 |
| Volta general, 2006 |
Ara fa una estona [ja fa uns quants dies...] mirava l’àlbum d’un fotògraf que havia acompanyat la colla de la Nova Muixeranga durant el recorregut de la volta general. Darrere de les cares convertides en espill de sentiments, emocions i -a mesura que s’avança- cansament, hi havia reflectida una feinada immensa: la que suposava la preparació de cada figura i cada torre de les que s’havien fet al llarg de les set hores de recorregut. Una feinada que és compartida amb tots els balls i elements de la processó, des de la colla dels Amics de la Muixeranga fins als volants i la banda de música. Em veig a mi mateix tancat a un saló de Casa València, ací a Barcelona, repetint amb la dolçaina una i una altra vegada els Porrots de Silla per “fer morro” amb una temperatura insuportablement calorosa. I tot això, per a què?
La raó no és altra que la suma de les raons de cadascú. Però totes tenen un denominador comú: la voluntat de tirar endavant la Festa; de bastir-la, novament, un any més. I bastir la Festa no és altra cosa que fer tangible quelcom que ens remet a allò intangible: dur als carrers uns símbols, unes danses, unes peces teatrals i una Imatge que ens parlen de nosaltres mateixos en un llenguatge que permet expressar molt més que les paraules. Any rere any tots aquests elements fan presents unes emocions ens han transmès els nostres avantpassats, i que fem nostres tot fent servir unes formes d’expressió que hem heretat també d’ells.
L’any passat vaig arriscar-me a parlar sobre el fet que, als meus ulls, la processó –i la Festa- té un sentit o significat unitari que és absurd esquarterar. Podem diferenciar la motivació d’un volant, de l’
auelet Colomet o d’un bastonet? Conèixer la processó i els seus rituals, especialment aquells que li confereixen aquest sentit unitari, em va portar a concloure que tota la processó té una significació relacionada amb el conjunt de creences i pràctiques comunes dels algemesinencs, relacionades amb la nostra concepció del món i codificada a través del ritual i unes determinades lleis morals que respectem cada any. En definitiva, un significat que podem anomenar religiós en aquest sentit ampli. Fer distincions entre els elements “profans” i “religiosos” de la processó respon a una mentalitat post-il·lustrada aliena a la d’aquells que ens la van llegar i que la van fer nàixer en una època en què l’escut de la vila era la petxina de Sant Jaume Pelegrí i el símbol de la vila coronava la porta renaixentista del temple parroquial.
Enguany, però, no em propose de parlar de significats, sinó de significants: d’allò que bastim per expressar aquests significats compartits. I faig referència a la lingüística per establir un paral·lelisme que em permeta fer-me entendre millor: igual que en una paraula no podem separar significant del significat, crec que en el cas de la Festa, tampoc. Cert que la “cadira” –per posar un exemple- té una existència independent del símbol lingüístic que l’assenyala, però sense que algú pronuncie els sons k-a-d-i-r-a o escriga les lletres que ens fan aparèixer aquests sons a la ment, aquesta imatge –com a idea- no apareixerà en el nostre cap. Tampoc hi hauria cadires sense la paraula que en fes referència... Dit d’altra manera, no tindríem paraula si no hi hagueren cadires, però tampoc les veuríem si no les sabérem anomenar. Perquè fins i tot podem afirmar que allò per al qual no tenim paraula que ho anomene, senzillament no existeix per a nosaltres: heus ací la importància del llenguatge i de tindre un vocabulari ric.
