aNDRòMiNa: Música, pau... i mar

Y es que no hay nada como la mañana para esfumarse de modo irreparable.

Walter Benjamin. Weimar, publicat al Neue Schweizer Rundschau, 1928

La sensació a què al·ludeix aquesta cita ha estat constant aquest estiu: i justament avui li he intentat posar remei, sense èxit. No eren encara les set i mitja del matí i ja havia pegat un bon passeig per la platja del Salvador i estava estovat a vora mar, encisat i immers pel soroll de les ones i acaronat per un sol que ja començava a calfar. Una platja curiosa, per cert. Acostumat com estic a les platges valencianes, encarades la majoria d'elles cara l'est, la platja del Salvador del Vendrell s'orienta cap al sud: mirant el mar, el sol ix per l'esquerra i es pon per un orient que queda a la dreta.

I a eixes hores, solitària. Uns quants pescadors, algun que altre que hi feia esport o caminava. Un moment i un lloc ideal per relaxar-se, assaborir novament l'estiu, llegir i banyar-se. Imperceptiblement, però, aquesta calma s'anava dissolent en un bullici insolent. Havien aparegut de mica en mica, però a les deu del matí la platja ja era plena de gent que, degut a la seua orientació, feia peripècies per posar-se de gairó per prendre el sol que s'alçava a un costat, tot intentant posar solució a la inclinació de l'arena cap al mar... Era el moment, doncs, d'espolsar-se bé les sandàlies i començar a fer via.

Que què feia allà? Doncs justament ahir, la M. va mencionar aquesta platja i la Vil·la Casals: em va moure la curiositat, i anit vaig decidir-me a llevar-me, com diu aquell, ben d'hora, i aprofitar que s'hi pot anar amb el servei de rodalies. No m'explique com no ho he fet encara: quin pecat no haver visitat mai el Salvador i els llocs on va transcórrer gran part de la vida d'un dels catalans més universals i que més admire. I més quan un dels rituals que em propose de continuar fent durant els estius és assistir al Festival Pablo Casals de Prada de Conflent: un lloc, una música, una història que l'any passat em va deixar captivat. Hui he sabut més sobre la història del festival: va començar en el 1950, segon centenari de la mort de Bach, quan es va organitzar per tal que el gran mestre fes sonar el seu violoncel en honor del gran compositor barroc. I és que Casals tenia silenciat el seu instrument a molts països, entre ells Anglaterra i els EUA, per les seues polítiques amb el règim dictatorial del general Franco: Pau Casals era un home de principis.

Enguany, justament, he triat la jornada dedicada a Bach per assistir al festival: i és que, com deia Casals, Bach, igual com la Natura, és un miracle!

Els primers burgesos que van ocupar la línia de costa tenien gust;
els especuladors, hereus seus, no n'han tingut tant.

Restes d'una jornada de platja d'ahir... Crec que tenim alguna
cosa de destructius a dintre nostre:
no he pogut evitar destrossar-ho abans de moure!

LA VIL·LA CASALS

Una exposició calidoscòpica que, a través d'objectes i documents relacionats amb la vida del mestre, ens permet de fer-nos una idea de la seua vida, els seus anhels, els seus valors i els seus actes. Resulta especialment emotiu llegir fragments de la correspondència que Casals mantingué durant els anys d'exili amb Rovira i Virgili, Rafael Moragas, Tarradellas o nombrosos exiliats més, als quals va ajudar en tot moment.

Després de l'exposició, un passeig pels jardins, el mirador i la galeria de les estàtues és més que recomanable.

Jardins i mirador de la vil·la

Primer cello de Casals

Violoncel de Pau Casals, s. XIX

Compromís constant amb els més desprotegits

Cartell anunciador del primer festival de Prada

S. Costa, Bust femení, s.XX

Josep Llimona, Nu femení, s. XX

LA VILA DEL VENDRELL

Apoteosi propera: la festa major és la setmana vinent. Hui, dia de mercat. Gent per tot arreu, un soterrar pel mig, terrasses plenes, carrers ja decorats i enllestits pels dies de festa, calor sufocant... M'ha agradat passejar-hi. Cal remarcar que a banda de la ruta de Pau Casals, el Vendrell guarda molts altres llocs interessants que queden pendents, com la casa pairal d'Àngel Guimerà o la Fundació Apel·les Fenosa. Em resulta vergonyós comparar el patrimoni i la vida cultural de les capitals de comarca catalanes amb les valencianes...

Tal volta la percepció sobre la cultura canviaria si tots els pobles tingueren
una biblioteca com aquesta, una autèntica joieta, en un lloc ben elevat,
com el que ocupen ermites i calvaris.

Monument a Casals a la plaça Nova

Portal del Pardo, s. XVI

L'ESGLÉSIA DEL SALVADOR TRANSFIGURAT

Aquest temple barroc resulta interessant, sobre tot, pel seu orgue: una obra dels Scherrer, uns dels constructors d'orgues més preuats d'arreu d'Europa al s.XVIII. El pare de Casals va exercir l'ofici d'orguener de l'església en arribar a la vila; més tard, el propi Casals ajudaria el pare en la seua feina i aprendria ben aviat a tocar l'instrument. Fou el músic qui, durant la Guerra Civil, va impedir que la desfeta del temple acabara amb ell.

També hem de destacar la portada barroca, amb les tres virtuts teologals més la fortalesa esculpides al primer cos, i el presbiteri, refet per l'arquitecte Jujol després de la guerra.

CASA NADIUA DE PAU CASALS

Crec que mai no havia escoltat parlar de la vida d'algú amb tanta vehemència, coneixement de causa i admiració. És així com ho fa la guia de la casa nadiua de Casals, qui en una hora aproximadament fa un repàs dels diferents aspectes de la vida del músic: la família i la seua influència, la infància, els estudis, els seus principis i posicionaments polítics, la carrera artística, l'exili, l'ajuda als refugiats i les víctimes dels conflictes del s.XX, les depressions que patí a causa dels esdeveniments que visqué... Són moltíssimes les anècdotes que narra, a través de les quals només podem que quedar-nos admirats per la coherència i la senzillesa d'un personatge que mereixia aquell premi Nobel de la Pau, el qual no li atorgaren per l'oposició del règim franquista.

La música i la pau eren les dos grans passions i els dos grans principis de Pau Casals: i és a través de l'una que treballà per l'altra. Tot aquesta lluita ens arriba condensada d'una manera sublim en el cant dels ocells, que ell va donar a conèixer arreu del món.

Ja a 1927, els veïns li van fer un homenatge a la seua
casa nadiua, com testimonia aquesta placa que, durant
el franquisme, va ser traduïda al castellà: l'altra versió
la trobaríem darrere dels rajols.

La carabasseta que li regalà son pare era
referida per Casals com el seu primer violoncel.

El so de les gralles està present als records d'infantesa del músic:
també l'aprengué a tocar.

MUSEU DEU

Una altra de les sorpreses del Vendrell: una col·lecció d'art d'un dels prohoms de la ciutat sobre la qual cal parar-se una bona estona.

Enterrament de Maria Magdalena, s.XV

Espida, de J. Salvadó

Les Rambles, Joan Serra

L'esvoranc, d'Ignasi Mudó

Obres de Francesc Serra

Frederic Lloveras: aquarel·les

TOMBA DEL MESTRE

Darrera visita. Malgrat que Pau Casals va morir a Puerto Rico, després de la mort de Franco les seues restes van poder ser traslladades a la terra que l'havia vist nàixer, tal com era el seu desig.