobi.

POBLET

Què puc afegir-hi? N'estic enamorat. No podia anar-me'n sense fer-hi una visita, tot i que ja l'havia visitat.

De matí, abans de moure cap a la muntanya i endinsar-me en el fred, havia assistit a l'ofici de laudes, esdevingut just mentre el sol eixia per llevant, aguaitant pels finestrals de la capçalera de l'església cada vegada de forma més evident. El so dels càntics, els rituals de les reverències, l'orgue, l'eco de les veus ressonant per les naus del temple... em traslladaven a un altre temps. En finalitzar, els monjos eixiren en pocs segons per la porta del dormitori, es feu fosc, la reixa de clausura es va tancar i es va fer un silenci espès.

I vaig dubtar si havien estat o no reals.

COMIATS

Abans de marxar de la Conca de Barberà, i ja que hi passava a prop, visití Barberà de la Conca (quines coses, els topònims). Si feu memòria, Barberà va ser aquell poble en què va aparèixer una gran escletxa al terra fa uns anys, d'alguns pams d'amplada, que va dividir el poble en dos.

De nou, una estampa de postal. Camps de blat, el castell i l'església sota la llum rosada, ataronjada i vermellosa del capvespre. Barberà té un entramat de carrerons medievals que mereixen una estona de passeig. Potser el més curiós d'aquest poble siga la portada de la seua església parroquial: en ella trobem integrat un timpà romànic en una decoració totalment barroca. Dos estils que podríem definir com antagònics en molts aspectes convivint harmònicament en una sola obra.

I des de Barberà, de nou per la carretera de Santa Coloma de Queralt cap a Igualada, l'autopista A2 i la realitat de Barcelona que m'esperava.

Barroc i romànic,  una combinació ben curiosa

Theotokos