De ponent, ni vent, ni gent

Diumenge va bufar una ponentada horrorosa. El ponent, a València, tant a l'estiu com a l'hivern, és un vent maleït: en una estació, perquè porta una calentor insuportable; en l'altra, perquè duu amb ell un fred desagradable al qual no estem acostumats. Podem dir que el ponent és a les comarques centrals valencianes el que la Tramuntana és a l'Empordà.

Durant una tarda de ponent estival hi ha dos refugis: o bé convé quedar-se a casa o bé córrer a vora mar. Si s'opta per la primera opció, és aconsellable, cap al migdia, tancar la casa a cal i canto, abans que el vent reculla la calentor dels territoris de la Meseta i comence, literalment, a cremar. Així s'aconsegueix de guardar certa frescoreta fins a poqueta nit. A vora mar, es pot comprovar un dels efectes de la ponentada: la mar roman totalment quieta per l'efecte dels vents; quietud només trencada per alguna onada despistada de tant en tant. Sembla callar davant de la ventada, com si li fos adversa, perillosa o aliena.

Així torbàrem la mar a la Devesa diumenge passat. Un diumenge d'un vent que comença a escarmentar certa gent: justament, aquest cap de setmana ha aparegut una entrevista a un important empresari valencià a Levante-EMV afirmant que "ofrendar nuevas glorias a España no nos ha servido de nada a los valencianos". A bones hores se n'adonen. I avui llegia al tren, a l'ABC, que el País Valencià és l'autonomia pitjor finançada de l'Estat, i la més mal parada en inversions públiques. Per què s'han esperat tant a alçar la veu?

I és que ja ho diu la dita, per molts oblidada: de ponent, ni vent, ni gent. Una gent que ha vingut a trepitjar allò que es nostre i a la qual alguns s'han adherit cegament... i inexplicable. A veure quina és la "força" de la reivindicació de la dreta valenciana.

No crec que calga esperar massa: senzillament, davant d'allò escandalós, seria més escandalós callar. Però ens els hem de creure justament ara que ja no queda res, o pràcticament res, del País?

Dunes entre la pinada i la mar, a la Devesa de València

Port de València des de la Devesa

Montgó, a l'extrem sud del golf de València

Serra de Corbera des de les dunes

Després del bany, a la Devesa, un no pot anar-se'n sense guaitar per l'Albufera. A ser possible, durant el moment del dia més màgic al llac: el capvespre. Encara tinguérem la sort que el barquer ens oferí una volta curta, a pesar que el sol ja s'havia amagat... Però quina llum més màgica!

Hi ha pocs llocs al món tan bells com l'Albufera al capvespre. No en tinc cap dubte. N'estic enamorat.

Embarcador "Cañas y Barro", a la carretera del Palmar

La Calderona, al nord de València

Dalt de la barcassa: emocionant!

Canal entre illes de llims.