La fascinadora delícia de la tardor consisteix, potser, en la il·lusió de tornar sobre un mateix, produïda per la màgia del retorn de la realitat.
Tornar sobre un mateix... Màgia... Retorn a la... Realitat? Què vol dir Pla amb això del retorn a la realitat? Què té a veure la realitat amb la tardor?
Rumiar, rumiar, rumiar... És clar! El moment per adonar-se que no tot és la vitalitat i la vivesa de l'estiu, que tot té el seu declivi, que tard o d'hora arriba l'hivern. La mort. I que nosaltres vivim el mateix procés que la natura viu ara ens agrade o no. Sublim. M'encanta la tardor, des de xicotet. És a la tardor, però, que el meu cicle comença: des de sempre, primer com a estudiant, més tard com a mestre. El curs, l'aventura, s'inicia amb els ritmes tardorencs, just amb el declivi del dia, de la llum, de la vida, de l'escalfor. Un tant paradoxal.
Quan més temps passe sol, més m'agrada estar-ho. Tard o d'hora, hauré de posar-hi límits si no vull acabar de novici cartoixà. (És una mala idea en realitat?) Crec, però, que això de tornar sobre un mateix no agrada a tots. Ho comprove una i altra vegada quan vaig a un concert on la música convida a endinsar-se en el més profund d'un mateix i a palpar els nucs més difícils de desfer dels nostres sentiments, sensacions, vivències. Que això no tothom està preparat per afrontar-ho queda demostrat quan, de sobte, just en el moment culminant de la melodia, esdevé l'atac sobtat de tos histèrica. Insuportable. No em crec a totes totes aqueixes teories que ens diuen que som nosaltres mateixos qui volem estar malalts, o que ens deixem vèncer per una malaltia. Però alguna cosa de certa tenen: hi ha gent que s'hauria de plantejar anar a un psicòleg abans d'assistir a un concert. Potser així no donaria la murga amb la punyetera tos nerviosa en quedar-se sola, desprotegida davant la música i davant la seua pròpia existència.
De nou, l'orgue. Bach. Poblet. Quin escenari! Tardor sense pluja, però amb un fred novell i intens. Intensíssim. Tant, que va posar fre a la idea d'endinsar-me en la foscúria per contemplar el cel estrellat.
Sí. Aquest cap de setmana he fugit de Barcelona. He anat de poble en poble, de racó en racó, fins arribar a Poblet evitant el peatge. I de ruta per l'obaga de la Pena, he viscut aquesta il·lusió tot immers en aquest retorn de la realitat de la tardor. Un munt de textures, olors, sensacions, invitacions a la reflexió i...
Tardor, és la tardor.
IGUALADA
Igualada és una població molt agradable. És una ciutat industriosa, treballadora, urbanitzada, moderna i simpàtica.
JOSEP PLA
No. No he buscat cites de Pla per escriure aquest post: me les he trobades de casualitat. La primera, a la Planiana del bloc La serp blanca, que seguisc assíduament. Aquesta es torba just a una finestra de l'ajuntament que està enfront mateix de la porta de l'església gran de la capital de l'Anoia.
I per a què vaig a enrotllar-me, si les poques hores que hi he estat m'han fet arribar la mateixa sensació? Un matís: les industries que Pla va veure a ple rendiment són ara tancades, i les seues naus abandonades oferixen un aire romàntic i decadent a alguns barris de la localitat.
Ah! I quin fantàstic retaule barroc, el de l'església gran... Jacint Morató i Josep Sunyer. Llàstima que l'estructura, refeta, no estiga encara daurada. (Es busca mecenes).
Josep Pla, Cadaqués
(Un petit món del Pirineu, OC, 27)
Tornar sobre un mateix... Màgia... Retorn a la... Realitat? Què vol dir Pla amb això del retorn a la realitat? Què té a veure la realitat amb la tardor?
Rumiar, rumiar, rumiar... És clar! El moment per adonar-se que no tot és la vitalitat i la vivesa de l'estiu, que tot té el seu declivi, que tard o d'hora arriba l'hivern. La mort. I que nosaltres vivim el mateix procés que la natura viu ara ens agrade o no. Sublim. M'encanta la tardor, des de xicotet. És a la tardor, però, que el meu cicle comença: des de sempre, primer com a estudiant, més tard com a mestre. El curs, l'aventura, s'inicia amb els ritmes tardorencs, just amb el declivi del dia, de la llum, de la vida, de l'escalfor. Un tant paradoxal.
