Llibertat i autonomia: una gran fal·làcia pedagògica

Massa sovint, les noves tendències pedagògiques, en el seu intent suposat d'anar en consonància amb els "temps que corren", es revesteixen de discursos que apel·len a la llibertat i l'autonomia de l'alumnat. Per mi, aquests discursos buits no fan res més que impedir, a la llarga, que l'alumne, com a futur ciutadà i membre de la societat de ple dret, puga ser realment lliure i autònom quan li pertoque de participar activament a la societat en què viu. Una societat, com veurem, esquerdada i plena de contradiccions. Anem a pams.

La premissa que sembla que no es puga discutir enlloc és que el xiquet ha de construir autònomament i lliure el seu aprenentatge. Ara bé, jo en partisc d'una altra: el xiquet/a no pot ser mai autònom ni lliure. I no pot ser-ho per un fet obvi que de vegades oblidem: és un infant, i la dependència de l'adult és un dels seus trets definitoris. Un infant que, a més a més, està sent educat en el sí d'una societat que té una sèrie de creences i valors compartits, i que basa el seu funcionament en uns coneixements també compartits entre els seus individus, els quals l'escola, entre d'altres, té la funció de "transmetre" (una altra paraula també menyspreada pels "moderns").

Què vol dir ser lliure? Podríem dir que tenir la capacitat d'elecció conscient i plena davant de les diferents possibilitats que s'obrin al nostre voltant. Si algú ens coacciona o impedeix que triem una determinada opció, diem que atempta contra la nostra llibertat. En el camp de la pedagogia, un alumne lliure és aquell que no actua sota la coacció o autoritat del docent, sinó que a l'escola es mou lliurement elegint què vol fer entre les diferents possibilitats que se li plantegen.

Objeccions. Primerament, que només podem ser lliures si coneixem les diferents opcions entre els quals podem triar. Així, abans que l'alumne sàpiga què li agrada o què vol fer, prèviament el docent l'hauria d'haver dut a conèixer les diferents opcions que té a l'abast, i això només es pot aconseguir "coaccionant". Tanmateix, la llibertat implica també responsabilitat: realment podem pensar que un infant pot elegir de manera responsable allò que li convé? D'altra banda, no continua elegint entre les opcions que li oferim? L'infant continua assistint a una escola: potser el tractem com el presoner a qui li hem obert la porta de la cel·la, però li hem tancat la del passadís. Fer creure que estem "potenciant" la seua llibertat quan li donem a triar entre diferents opcions sense criteri ni sentit de la responsabilitat és del tot fal·laç. A més a més, hi ha un perill molt gran: que si no reconduïm aquesta llibertat que actua sense criteri, correm el risc que l'escola deixe d'acomplir les funcions que té encomanades socialment, referents a la transmissió d'uns continguts culturals comuns (cultura general) i la de possibilitar la mobilitat social (entre d'altres).

Per un altre costat, quan parlem d'autoritat del mestre, sovint ens ve al cap una certa idea autoritària de la figura del docent. Autoritat no és autoritarisme. L'alumne ha de caminar indiscutiblement cap a estadis on haja de fer eleccions per sí mateix i, en definitiva, un ús cada vegada més responsable de la seua llibertat. Ara bé, l'alumne a priori no sap què li convé ni què li pot ser edificant, i això mateix és fruit d'un aprenentatge que ha de ser dissenyat i promogut per un mestre/a que estiga revestit d'autoritat, ja que d'entrada és el mestre qui té aquests coneixements. No es tracta, doncs, que el mestre impose unes normes arbitràries i amb poc valor o fonament, sinó que les normes i exigències del docent es basen en un principi ètic vàlid: el de possibilitar els aprenentatges i protegir l'alumnat socialment més dèbil per tal de promoure'l. Res del que puga fer l'alumne és dolent de per sí, però l'autoritat del mestre -la seua norma- l'ha d'ajudar a veure clarament allò que li convé i allò que, dins del grup i el context en què es troba, pot resultar edificant. Voler emmascarar aquesta funció primordial del docent és enganyar i enganyar-nos. Només amb aquesta ajuda de l'autoritat del mestre -hui rebujada i qüestionada- el nen podrà ser realment lliure sense ser arrossegat per les modes i els imperatius de part de la societat, que justament el porten a actuar mogut per uns valors i uns fonaments ètics poc aconsellables i edificants (només hem de veure una estona de televisió al dia per adonar-nos d'allò a què ens referim). I podrà exercir la seva llibertat una vegada esdevinga adult gràcies al fet que llavors ja tindrà les eines per poder-ho fer de manera plena i conscient.