En la Festa, en la processó de volta general, esdevé exactament el mateix: sense allò que fem, el significat que li donem no es faria present. Si la Festa hagués declinat definitivament a partir del 1973 –moment de la seua darrera crisi- a hores d’ara no estaríem parlant ni escrivint sobre allò que ens evoca o els sentiments que ens desperta. A la processó, però, no emprem ni sons ni lletres per expressar-nos, sinó que el goig de viure, la veneració de la vida i el sentit transcendent de l’existència s’expressen a través de la bellesa, la qual busquem mitjançant la dansa, el moviment, el ritme, la melodia, la poesia, el teatre, del campanar i les cadències de les seues campanes i fins i tot de l’arquitectura d’uns determinats carrers del poble –malauradament, malmesa-. En definitiva, tot allò que esdevé expressió del significat de la Festa – el seu significant- no és altra cosa que allò que els grecs entenien per “musiké”, terme que englobava totes les arts o maneres d’expressar-se inspirades per les muses. “Musiké” no és només música, és qualsevol manera d’expressar allò que ens lliga “amb els déus” i que fa present la idea de Bellesa. Avui, només l’art de la música ha conservat aquesta arrel per denominar-se a ella mateixa. Potser per això la melodia de la muixeranga siga un element de la processó que per ell mateix té la força d’evocar tot el conjunt: és un bram amb un fort poder de significació.
Ell sol va ser capaç, aquell 1973 en què la muixeranga va deixar de participar en la processó, de somoure la consciència col·lectiva i de posar el poble mans a l’obra en la dignificació d’una Festa que llavors semblava condemnada a desaparèixer: només es trigà unes hores en fer renàixer la muixeranga novament. Però anem a pams.
Perquè abans de parlar de la muixeranga, part essencial d’aquesta “musiké”, hem de caure en el compte en primer lloc d’un fet importantíssim que el rector de Sant Jaume, Jesús Corbí, assenyalava encertadament al programa de festes: aquest significant de la Festa, la processó de volta general, necessita de tots per fer-se present. Té un sentit comunitari i popular evident: tots ens necessitem per fer la Festa. L’exclusió no té sentit en el sí de la processó: si hi hagués qui se sentira exclòs per raons d’ideologia, raça, estudis, gènere o credo, trencaríem no només amb el sentit de la Festa –que no és altre que la d’unir-nos-, sinó que posaríem traves a l’hora d’expressar allò que ens proposem expressar: algun “so” fallaria i la “paraula” no seria pronunciada sencera. A les vespres apareix una frase –inspirada en la carta als Efesis- que potser reflectisca molt bé la finalitat de la Festa: “unir en Crist tots els hòmens, i en la terra fer el cel”. Així, com que la Festa és la unió de totes les mirades i sentiments, esdevé quelcom difícil de definir o explicar: tota explicació només és una aproximació i un punt de vista que parteix d’experiències personals, però que sempre esdevé reduccionista. Per conèixer bé la Festa caldria posar una al costat de l’altra totes les visions, la nostra al costat de les dels altres. Expressar i escoltar; i, cada 7 i 8 de setembre, pronunciar conjuntament: seguint amb el paral·lelisme lingüístic, hauríem de posar tots els sons en el determinat ordre per fer aparèixer la “paraula”, és a dir, cadascú ha d’ocupar el seu lloc a la processó per fer que el significant aparega i poder captar, així, el significat. Una volta expressat, ja podem cavil·lar sobre les seues dimensions religioses, antropològiques, sociològiques, culturals o artístiques. Abans, però, tot això és inútil.
En segon lloc, caldria caure en el compte que tampoc podem considerar “folklore” o quelcom accessori tots els elements que no entren dins de la litúrgia estrictament catòlica. La processó no és solament una manifestació de culte públic catòlic; és això, i molt més.
