La fe en la raó i la raó de la fe

Fe és lum al humà enteniment, car fe subposa ço

que l’enteniment no entén, e l’enteniment,

per la subponició, puja ensús,

e entén ço que entendre no pogre

sens la subposició de la fe.

Ramon Llull. Llibre de meravelles. Llibre VIII, c. LXIII

¿Què creus que passaria en un univers desordenat? ¿Quin és el concepte d’ordre? ¿I en què es relaciona amb el fet que nosaltres existim? Si xocaren entre sí, si hi hagués contradiccions, no existiríem, llavors no pot existir quelcom com “un univers desordenat”. El nostre concepte d’ordre ve d’observar la realitat, i en la realitat ha d’haver ordre perquè és l’estàndard d’allò que existeix i les contradiccions no poden existir. Però aquí l’assumpte és que quan algú accepta quelcom com la creació de l'univers per fe, està destruint la seua confiança i la validesa de la seua pròpia ment. Ha de ser o per raó o per fe, i jo estic en contra de Déu perquè no vull destruir la raó (...) Estic en contra de tots els qui sostenen la idea de Déu, perquè és un permís per funcionar irracionalment, d’acceptar quelcom per damunt i fora del poder de la raó i superior a ella. (...) Eixe és el resultat d’actuar per fe, no es pot esperar a arribar a l’altra vida. Aquesta vida és meravellosa, perquè si mires l’Univers és bell i has de viure per entendre’l. Si vas coneixent per emoció i no per raó significa que vas contra la realitat. Quelcom existeix i dius “no, no m’agrada, preferisc creure una altra cosa”, tot guiant-te per emocions i no per la raó.

AYN RAND. (Font: aquí)

Malgrat que compartisc part de la seua visió –hem de meravellar-nos davant de la vida i de l’Univers, i això ens ha de moure la voluntat de conèixer-lo -, crec que en aquest discurs es confonen termes. Si bé crec que només puc parlar des de la modèstia, explicaré per què ho pense.

La ciència, pel que ha pogut descobrir fins ara, ens diu que l’Univers va tenir un principi que, gràcies a l’estudi i l’observació, s’ha explicat de manera satisfactòria: el Big-Bang. El Big-Bang és una explicació racional de l’origen de l’univers, que es formula mitjançant l’observació i l’enteniment –racional... però empírica?-. Ara bé, la qüestió sobre Déu transcendeix aquest origen, és a dir, és una qüestió de quelcom situat més enllà del Big-Bang: Déu no ens cal per conèixer l’Univers, Déu apareix quan intentem esbrinar d’on ix l’Univers, què és previ a aquest Big-Bang i quin sentit té. Jo crec que més enllà d’aquest moment inicial hom no pot utilitzar la raó per “conèixer” què hi havia, perquè més enllà no hi ha ni espai ni temps, paràmetres entre els quals es mou la raó. Per tant, no és camp de la raó, i no podem titllar de racionals o irracionals afirmacions sobre allò que existia abans de l’espai i del temps. Sant Agustí ho definia d’aquesta manera: Déu no va crear el món en el temps, sinó amb el temps, cosa que comporta que no puguem parlar d’un “abans” de l’Univers perquè el temps en forma part inseparable. El moment “0” es produeix fora del temps i això implica que no és un moment: si hi ha quelcom previ a l’Univers, siga un Déu o una “singularitat” fora de les lleis de la física, llavors és etern. Amb altres paraules, és igual d’irracional afirmar que un Déu va originar l’Univers com afirmar que aquest va sorgir del no-res o d’una singularitat per casualitat, o que allò que el conté ha existit sempre perquè ambdues afirmacions es refereixen a quelcom etern fora del temps: la primera fa etern el Creador, l’altra fa etern el marc desconegut d’una singularitat (el Big-Bang), però tant una afirmació com l’altra són irracionals, perquè per una banda la raó no té els instruments per conèixer-ho i el concepte d’eternitat és un concepte que supera el temps i, per tant, la racionalitat.

Aquest misteri, el del sentit, és quelcom que resta inaccessible a la raó i és absurd preguntar-li a ella per aquesta qüestió, com li són inaccessibles moltes qüestions del món subatòmic: no recorde quin científic afirmava allò de “qui creu haver entès alguna cosa de la física quàntica, és que no ha entès res”. (En efecte, el món quàntic és un camp on la potencialitat supera l’espai i el temps, i per tant, els paràmetres lògics i racionals no són suficients per comprendre’l). Llavors? A l’hora d’explicar el misteri d’allò previ al Big-Bang i els possibles significats o manca de significat de la Creació hem de recórrer necessàriament a altres facultats humanes que tenim per abordar la realitat, com són la intuïció, l’emoció, la fe o l’ètica, les quals s’influeixen entre elles –raó inclosa-. 

