Confusió de conceptes

L'altre dia es va dictar la sentència que absolia els manifestants que fa uns mesos van encerclar el Parlament. Al diari Ara hom podia escriure la seua opinió sobre aquesta sentència, i la veritat és que em vaig quedar ben sorprès del que torbí allà escrit. I arribí a la conclusió que quan parlem de democràcia, violència, institucions i política, malgrat que fem servir les mateixes paraules, uns i altres no parlem del mateix.

No negaré que molts dels manifestants van utilitzar maneres que no compartisc, i que podem qualificar de vexatòries i de violentes. Davant d'aquestes maneres, sense anar més enllà, molts lectors estaven indignats davant la sentència. Però hem d'atendre també a les circumstàncies, que davant d'un delicte o d'un crim, poden ser atenuants: ningú dels qui escrivia en contra de la sentència recordava que al Parlament, aquell dia, aprovarien la retallada més brutal al nostre estat del benestar i als nostres drets que mai s'havia fet. I que molta gent ja vivia, i viu, desesperada per culpa d'aquestes polítiques.

Així doncs, hem de distingir les institucions de les persones que les ocupen i n'exerceixen els càrrecs. I vivim una realitat en què aquestes persones es passen pel forro el seu contracte o programa electoral i governen, ENS governen, obeint les ordres i directrius d'una troika que només busca perpetuar un determinat ordre econòmic que no puc qualificar si no de criminal i violent: perjudica a la major part dels ciutadans i, dia rere dia, si observem bé la realitat i ens n'informem degudament, comprovem que genera més desigualtats, més fam, pobresa i morts. Així, si fou violenta la reacció de molts manifestants que tiraren pintura o insultaren els diputats, no és tan o més violenta la seua tasca legislativa? Què entenem per violent? Què ho és més: l'acció concreta d'un que escridassa, insulta o espenta, o l'acció d'uns polítics que porten a la desesperació a milers de persones? Crec que ens cal una anàlisi més rigorós dels fets ampliant la mirada a la realitat, no fixant-nos només en els actes concrets d'uns manifestants, sinó en allò que els portaren a actuar a així. No creieu?

També crec que ens equivoquem quan diem que foren les institucions les qui foren atacades: jo diria que foren unes persones concretes que, més que representar aquestes institucions, les utilitzen per beneficiar els interessos dels qui els omplin els comptes corrents de Suïssa i Andorra. No és això mateix, també, ultratjar-les? Crec que els representants, cada volta més, hauran de donar-nos explicacions, més enllà de la "pura necessitat de la conjuntura", de per què prenen les decisions que prenen si saben perfectament que ens perjudiquen al conjunt de la ciutadania. Fins quan n'eixiran impunes?

Llegia també allò que aquests representants polítics havien estat "democràticament" elegits. Error. Unes eleccions només poden dir-se democràtiques si els votants voten des del coneixement i el criteri. No sé jo quin criteri podem tenir com a ciutadania si la major part dels mitjans de comunicació es dediquen a propalar i fer propaganda de les "veritats" del poder, atès que estan  manipulats i dirigits per unes entitats financeres a les quals deuen milions i milions; no sols els mitjans de comunicació, sinó també els partits que han legislat per impedir que eixiren perdent per una crisi que elles mateixes provocaren! I els sindicats... Tot podrit! Hi ha tantes coses que per saber cal burxar, i tanta gent que les ignora i vota des de la bona voluntat, però des d'una visió sesgada i totalment parcial i manipulada de la realitat! És això democràcia?

Per tant, en lloc de parlar d'un Parlament democràticament elegit, parlaria d'uns diputats que ocupen un Parlament al qual han arribat amb mentides i manipulacions, i que es dediquen a burlar-se de la democràcia: partits que prometen i prometen, i després només fan que beneficiar una petita oligarquia, els de sempre, els que no han perdut, ans al contrari, han guanyat diners des que ha començat la crisi. No ens haurien de donar explicacions? Pensem que podrem obtenir d'ells justícia des de la cordialitat i les bones formes? Davant de tot el que ens passa, només ens indignem d'una sentència que absol uns manifestants, que si bé van actuar de forma inapropiada, haurien estat uns simples caps de turc?

Per acabar-ho d'adobar, hi havia qui veia atacs contra Catalunya en la sentència. L'etern "Espanya contra Catalunya". No negaré que l'Estat Espanyol es fonamenta en injustícies estructurals, però aquestes no sols ens perjudiquen com a nació o país, sinó, sobre tot, com a ciutadans de ple dret. Què bé que els ve als qui ens governen, tant des de Barcelona com des de Madrid, que interpretem tot amb aquesta clau: els uns perquè queden com a defensors d'una Espanya en la que no creuen; els altres, perquè es diuen defensors d'una Catalunya que estan venent al millor postor. Tot plegat, patètic i hipòcrita.

Gran veritat escrita a aquest graffiti de Berga

Però la veritat és que no sé perquè encara em sorprèn la reacció de la gent: de vegades pense que l'únic que ens preocupa d'aquesta crisi com a societat no és la injustícia, la desigualtat i la destrucció de valors que genera, sinó el fet que supose uns límits a la nostra autonomia individual: aquella autonomia que només entenem en clau de consum i de diners. Una frustració que la gent somia momentània i que les promeses dels polítics de torn prometen solucionar.

El despertar a la realitat crec que serà molt dur, doncs pense que el pitjor encara no ens ha arribat: ens obligarà, tard o d'hora, a deixar de mirar-nos el melic si no volem ser víctimes d'un sistema que ens engolix com si fóra un forat negre.