Fa un parell d’anys ja vaig parlar que aquesta significació és potser el sentiment primigeni al voltant del qual hem anat teixint tots els altres i que en els moments de crisi, especialment fa una quarantena d’anys, va fer que sorgira la força necessària per a la renovació i revifament d’una flama que s’apagava. Ara bé, la processó no té elements “folklòrics” que puguem concebre com un apèndix, sinó que està formada per molts elements entre els quals hi ha peces teatrals, danses i música que són un mitjà d’expressió definitori de la mateixa processó de la Mare de Déu. Sense ells, hi hauria processó, com hi hauria processó de Corpus sense danses i processó del Sant Soterrar sense cornetes i tambors, però no hi hauria Festa i, sense ella, Algemesí hauria perdut el seu eix vertebrador. Perquè en realitat, aquests elements no són
folklòrics, sinó que formen part d’una tradició viva i de l’expressió d’un significat compartit i vivenciat. El folklore, contràriament al que passa durant la Festa, consisteix en la escenificació d’una realitat que ja no es fa present a la nostra societat perquè ha perdut el seu significat. Quan un grup de danses ofereix un espectacle, ens mostra un fòssil on apareixen determinades manifestacions de la cultura dels nostres avantpassats. Però quan un algemesinenc es decideix a ballar, per posar un exemple, el bolero a la processó, en realitat està seguint una tradició que ha tingut una continuïtat en el temps i que no ha perdut el seu significat: aquest mateix algemesinenc no es posarà a ballar boleros un dia de paella o un dissabte de berbena, però sí que ho farà el 7 i el 8 de setembre perquè així pot participar d’una manifestació col·lectiva amb una significació determinada. Per tant, aquesta mateixa persona no es disfressa de “torrentí” o de “llauradora”, com tampoc altres participants no es disfressen de tornejant, muixeranguer o bastonet: es vesteixen de tornejant, muixeranguer o bastonet i, junt amb la resta, participen d’una manifestació col·lectiva viva i plena de significat en un moment concret i per a un determinat col·lectiu (el poble). Aquest matís és, als meus ulls, molt important. El seguici està format, doncs, per un seguit de persones que, entre d’altres elements, actualitzen uns rituals, unes músiques i unes danses que afegeixen dimensions que les paraules no abasten a explicar: són difícilment traduïbles. La música i les danses formen l’eix transversal d’aquest significant que ens hem de proposar d’abordar com una unitat, un eix al qual afegim un seguit de símbols i que fem arribar als peus de la Imatge. Normalment, s’explica cada dansa, el seu significat i la història de forma aïllada, però jo em propose –com hem dit- d’abordar-les com un conjunt, com a elements d’un mateix significant. Així, en el cas de la muixeranga, podem explicar-ne els orígens, relacionar-la amb altres manifestacions similars que trobem a Marràqueix, a l’Índia o altres indrets. Però jo em propose d’analitzar-la segons el lloc que ocupa en el seguici de volta general, seguici que esdevé el moment clau i culminant de les celebracions: el moment en què fem passar la Imatge per cada racó de la vila.
Com ja he comentat en anteriors escrits, l’ordre dels balls de la processó obeeix a una lògica en què s’entremesclen motius cronològics i sociològics: allò que va més proper a la Imatge és justament allò que més valora la col·lectivitat. Si ens fixem, per exemple, en els qui acompanyen amb cera la Imatge de la Mare de Déu, ens adonarem de seguida que tots intenten eixir quan més tard millor: tots volen ser l’últim, qui està més a prop de la Imatge. En aquest sentit, la muixeranga i els seus components, que antigament pertanyien a les classes socials més desfavorides, ha estat considerat secularment un element entre solemne i burlesc, seriós i jocós. Els muixeranguers representen la morera, o l’adormició de la Mare de Déu a l’Enterro, però també fan la volantinera i, segons conten, antigament apagaven els ciris al cul dels companys –i els feia molta gràcia-. Ara bé, hi ha quelcom de lògic en l’ordre actual dels balls en el seguici: imaginar un altre ordre ens resulta estrany. La muixeranga no podria ser concebuda entre la carxofa i els arquets, o darrere dels bastonets. El més “lògic” per a nosaltres és que la Festa comence amb l’eclosió de les emocions que desperta el seu bram melòdic, amb una dansa que ens fa mirar amunt amb un sentiment difícil d’explicar, a cavall entre el goig, la confiança, la satisfacció, el temor, la gratitud i la pertinença.