Quan més temps passe sol, més m'agrada estar-ho. Tard o d'hora, hauré de posar-hi límits si no vull acabar de novici cartoixà. (És una mala idea en realitat?) Crec, però, que això de tornar sobre un mateix no agrada a tots. Ho comprove una i altra vegada quan vaig a un concert on la música convida a endinsar-se en el més profund d'un mateix i a palpar els nucs més difícils de desfer dels nostres sentiments, sensacions, vivències. Que això no tothom està preparat per afrontar-ho queda demostrat quan, de sobte, just en el moment culminant de la melodia, esdevé l'atac sobtat de tos histèrica. Insuportable. No em crec a totes totes aqueixes teories que ens diuen que som nosaltres mateixos qui volem estar malalts, o que ens deixem vèncer per una malaltia. Però alguna cosa de certa tenen: hi ha gent que s'hauria de plantejar anar a un psicòleg abans d'assistir a un concert. Potser així no donaria la murga amb la punyetera tos nerviosa en quedar-se sola, desprotegida davant la música i davant la seua pròpia existència.
De nou, l'orgue. Bach. Poblet. Quin escenari! Tardor sense pluja, però amb un fred novell i intens. Intensíssim. Tant, que va posar fre a la idea d'endinsar-me en la foscúria per contemplar el cel estrellat.
Sí. Aquest cap de setmana he fugit de Barcelona. He anat de poble en poble, de racó en racó, fins arribar a Poblet evitant el peatge. I de ruta per l'obaga de la Pena, he viscut aquesta il·lusió tot immers en aquest retorn de la realitat de la tardor. Un munt de textures, olors, sensacions, invitacions a la reflexió i...
Tardor, és la tardor.
IGUALADA
Igualada és una població molt agradable. És una ciutat industriosa, treballadora, urbanitzada, moderna i simpàtica.
JOSEP PLA
No. No he buscat cites de Pla per escriure aquest post: me les he trobades de casualitat. La primera, a la Planiana del bloc La serp blanca, que seguisc assíduament. Aquesta es torba just a una finestra de l'ajuntament que està enfront mateix de la porta de l'església gran de la capital de l'Anoia.
I per a què vaig a enrotllar-me, si les poques hores que hi he estat m'han fet arribar la mateixa sensació? Un matís: les industries que Pla va veure a ple rendiment són ara tancades, i les seues naus abandonades oferixen un aire romàntic i decadent a alguns barris de la localitat.
Ah! I quin fantàstic retaule barroc, el de l'església gran... Jacint Morató i Josep Sunyer. Llàstima que l'estructura, refeta, no estiga encara daurada. (Es busca mecenes).
Una bona manera de començar el cap de setmana de fred:
un bon cafè i dolços a una pastisseria com aquesta!
Contraforts de Santa Maria
Igualada compta amb mostres interessants
de modernisme popular.
 |
| Jacint Morató, Josep Sunyer: retaule major de Santa Maria (imatge central) |
 |
| Aquest àngel músic, amb la guitarra, és un exemple únic de la imatgeria barroca. |
 |
| Els atlants de la base representen cadascun una estació |
 |
| Orgue, s.XVIII |
Sant Roc
 |
| Moixiganga: influència dels valencians arriba fins ací! |
CASTELL DE CLARAMUNT
Només recomane de contemplar Catalunya des d'aquesta talaia, des d'on es domina el congost d'Òdena i la vall de l'Anoia, nova frontera després del Cardener en l'avanç imparable de la mal anomenada Reconquesta.
Gòtic civil, romànic, paisatge, història i natura.
 |
| Recinte sobirà. |
 |
| Recinte jussà |
 |
| Igualada i el congost d'Òdena |
 |
| Les muntanyes de Montserrat aguaiten creant un curiós efecte òptic |
 |
| La Pobla de Claramunt |
BAIXA SEGARRA
Si es vol arribar a la Conca de Barberà estalviant-se el peatge de l'autopista AP7/AP2, cal travessar els poblets de la Baixa Segarra, una comarca avortada, com el Moianès, a mig camí entre la Conca i els camps de Cervera. Mitja hora de més de viatge que, ben mirat, paga la pena.
Uns paisatges gairebé castellans, esguitats de molins eòlics i poblets medievals, aqueixos dies deserts totalment: la gent s'havia refugiat acovardida pel fred i el vent. Però per allà voltava jo, passejant-me per carrerons, contemplant portades romàniques i gaudint de les olors de llenya cremada i menjar que arribaven de les cases.
Amb una bona llàgrima als ulls... Quin fred!