La llibertat s'acompanya d'autonomia. L'autonomia és una paraula que de vegades té un doble vessant. Anomenem sovint un nen autònom quan fa les coses per sí mateix. Però, atenent al significat de la paraula i el seu origen etimològic, autonomia no vol dir altra cosa que la capacitat de regir el comportament i les eleccions segons la pròpia llei -o un criteri propi-. Així doncs, l'autonomia té dues parts: l'autós (el jo) i el nomós (la llei, la norma, el criteri). Així, la paraula autonomia, en l'ús que normalment se li sol donar, hauria de substituir-se per autosuficiència o capacitat de fer per sí mateix una sèrie d'accions, hàbits o rutines. 

L'autós, el "jo", és justament la part més coixa de la nostra realitat. Què en sabem, de nosaltres mateixos? Hauríem de reduir aquest coneixement -com sovint sembla- a les emocions i els sentiments? Quin paper té el "jo" en una institució on el soroll, els crits, les tasques, la burocràcia... ens situen al sí d'una voràgine on no hi ha cap moment ni cap ocasió de mirar cap a l'interior de nosaltres mateixos, i deixar que brollen els interrogants sobre la realitat que ens envolta...?

La construcció del "jo" es fa dins d'un determinat context social, es fa rodejat d'uns individus que comparteixen uns determinats valors, fonaments ètics, que es doten d'unes determinades normes i lleis i que es mouen d'acord amb unes determinades motivacions. Amagar això, i fer creure que el nen, en el sí d'aquest context, construeix ell sol el seu "jo" o el seu autós, és enganyar-lo. I és també impossibilitar que prenga consciència de quina és la llei o "nomós" de la seua societat i poder-la, d'acord amb un posicionament realment autònom, qüestionar.

Expliquem-nos d'altra manera, tot fent referència a la realitat social que ens envolta. Vivim en el sí d'una societat que basa els seus fonaments ètics, les seues normes i valors, el valor del coneixement compartit, etc. en una sèrie de creences que, malauradament, estan en dubte i sovint són contradictòries. Així, vivim recolzats en unes creences o mites sobre l'inqüestionable valor de la democràcia, la felicitat, el consum, etc. i al mateix temps, ho fem també immersos en un seguit de contradiccions evidents (per exemple, tothom té clar que cal preservar el medi ambient, però ens espantem davant les conseqüències macroeconòmiques que tindrien les mesures efectives per tal de protegir el planeta; tothom sap que les guerres que assolen molts països tenen com a origen els interessos econòmics d'occident, però tothom compra i actua posant en marxa aquest motor econòmic, etc.). Aquestes contradiccions són les que qüestionen el fonament de les nostres creences, i això fa que allò que considerem inqüestionable no ho siga realment tant, que esdevinguen veritats esquerdades i dèbils. Hi ha uns valors "oficialment compartits", però al mateix temps en promovem uns altres. Mirem l'escola: hem d'educar per un consum responsable, però fora es mou l'infant al consumisme; em de promoure l'esforç i l'autoexigència, però fora es promet el guany fàcil i el saber-sense-esforç; hem de co-educar, però els estereotips sexistes ocupen la major part de l'espai públic; hem de promoure la llibertat i l'autonomia quan, a fora, les lleis són cada vegada més repressives perquè l'individu fa ús de la seua llibertat i autonomia i qüestiona els poders dominants; hem de promoure el respecte per l'altri quan a fora triomfa qui xafa, qui humilia, qui enganya, qui interromp el discurs de l'altre, qui el fa callar (mirem, si no, els programes més vists de la televisió...); hem de promoure el respecte pel medi ambient, però a fora queda impune qui el destrossa perquè això li permet acumular més diners...