I és que si bé existeixen aquestes raons sociològiques i cronològiques (el bolero es col·loca darrere de les dansetes de joves i nens perquè va incorporar-se en últim lloc al seguici), crec que també existeixen altres raons que disten de ser racionals o lògiques, però que obeïxen a quelcom de caràcter intuïtiu. Ningú s’ha posat a “pensar” com hauria de ser la processó per donar-li una unitat i una lògica de significat, però d’alguna manera, aquesta lògica ha aparegut i ha pres forma al llarg dels segles. Com esdevé amb les paraules i amb les normes internes d’una llengua. Potser la vivència mateixa de la Festa i dels seus significats ha fet que la processó acabe sent com és, tot seguint una lògica que, escapant d’allò estrictament racional, obeeix a una significació més profunda. Vull dir amb això que els significats que puguem llegir en la Festa o que la processó ens puga evocar no ixen d’altre lloc que de la vivència compartida, una vivència que ha fet que al llarg dels segles la processó s’haja configurat tal i com és hui en dia. I com que cada vivència té també, a banda de la col·lectiva, una dimensió personal, això que escric ara només és un punt de vista, una lectura que vull, això sí, compartir.
Així, si la processó té una estructura unitària, com vam defensar i justificar l’any passat tot analitzant els rituals que li confereixen aquesta unitat de significat, això vol dir que tota ella pot ser analitzada com un tot i no lletra per lletra, ço és, dansa per dansa o element per element. Com he anomenat adés, muixerangues hi ha més que la d’Algemesí, com també hi ha altres balls de bastons, de pastorets, de vetes, arquets o torneigs. Però tots junts i col·locats en un determinat context –el d’Algemesí cada 8 de setembre- i un determinat ordre poden convidar-nos a llegir-los com un únic significant que remet a un únic significat, denominador comú als significats que li atorguem cadascun dels participants. Un significat que relacione tot el seguici amb aquesta celebració del goig per l’existència, de celebrar la vida a través de la bellesa en un determinat moment del cicle del temps –la collita- en què secularment hem tingut raons de sobres per fer-ho. Perquè la festa naix i s’emmiralla en la terra, una terra que ens proveeix de tot allò que ens cal, que ens sotmet als seus ritmes, ritmes en què podem conèixer el rostre mateix de la Divinitat. Mare de Déu: terra nova! La Nativitat de la Mare de Déu esdevé un preludi de la Nativitat de Crist: un “nadal lunar” en què celebrem que la Terra que ens ha donat el seu fruit el tornarà a produir novament, a l’espera, això sí, d’un sol que ha de tornar a alçar-se cap a migdia (a partir del Nadal), símbol del Crist que ens duu la Redempció.
Així, la lectura que faig enguany s’articula entorn de dos eixos polaritzats: el que va del principi al fi, el que ens porta d’allò tangible a allò transcendent. I aquests dos eixos conflueixen davant de la primera imatge que, dins de la processó, apareix de la Mare de Déu: el guió davant del qual balla el torneig, però que en realitat presideix tota la desfilada prèvia.
