En projecte

Abrechtsburg i la catedral de Meissen des de l'Elba

Entrada al museu de la Porzellan-Manufaktur

Algunes peces el museu, de porcellana

Fa un any i mig passejava per Meissen, a la Saxònia, on l'oferta turística de la ciutat gira al voltant de la producció de porcellana, que va fer famosa la ciutat arreu d'Europa. Allà, l'Albrechtsburg, on es va allotjar primerament la fàbrica de porcellana de la Saxònia, ha estat restaurat amb un criteri historicista i allotja una exposició sobre el començament de la fabricació de ceràmica i porcellana a la ciutat: les raons, la busca de la fòrmula, els resultats. Uns quants carrers més enllà, l'antiga seu de la fàbrica s'ha convertit en un gran museu on es poden contemplar produccions de Meissen i porcellana i ceràmica de tots els indrets del món i de totes les èpoques, les quals van inspirar i inspiren la producció de la fàbrica saxona. A més a més, es poden comprar, a preus desorbitats, reproduccions de molt alta qualitat de les peces més emblemàtiques de la Staatliche Porzellan-Manufaktur Meissen. I a Dresden hi ha la gran Porzellan-Sammlung que deixa bocabadat a qui coneix poc aquest món, com jo mateix.

A l'esquerra, edificis que formaren part de la
Reial Fàbrica de Ceràmica de l'Alcora

    Allà vaig recordar que al País Valencià teníem un lloc semblant: la Reial Fàbrica de Ceràmica de l'Alcora, oberta el 1727 pel comte d'Aranda, un dels pocs exemples de modernitat que va dur la Il·lustració al nostre país. Havia sentit parlar de la Reial Fàbrica, havia vist peces precioses de ceràmica al Museu de Ceràmica de València, però sabia que estava tancada i pràcticament oblidada per la majoria dels valencians. I és que així és el nostre país: el que en altres llocs és motiu d'orgull i de projecció, ací és víctima de la més gran indiferència.

     Ara bé, la visita a l'Alcora m'ha deixat molt bon sabor de boca. El museu municipal allotja una interessant col·lecció de peces de la Reial Fàbrica de totes les èpoques: des de mitjans del segle XVIII en què fou oberta fins a la data del seu tancament; i posteriors: molts tallers i xicotetes manufactures van continuar produint ceràmica amb les tècniques i dissenys de la Reial Fàbrica. A més, també compta amb una mostra de ceràmica contemporània, i una secció dedicada als orígens de la ceràmica a l'Alcora: el treball dels tallers terrissaires que eren característics en la població.

    Però el més interessant és sens dubte que hi ha el projecte de recuperar la Reial Fàbrica setanta anys després del seu tancament. Tancament que es va produir en la post-guerra: als anys quaranta va tancar les seues portes i es va posar fi a més dos segles d'història, sota la indiferència de les autoritats franquistes, que estaven més ocupades exterminant l'oposició política al règim i els republicans que no havien pogut exiliar-se. Poques setmanes després, l'edifici va ser desballestat: es va vendre la coberta i es desmuntaren les bigues de mobila per vendre-les.

     El recinte conserva, però, la major part de les seues construccions i part dels seus elements originals. I és per això que hi ha aquest projecte de recuperar-lo i inaugurar-lo el 2027, coincidint amb el 300 anys de l'obertura de la Reial Fàbrica. Es vol que el recinte allotge totes les col·leccions de ceràmica de l'Alcora que hi ha als diferents museus valencians, i també que esdevinga un punt de referència de la formació en arts ceràmiques i, si tot marxa bé, fomenti la producció artesanal de ceràmica seguint la tècnica i models originals de l'antiga manufactura.

    Un projecte, doncs, engrescador i que retorna part de la dignitat que ha anat perdent el nostre país durant anys i panys. Esperem que trobe fons per dur-se a terme i que permeta donar a conèixer una mica més aquesta malaurada història dels valencians i les seues terres.

Us anime a fer una visita a l'Alcora!

Dissenys dels dibuixants de la manufactura, s. XVIII

Retaules ceràmics del via crucis de l'Alcora.

Paviment fantàstic amb l'al·legoria de la fama (s.XVIII)

El bou farnesi, reproducció en ceràmica (s.XVIII)

Apol·lo i les nimfes, 1998. Eugenio Ponz.

In a Human Space-limits, 2010. Anita Toth.

Secció dedicada a la producció terrissaire.