Així doncs, com a mestres ens pertoca prendre partit davant d'aquests contradiccions. Esforç o laissez-faire? Respecte o incontinència? Sacrifici i renuncies o consumisme? Valor del coneixement o valor de l'anècdota? Realitat o promeses vagues de felicitat, o dit d'altra manera, realitat o possibilitat? Si no tenim clar que és allò que ens pot fer arribar a la virtut i a l'excel·lència, i no només a diluir-nos en una escala de valors on no es té clar que és allò bo i allò no desitjable perquè "tot és vàlid", no estarem ajudant en res els futurs ciutadans. Als mestres ens toca, avui en dia, prendre partit davant de la incertesa i d'una societat que trontolla, i no podem baixar la guàrdia. I tinc clar que hem de prendre partit pels valors que poden fer superar-se els nostres alumnes, arribar a l'excel·lència i a tenir el bé com a fonament de tota ètica.

En aquesta presa de partit, no podem amagar que som nosaltres els qui estem transmetent una determinada "nomós", norma, lleis o valors. No podem enganyar l'alumnat fent que crega que, en el context de la societat en la que viu, ell es comporta, es crea, elegeix de manera "autònoma". L'alumne només podrà arribar a ser bo, virtuós o excel·lent gràcies a una sèrie de valors, normes i criteris socialment compartits, que no necessàriament han de ser bons, però que d'entrada ho han de buscar, i que portaran al ciutadà justament a poder-los qüestionar: en fer-ho, l'alumne començarà a ser "efectivament" autònom. Però parlem del final d'un camí que cal haver recorregut prèviament: podria ser-ho si creu que és ell qui construeix els seus propis valors, normes i fonaments ètics quan en fer-ho es deixarà portar per corrents i modes que, per fàcils i presents arreu, no el portaran a bon port?

Per tant, podem dir que l'autonomia comença una vegada s'han interioritzat i viscut els valors, les normes, les creences i els coneixements de la societat en què hom viu, i des d'aquesta interiorització, l'individu comença a fer-los preguntes una volta comença a copsar-ne les contradiccions. Serà llavors que les qüestionarà, les reformularà i actuarà d'acord amb el seu propi criteri, tot exigint a la ciutadania i a la política un canvi de rumb en busca de la coherència i del bé comú.

Per tant, hem de tindre clar que l'alumne a primària i secundària no és autònom, si bé cada vegada ho és més pel fet que el fem actuar i participar d'acord amb una determinada "nomós", la que ens hem donat a nosaltres mateixos com a conjunt de ciutadans. Hem de prendre part, doncs, a nivell social, per uns determinats valors i principis ètics i evitar que l'alumnat es deixe arrossegar per una sèrie de contravalors que, ben mirat, s'allunyen del bé comú, de l'excel·lència i de la virtut, i que redueixen la realitat de l'alumne a una munió incerta de possibilitats remotes i, ben mirat, poc factibles (donada la naturalesa d'aquests contravalors).

Així doncs, ens cal revestir-nos d'autoritat, de fermesa i ser exigents. D'altra manera, estarem alimentant un mecanisme pervers de perpetuació de la desigualtat, ja que un infant que és educat per adults que han renunciat a la virtut, a l'excel·lència i al bé comú és un nen que irremeiablement estarà a mercès de les modes i de les promeses vagues i falses de felicitat.

Ara bé, no és això el que busquen efectivament els "mercats"? Podem formular d'una altra manera la pregunta: d'on ixen i qui promou els "moderns" corrents pedagògics? Amb quina finalitat? Jo m'ho mire tot amb cert recel i certa sospita, certament. Sospita que em duu a afirmar que els discursos pedagògics que escolte al meu voltant són buits, poc fonamentats, perversos i enganyosos: no em saben contestar amb un mínim de coherència les preguntes que els hi faig. Sé, però, que afirmar-ho és caure en el descrèdit davant d'aquell que no els fa preguntes i que els obri els braços de manera acrítica pel fet de suposar una "innovació" (un altre dels contravalors que ens arrosseguen...!).

Tot plegat, tant se me'n dóna!