aNDRòMiNa: Passa, i prou.

4 d’octubre del 2015

Passa, i prou.

La ciència ens dóna dades sobre quin pigment apareix i desapareix de les fulles, la funció de cada compost químic dels que les acoloren, etc. però no sap explicar per què, amb quina finalitat, els arbres, en la tardor, muden el color de la fulla abans de deixar-la caure, abans de momificar-se i hivernar sota el fred, la neu i un sol que decep. I potser siga en aquest fet anual, senzill, extremadament bell, que puguem veure un dels missatges més importants de la natura: tal volta no calga buscar un perquè a aquest fet tan extraordinari, senzillament passa i ja està. L'arbre no pareix necessitar aquesta mudança de color per a res en concret, però deixa que es produïsca just abans d'hivernar. Com si volgués donar gràcies per haver pogut subsistir durant un any tot oferint un dels espectacles més bonics i encisadors de la natura. Com si la natura mateixa ens volgués comunicar que la bellesa és un valor per ella mateixa sense que calga trobar-li necessàriament cap utilitat.

Enguany la tardor, a ciutat, s'està deixant notar. Fins i tot els plàtans de l'Eixample i dels passeigs han començat a rossejar i a omplir el terra d'un tapís multicolor. Però he tingut la sort de submergir-me plenament en la tardor durant aquests cap de setmana, en què hem anat a la vall de Rialp d'Andorra . Els bedolls que hi ha a la part baixa de la vall ja mostraven les seues millors gales tardorenques. Quin espectacle!

El fred i la humitat que han propiciat aquest espectacle no han sigut impediment per assolir el nostre objectiu: ascendir al Thoumasset per la cresta sud-oest. Tot ha eixit rodó, i ha estat una de les millors experiències muntanyenques que he tingut!

ASCENSIÓ: DIA ASSOLELLAT

DESCENS: DIA PLUJÓS

ANDORRA

Les muntanyes d'Andorra, com tot el Pirineu, són espectaculars. Però no ben bé els seus pobles: hi manca el gust, s'hi palpen arreu uns valors que em produeixen urticària. Andorra la Vella és possiblement un dels llocs més lletjos que conec: em recorda Benidorm pel fet que l'urbanisme ha aconseguit convertir un dels llocs més bells de la nostra geografia en un indret horrorós i estrafolari.

No obstant, ací i allà encara queden vestigis d'un encant que les valls andorranes han malbaratat. Des el pont de la Margineda fins a Andorra la Vella en vaig trobar uns quants, d'aquests racons. Però que no us enganyen les fotos: no trobareu cap lloc idíl·lic ni tranquil al llarg d'aquest trajecte. Només trànsit, sorolls gratuïts, botigues espantoses, botigues tancades i edificis grotescs i lletjos a més no poder. Per a rematar-ho, a la fi del passeig, l'esperpent de Caldea: el balneari on acudix tanta gent que s'hi ha hagut de clorar l'aigua.

Pont de la Margineda, el pont romànic més gran d'Andorra

L'església preromànica de Santa Coloma, amb el seu campanar de base
rodona, és possiblement l'edifici medieval més interessant d'aquestes valls.

L'única estampa bonica que trobí a Andorra la Vella: absis de
l'església de Sant Esteve.

THOUMASSET

Foc, al refugi

El Thoumasset, Tomaset en català, és un pic que s'alça tot ell dins del País de Foix, al departament de l'Arieja. No obstant, s'hi pot accedir des del Port de Siguer, situat a la carena fronterera entre França i Andorra, on s'arriba remuntant la Rabassada i la vall de Rialp. Al capdamunt hi ha un refugi lliure on pernoctar.

L'excursió ens sortí rodona: arribàrem al refugi encara de dia i sense pluja i, d'acord amb les prediccions, la pluja només ens va sorprendre tornant cap al refugi, una vegada havíem assolit el nostre objectiu.

Entretant, moments esplèndids: les converses davant la llar de foc, el joc del burro, el cel estrellat -de nou, uau!-, la contemplació de tot el que ens rodejava...

Feia un més que no xafava el Pirineu i, la veritat, ja en tenia moltes ganes!!!