Santa Coloma de Queralt, Conesa i Savallà del Comte.
 |
| Aguiló, pertanyent al municipi de Santa Coloma de Queralt. |
 |
| Santa Coloma de Queralt: torres del castell i de l'església |
 |
| Santa Maria de Bell·lloc |
 |
| Fixeu-se amb el monstre de set caps! |
 |
| Monstres antropòfags |
 |
| Plaça de l'església de Santa Coloma |
 |
| El Call: record als jueus expulsats l'any 1492 |
 |
| Castell: detall de la fatxada |
 |
| Jo isc a la foto: mireu l'espill! |
 |
| Font de les Canelles: naixement del riu Gaià |
 |
| Portal de Martí (s. XIV) |
 |
| Les torres dels senyors medievals enderrocades, les dels senyors actuals dominant el paisatge: les telecomunicacions |
 |
| Savallà del Comte |
 |
| Ocàs el dia a Conesa, un dels poblets més bonics de la zona |
 |
| Ca l'Escarola, Conesa |
 |
| "Evolució", al passeig de Muralla de Conesa |
 |
| Com veieu, Conesa té racons deliciosos. |
EL BOSC DE POBLET: OBAGA DE LA PENA
Del dens alzinar, a la pineda. De la pineda, a la teixeda. A poc a poc, van apareixent els roures. De nou, pins. Algun que altre avet... La riquesa d'aquest paratge, i de les muntanyes de Prades en la seua totalitat, mereix un bon grapat d'escapades que queden pendents.
A dalt de tot, des del mirador de la Pena, un espectacle. Les vistes cap al nord abraçaven fins a les neus del Pirineu, que malauradament, la càmera no era capaç de captar.
 |
| Poblet inundat de la llum del sol a llevant |
 |
| Ermita de la Trinitat, al fons de la vall del mateix nom |
 |
| Barranc dels Boixets |
 |
| La Conca de Barberà des del mirador de la Pena |
 |
| Poblet des del mirador. |
 |
| En tornar, la llum esmorteïda de la vesprada tardorenca canvia totalment l'aspecte del cenobi. |
POBLET
Què puc afegir-hi? N'estic enamorat. No podia anar-me'n sense fer-hi una visita, tot i que ja l'havia visitat.
De matí, abans de moure cap a la muntanya i endinsar-me en el fred, havia assistit a l'ofici de laudes, esdevingut just mentre el sol eixia per llevant, aguaitant pels finestrals de la capçalera de l'església cada vegada de forma més evident. El so dels càntics, els rituals de les reverències, l'orgue, l'eco de les veus ressonant per les naus del temple... em traslladaven a un altre temps. En finalitzar, els monjos eixiren en pocs segons per la porta del dormitori, es feu fosc, la reixa de clausura es va tancar i es va fer un silenci espès.
I vaig dubtar si havien estat o no reals.
COMIATS
Abans de marxar de la Conca de Barberà, i ja que hi passava a prop, visití Barberà de la Conca (quines coses, els topònims). Si feu memòria, Barberà va ser aquell poble en què va aparèixer una gran escletxa al terra fa uns anys, d'alguns pams d'amplada, que va dividir el poble en dos.
De nou, una estampa de postal. Camps de blat, el castell i l'església sota la llum rosada, ataronjada i vermellosa del capvespre. Barberà té un entramat de carrerons medievals que mereixen una estona de passeig. Potser el més curiós d'aquest poble siga la portada de la seua església parroquial: en ella trobem integrat un timpà romànic en una decoració totalment barroca. Dos estils que podríem definir com antagònics en molts aspectes convivint harmònicament en una sola obra.
I des de Barberà, de nou per la carretera de Santa Coloma de Queralt cap a Igualada, l'autopista A2 i la realitat de Barcelona que m'esperava.
De nou, una estampa de postal. Camps de blat, el castell i l'església sota la llum rosada, ataronjada i vermellosa del capvespre. Barberà té un entramat de carrerons medievals que mereixen una estona de passeig. Potser el més curiós d'aquest poble siga la portada de la seua església parroquial: en ella trobem integrat un timpà romànic en una decoració totalment barroca. Dos estils que podríem definir com antagònics en molts aspectes convivint harmònicament en una sola obra.
I des de Barberà, de nou per la carretera de Santa Coloma de Queralt cap a Igualada, l'autopista A2 i la realitat de Barcelona que m'esperava.
 |
| Barroc i romànic, una combinació ben curiosa |
 |
| Theotokos |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada