Després d'uns dies d'angoixa deguda a burocràcies vàries, no hi ha res com seure enfront del mar i deixar que passen les hores, amb la sensació enganyosa que el temps, només perceptible pel canvi de tonalitats del blau, es para. Per fi, de nou, el sabor intens de l'estiu!
El més estrany de tot era que des de la caleta que trií per estovar-me, al costat mateix de l'estació de Premià de Mar, s'escoltaven els sorolls del tren i de l'estació. Una mescla estranya, aquesta de l'onatge i dels ritmes quotidians. O ben mirat, no tant: el mar sempre ens acompanya, el tenim present d'una manera o altra, malgrat que de vegades l'ignorem. Però com de tranquil·litzador resulta el fet de saber que el tenim a la vora i que li podem abocar les nostres penes, i com compadisc aquells que no tenen aquest privilegi!
No escric gaire més perquè les meues impressions i sensacions darrerament són totes negatives. Millor no parlar-ne. O un altre dia...
 |
| Del port a Sant Adrià: skyline barceloní |
 |
| El meu xicotet paradís durant una tarda |
 |
| La porta a altres móns i a la construcció del propi pensament |
 |
| L'oci |
 |
| El negoci |
 |
| Cap al tard, canvi de colors. I el ritme del far ignorat a la falda de Montjuïc! |
Sens dubte, si hagués de triar un poblet per fugir de ciutat, l'ambient de la qual cada vegada em resulta més opressiu (no per ciutat, sinó per parc temàtic envaït pel turisme!), Premià de Mar seria una candidata on establir residència. A prop de l'urbs i quasi totalment aliena als seus ritmes, Premià no ha sucumbit al turisme de masses i el seu casc antic ens permet recordar, gràcies als seus vestigis arquitectònics, el que degueren ser els poblets de pescadors del Maresme no fa tants anys. Les seues casetes de cos encara es troben presents arreu del nucli antic, on qui passeja troba raconets deliciosos i uns carrers que fan intuir un veïnatge cordial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada