aNDRòMiNa: Llum

Cel, llum, claror, intensitat, matís. Al principi pensava que era una percepció només subjectiva, però he trobat més gent que ho percep també. Per tant, pot ser que siga cert. Em referisc al fet que el cel, a València, brilla més intensament del que hi estic habituat actualment. Ho note quan hi torne. En certs moments del dia, les muntanyes, els camps, els carrers... tenen una lluminositat que he trobat en pocs llocs més. I en els dies totalment clars, quan la humitat és escassa o fa vent, la blavor intensa del cel sense núvols impressiona.

I és que aquests dies he tornat a fer cap cap al poble. Malalties i victòries xicotetes. Tràpules familiars i retrobaments. I entre unes coses i altres, encara hem tingut temps de fer alguna escapada curta i de contemplar aquest tros de terra on tot continua, amunt o avall, igual que sempre.

QUESA

Una volta a casa després de l'ingrés hospitalari, l'àvia anava rebent visites: tothom li anava contant, després de preguntar-li com estava, els seus mals i malalties. Ella, asseguda, els escoltava tots. En un moment donat, tres veïnes enumerant tots els mals familiars... i l'àvia que afirma, sentenciosa, que les persones no podem esperar altra cosa quan fa vora cinc mesos que no plou ni una gota.

La intuïció la porta a relacionar la malaltia, la mancança, amb la manca de pluja, el que diríem el canvi climàtic. El que els científics ens poden explicar amb complicades teories, ho expressa tan bé la saviesa popular!

La nostra breu escapada a per esclata-sangs al rio Grande de Quesa va quedar frustrada pel mateix fet. Novembre i tot estava sec com en ple estiu. Del riu, que a Quesa omple els famosos bassals d'aigua dels "chorros", només quedava una escorrentia esquifida però encara suficient per mantenir ple de vida el paratge. Fins quan?

Paratge de los Chorros de Quesa

El río Grande esculpeix meandres sinuosos entre les muntanyes

Quesa, a la Canal de Navarrés

ONDA

De tornada a Barcelona, aprofitant que vaig haver d'agafar el cotxe, fiu parada per alguns indrets de la Plana i l'Alcalatén. Primer, Onda, que cal incloure a la llista de ciutats valencianes que s'han de conèixer, com Xàtiva, Sagunt, Morella, Elx i tantes altres. El casc antic d'Onda està ple de racons deliciosos, i encara manté l'estructura i la toponímia que recorden les tres cultures que, durant l'Edat Mitjana, hi van conviure: l'andalusí, la jueva i la cristiana.

El sector nord de la ciutat, per on s'hi accedeix des de l'autovia, està molt industrialitzat i ple de barris nous fets de blocs de pisos horrorosos. Però no s'heu de deixar dur per aquesta primera impressió. Cal endinsar-se pels carrers medievals que s'enfilen muntanya amunt, i una vegada visitat el castell, eixir de la ciutat cap per l'antiga Moreria, cap al sud. Des d'allà ix el camí al calvari, des d'on es contempla una vista magnífica de la ciutat tota rodejada d'horta, amb la Serra d'Espadà a tocar.

Carrer de Sant Pere

Portal de Sant Pere, l'únic que es conserva
de l'antic recinte emmurallat.

1578, any de renovació del portal de Sant Pere.

La capella de la Sang, amb el seu estil gòtic de transició
o de Reconquesta, és possiblement la més interessant
de totes les que esguiten els carrers d'Onda.

Plaça de l'Almodí, antic mercadal.

Arreu trobem retaules ceràmics de totes les èpoques i devocions.

Modernisme popular al Raval de Sant Josep

Portada de l'Assumpció, barroca.

La font del Sabater, situada als murs de l'església,
marca el punt d'encontre dels tres barris medievals d'Onda:
enfront, s'obria la Moreria, a l'esquerra, la jueria, i a dreta,
la ciutat cristiana.

La plaça de la Moreria, presidida per la capella de
Sant Vicent, construïda sobre l'antiga mesquita.