 |
| 2016 |
Tornant a la muixeranga, aquesta s’enlaira amb la força d’una melodia de força inigualable. La muixeranga sembla obrir la processó, perquè la seua melodia de seguida ens captiva i ens fa passar desapercebuts els misteris i martiris, dels quals parlaré després. Una vegada ballat el florete –que, en fer evolucionar els balladors ensems a la fi de les seues execucions, pren significats ben evidents-, la muixeranga és la primera melodia que sona, la primera dansa que ompli els nostres sentits i que ens fa mirar, justament, amunt, amb el cor en un puny, tot vibrant d’emoció i retrobant-nos amb els nostres sentiments més profunds de pertinença al poble. De nou, ha brollat el miracle. La muixeranga té moltes lectures, però entre aquestes podem anomenar la voluntat d’un poble de tirar endavant amb l’esforç compartit, de no deixar-se vèncer per les adversitats: el xiquet que, al capdamunt, ens regala besades i alça la cameta, desafiant la força de la gravetat, ens comunica un missatge de vida i superació. La muixeranga naix de la terra i s’enlaira tan amunt com pot. I uns metres més endarrere del seguici té un contrapunt evident: el torneig. En efecte, tot tornejant acaba les seues execucions de forma contrària: mirant al terra. El torneig té una interpretació difícil, en tant com sembla que els seus membres desafien o s’enfronten a la Imatge representada en el Guió, com si li retragueren alguna cosa al mateix temps que la reverencien. El tornejant sap que acabarà acotant el cap al terra, però abans salta, desafia, repta, s’enfronta, com si no acceptara el seu destí. Un element important que ens pot ajudar a “llegir” el torneig és que la melodia ha emmudit: les seues execucions només s’acompanyen del redoblant, que sona amb un ritme que antigament era amalgamat, irregular, com el batec del cor en plena activitat. Quan aquest ritme para es fa el silenci i el dansant s’ajup i mira al terra. Aquesta mirar el terra no sempre es fa de cara al guió: no és només una reverència, és també la manera d’acabar cadascuna de les execucions. Mirar al terra és un contrapunt a una muixeranga que s’enlaira: una metàfora d’una existència que naix de la terra però que, al capdavall, està destinada a tornar-hi? Una referència al cicle mateix de la vida? Probablement: podem concedir-nos la llibertat el fer aquesta lectura.
 |
| 2006 |
I entre l’un i l’altre tenim la resta de danses i músiques. Tots els balls tenen en comú que realitzen execucions basades en rotacions –dels balladors sobre sí mateixos o de les parelles o tot el grup que pega voltes de diferents maneres-, des de la muixeranga (que comença el florete d’aquesta manera-) fins al torneig. Tot el seguici s’ompli de moviment i de música, una música amb què possiblement intentem salvar l’abisme existent entre aquest món que vivim i l’altre que desitgem. Cada sonoritat evoca certs estats mentals, ens explica com a pertanyents a una cultura concreta que, al mateix temps, té lligams amb totes les altres. La processó, junt amb d’altres manifestacions similars, potser compartisca l’origen amb les manifestacions dansades religioses medievals, de les que, malgrat saber-ne poc, ens han arribat alguns testimonis com el Llibre Vermell de Montserrat: es dansava durant l’espera per poder entrar a venerar la Imatge sagrada, però la dansa per se era plena de significat. En efecte, la dansa ha estat, ancestralment, un mitjà de contacte amb al divinitat: no hem d’oblidar que vivim a la vora mateix de la Mediterrània i que des de temps ben antics, a les nostres platges han arribat des dels rituals sibil·lins fins als cultes dionisíacs; justament a l’altre costat del Mare Nostrum encara trobem els dervixos, que també peguen voltes com a manera d’arribar a l’èxtasi. En realitat, tot a l’Univers està pegant voltes contínuament: des de les partícules subatòmiques fins a les estrelles i les galàxies. I és aquest moviment que imitem quan ens posem a ballar col·lectivament, com hem fet des de temps ancestrals i com fem ara cada 7 i 8 de setembre encara a Algemesí: només hem d’imaginar-nos la processó vista des de dalt mentre avança pels carrers de volta.
 |
| 2006 |
I hem de fer notar que tot el seguici que balla ho fa mogut per una efervescència, un sentiment col·lectiu. Mai s’arribaria a aconseguir allò que la festa desperta de manera individual i aïllada, necessitem els altres i de la seua presència. Així, es podria afirmar que hem donat una forma ritual a l’expressió d’aquest sentiment que és col·lectiu, un ritual que al mateix temps esdevé un pretext i un canal per cimentar els vincles socials entre totes les persones del poble –que, com a participants de la processó, han d’entendre’s necessàriament- i que, en una darrera instància, constitueixen la base última de tot sentir religiós. Així, la música i la dansa tenen unes arrels primitives: les utilitzem per celebrar un moment decisiu de l’any –la collita- i, com a pretext d’aquesta celebració, celebrem la vida mateixa amb un sentit evident de comunitat, de poble.