El castell va ser anomenat "de les Tres-centes Torres".

Polígons industrials de la ciutat, amb els fumerals
d'antigues fàbriques de taulells ceràmics.

Castell des del riu Sonella.

Pont del Sonella i la ciutat

Calvari, bastit sobre l'antic convent de Santa Caterina

Onda des del Calvari.

La Serra d'Espadà presideix l'horta ondera.

L'ALCORA

Pocs noms poden sonar tan valencians i tan àrabs a la vegada com el de l'Alcora. La capital de l'Alcalatén, gràcies a la seua tradició terrissaire, va ser triada fa vora tres-cents anys pel comte d'Aranda per bastir la seua Reial Fàbrica de Ceràmica, una manufactura que fou, i continua sent anys després del seu tancament, coneguda per tot Europa per la qualitat de la seua producció. A ella hi dedicaré un post a banda.

A banda del Museu de Ceràmica, passejar per l'Alcora permet descobrir un paisatge urbà dominat per les antigues naus industrials de les fàbriques de taulells ceràmics. Presidint els carrerons del nucli antic, que s'alça sobre una xicoteta cinglera, hi ha l'església, que destaca per la seua volta, decorada amb magnífics esgrafiats i florons barrocs, i des de la reixa de la Vila es poden contemplar les restes del castell de l'Alcalatén, que dóna nom a la comarca.

La reixa de la Vila tanca el nucli vell de l'Alcora.

El campanar, que domina els carrerons del nucli antic,
fou reconstruït després de la Guerra Civil.

La façana de l'ajuntament fa honor al passat de la població.

Retaules ceràmics decoren les façanes de les antigues fàbriques de taulells.

Fumeral de Sanchis.

Fumeral de Gaya.

Fumeral de l'Alcàntara.

Els edificis de l'esquerra formaven part del recinte de la Reial Fàbrica,
el tancament de la qual va posar fi a 300 anys d'història amb la
indiferència de les autoritats franquistes.

Castell de l'Alcalatén.

Anelles de la porta renaixentista de l'església parroquial.

Volta de l'església.

EL DESERT DE LES PALMES

Parc natural des del 1989, el nom de Desert no li ve per la seua vegetació o climatologia, sinó que fa referència a un "desert interior", de retir espiritual: i és que la màgia i la bellesa del paratge va convertir-lo en llar d'una comunitat de monjos carmelites, que anomenen així als llocs on basteix els seus monestirs. Tinguí la sort de visitar el paratge un dilluns feiner: el trobí totalment solitari, assotat per la ventada que aquell dia va afectar la costa mediterrània.

A les portes del Desert, entrant-hi des del sud, trobem l'ermita de la Magdalena, coneguda per la romeria de les Canyes, que dóna inici a les festes majors de Castelló. A pocs quilòmetres trobem el centre d'informació de la Bartola, des d'on es poden començar molts itineraris que permeten descobrir la bellesa del parc. A pocs metres comença la ruta cap al castell de Montornés, resseguint una carena sobre la falla del mateix nom. Des de les runes del castell es poden contemplar unes vistes espectaculars sobre els pobles del sud de la Plana Alta, les platges i el port de Castelló.

Existeix també un mirador per contemplar el nord de la comarca: el castell de Miravet, a l'altre costat del parc, construït sobre una cinglera de roca i al qual s'arriba des de la font del Perelló. El castell és un dels exemples millor conservats d'arquitectura militar gòtica, però desgraciadament es troba totalment en estat de ruïna i li cal una rehabilitació urgent si no es vol que el que en queda de l'estructura acabe caient penya-segat avall.

Costa una mica accedir al recinte sobirà de la fortalesa, però paga molt la pena: des d'allà, les vistes al prat de Cabanes-Torreblanca són espectaculars. Vaig tindre sort, i un arc de Sant Martí va donar el toc que faltava per fer del paratge on se situa el castell un dels indrets més bonics que he visitat mai.