Aquest caràcter que les músiques i les danses han tingut en tot grup humà explica que encara moltes cultures no tinguen paraules diferenciades per a referir-s’hi: música i dansa són una mateixa cosa. Com demostren molts testimonis dels primers Pares de l’Església cristiana, la música i la dansa eren també inseparables del culte cristià en els albors del cristianisme. Així, Climent d’Alexandria afirmava que per invocar “entusiasme i gaudi de l’esperit” els cristians havien “d’elevar els nostres caps i les nostres mans al cel i moure els nostres peus just al final de la pregària: pedes excitamus”. Malgrat que durant segles, diferents concilis –Trento- han intentat acabar amb aquestes manifestacions dansades i teatrals (que inclourien segurament danses) i fer-les fora de les esglésies, s’han mantingut vives en manifestacions exteriors com la processó d’Algemesí i fins i tot encara a dintre dels temples, com demostra el cas extraordinari del Misteri d’Elx.
Així doncs, i reprenent el nostre fil conductor, a la processó hi ha un eix que ens remet al principi i a la fi de l’existència, del nostre pas pel món: una muixeranga que s’enlaira pot esdevenir símbol del goig de l’existència, i un tornejant que acaba la seua execució mirant al terra pot remetre’ns al moment últim. Entre mig, tots els participants dansen i peguen voltes amb diferents estils i en diferents quadres i execucions. Però en acabant, apareix el guió de la Mare de Déu: la Imatge irromp amb el seu misteri, i ens mostra el qui per als cristians és la Salvació, és a dir, l’esperança que la vida té un significat transcendent, més enllà d’aquest pelegrinatge per aquest món tangible i, valga’m la redundància, mundanal.
 |
| 2006 |
I és llavors quan comença un altre eix, el que ens porta d’allò tangible a allò transcendent. Però abans, hem de recordar-nos d’un element del seguici que sovint oblidem i passa desapercebut: els misteris i els martiris. I és que la processó ha començat fent esment al paradís perdut i al pecat original. I aquest element és justament amb el que enllaça la presència de la Imatge en el guió i el que ajuda a donar-li un fil conductor de la processó. A partir del guió, desfilen els personatges bíblics: i contràriament al que ocorre en la primera part del seguici, desfilen en silenci, un silenci que hui trenca de tant en tant el cant de l’apostolat que, per altra banda, ajuda a donar-li significat i solemnitat a aquesta part un tant descuidada de la processó. La presència dels personatges de la història sagrada no fa altra cosa que recordar als presents cadascun dels episodis de la història de la Salvació, que culmina amb el naixement, mort i resurrecció del Crist que apareix als braços de la Imatge. Així, aquest segon eix de la processó remet a les esperances que la vida no es reduïsca a allò tangible, a allò que ens lliga amb la terra, sinó que tinga un sentit més enllà d’aquesta realitat. I en el nostre context, el sentit que s’explicita és el que es desprèn del missatge cristià, però d’una manera que hi dóna cabuda a qualsevol anhel, cosmovisió i sentit de la transcendència. Perquè, recordem, per bastir aquest significant ha fet falta la participació de tots els col·lectius i sentirs del poble.
Tot el seguici culmina amb la Imatge, en la qual tornem a trobar aquesta dualitat entre el principi i la fi. La Imatge porta al seu braç aquell “qui era amb Déu al principi” per qui ”tot ha vingut a l’existència i res no hi ha vingut sense Ell”. “En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels hòmens”. I als peus de la Imatge, els cirialots representen la fi venidora anunciada a l’Apocalipsi, aquells “vint-i-quatre ancians, vestits de blanc i coronats amb corones d’or” que regnaran junt amb el Crist i que, en la visió de Sant Joan, “es prosternaven davant de qui seu al tron, adorant el qui viu pels segles dels segles”. Un seguici final que remet, doncs, a l’esperança que la nostra existència excedisca els estrictes límits temporals compresos entre el nostre naixement i la nostra mort, del principi i la fi de l’Univers mateix, esperança que compartim amb la major part de les religions i que naix en temps immemorials.
I finalment, les presidències –de la parròquia, de l’ajuntament- i la banda de música.
Som ser simbòlics. Necessitem símbols per expressar les idees, els sentiments, els projectes, les creences, la col·lectivitat en què vivim. Símbols lingüístics, religiosos, polítics. La processó, en tant que és un fet que ens fascina i ens fa vibrar, és també símbol d’alguna cosa que necessitem expressar i que, de fer-ho amb paraules, ni quedaríem satisfets, ni convençuts ni d’acord els uns amb els altres. Però per ella sola és capaç de transmetre tants significats com els que som capaços d’aportar-li de manera individual i de mantenir un vincle entre nosaltres. Prenent la processó tota ella com a símbol – que he intentat desxifrar- ens trobem que sota tots aquests significats, trobem un interrogant sobre el misteri de l’existència, que s’acompanya de la celebració del propi fet de viure i d’haver superat, un any més, un cicle de la terra. Aquesta celebració perdria el seu sentit primigeni si no fos capaç d’aplegar-nos a tots, a tots els sentits, creences, credos i ideologies. Si no fos capaç de “relligar-nos”. Tots som necessaris per fer aparèixer aquest símbol o significant, per tal que es pronuncien “totes les lletres” que calen per fer-nos vibrar en un mateix batec, que ens fa interrogar-nos, sentir junts i participar.
Així, la Festa esdevé una unió de moltes peces, de molts sentiments, tant dels que hem rebut dels nostres avantpassats (ibers, romans, jueus, musulmans, i cristians valencians) com les que aportem cadascun de nosaltres des del nostre propi sentir, des del nostre conviure amb la resta de persones i col·lectius del poble. I és, possiblement, aquest mosaic col·lectiu el que ens ajuda a créixer, a transformar-nos i a copsar per uns instants que l’existència pot transcendir la quotidianitat a què ens acostumem.
I d’una Festa que és tothom plegat, podem aprendre que per arribar a la Veritat potser facen falta tots els punts de vista possibles en un diàleg constant. Podem aprendre que hem de desconfiar de qui, des d’alguns púlpits, afirmen posseir-la i ens dicten una recepta de com hem de conduir la nostra existència, de cap a on hem de conduir els nostres afectes i com hem d’actuar davant del dolor i allò que ens fa qüestionar-nos el sentit de l’existència mateixa.
La Veritat no és més que un horitzó cap al qual no hem de renunciar avançar. Creure’s en possessió de la mateixa no és altra cosa que negar-se a mirar a aquest horitzó i, víctima del fonamentalisme, fer de la mateixa idea de Déu una paròdia ridícula i risible. Hi ha qui ens vol imposar la seua “Veritat revelada”, però no hem de rendir-nos a convidar-lo, sense cansar-nos-en, a avançar junts a través del diàleg il·luminat per la fe però fonamentat amb la raó. Amb les raons de cadascú. Perquè en totes potser brille una espurna de la Divinitat.
En tot açò he anat ruminat a mesura que s’acostava la Festa i que la he viscut enguany. M’han influït les lectures d’estiu –Hesse, Murakami, Dostoievski, especialment Llull i, novament, Gardiner sobre Bach- i algunes reflexions compartides. Supose que una gran calamitat, però és el que passa quan hom intenta traduir en paraules allò que es viu cada any durant la Festa a la Mare de Déu de la Salut, a Algemesí.