Igual que no podem veure amb l’oïda ni escoltar amb els ulls, la raó no pot suplantar el camp de la intuïció o de la fe, ni a la inversa. Per posar un exemple: hom no pot creure que Déu va fer el món en set dies fa cinc mil anys, perquè això és camp d’estudi de la raó i aquesta ha demostrat la falsedat d’aquesta premissa. La fe no pot contestar els “com” ni els perquès que ixen o es refereixen de la causalitat dels fenòmens físics, ja que aquests no són cosa de fe, no són el seu camp. Utilitzar la fe per contestar aquests interrogants sí que suposaria negar-se a meravellar-se davant de la grandesa i el misteri de l’Univers i negar-se a conèixer-lo, com afirma Rand. Fins i tot, estem obligats a qüestionar-nos les respostes que des de la fe es donen a qüestions més enllà de les ciències naturals i experimentals (ciències socials, concepció de l'ésser humà, justificació de les relacions socials, etc). Ara, igualment, la raó tampoc té instruments per parlar d’allò que transcendeix la causalitat, l’espai i el temps i no pot negar ni afirmar Déu, perquè Déu no és un objecte d’estudi racional. Un altre exemple pràctic de com la fe, la raó, l’ètica i la intuïció interactuen el podríem trobar en la nostra actitud davant dels refugiats: una solució racional al problema seria exterminar-los. És una solució que s’ha dut a la pràctica en altres èpoques amb altres col·lectius i en altres contextos –Croades, colonitzacions...- però avui aquesta racionalitat queda rebutjada per l’ètica, una ètica que, llavors, no podem considerar universal sinó canviant segons les necessitats humanes i la interacció amb raó-fe-intuïció. Allò que ens porta a no acceptar la mort i el patiment de tantes persones i compadir-les no és la raó. Ans al contrari, moltes dictadures i catàstrofes dels darrers segles han tingut el pretext de la racionalitat i s’hi ha justificat: i hem après davant del patiment que la vida humana és un valor suprem que no pot negociar-se ni tan sols amb la raó (Carandell). Per això, crec que és important no reduir-ho tot al seu camp, sinó tenir clar quin és i quin és el camp de les altres facultats que tenim per aprehendre la realitat i donar-li sentit a la nostra existència.

La fe en un Déu o la manca de fe és una manera de donar un significat a la Creació i/o l’existència, i té conseqüències en la nostra visió del món i en les nostres maneres d’actuar, si bé tant des de la fe en un Déu com des de la fe en un no-Déu podem actuar de maneres similars i tenir valors compartits. El camp de la fe, doncs, és interrogar-nos sobre el sentit últim de tot l'Univers: és el camp d'allò transcendent, d'allò que supera l'experiència però, com diu Llull a la cita del començament, ens ajuda a ubicar-la i donar-li un sentit. Però no podem dir que la fe frene el coneixement del món, perquè el coneixement del món i de l’Univers no la concerneix, sinó el seu sentit. No hem de confondre la fe amb el fonamentalisme, en el qual es converteix la fe que s’atorga les funcions de la raó: en coneixem molts, malauradament. Però la raó actua també com un fonamentalisme quan ens nega la possibilitat d’anar on ella no pot arribar. I no parle d’allò que encara no s’ha descobert o pogut explicar per ella en el seu camp –el coneixement del món-, sinó allò que va més enllà de l’espai i del temps. Per exemple, malgrat que no s’han descobert les causes de l’alzehimer, no podem creure que siga cosa de possessions demoníaques: hem de continuar investigant pacientment amb els instruments de la raó. Però tampoc podem pretendre explicar amb la raó què hi havia abans de l’Univers i per quina raó última va ser creat, si és que va ser creat i té un sentit últim. La creença en un Déu, o la negació de Déu, no són formulades per la raó ni podrien ser-ho, perquè li manquen instruments. Són qüestions de fe i creences personals. I tant una com altra visió són igual de racionals o irracionals en tant que s’escapen a la raó. I per descomptat, són igual de vàlides, ja que sobrepassen allò que podem conèixer: per això no les podem imposar a ningú de manera dogmàtica i fonamentalista, sinó que contràriament haurien de ser una font inesgotable de diàleg per avançar en la nostra humanitat. Què lluny de la realitat!

D’altra banda, crec que el debat entre fe i raó amaga un rerefons que sovint passa desapercebut: la lluita entre la incertesa i les nostres certeses i seguretats, i la capacitat o incapacitat que com a éssers humans tenim de viure entre la incertesa. Una incertesa que en altres èpoques vam tapar amb la cortina de la religió, la qual s’erigia com a única portadora de la Veritat tancada i vista com a definitiva, i que davant del seu declivi, hem volgut tapar darrere de la cortina de la ciència i la racionalitat. La ciència ens dóna veritats “demostrades”, malgrat que la seua història fan de totes les seues veritats quelcom provisional, superades sempre per noves observacions i experimentacions. Malgrat aquesta provisionalitat, ens en refiem més d’ella pel seu revestiment empíric, que les fa convertir-se en les seguretats que necessitem. Preferim un no-res presentat com a segur que no una Divinitat incerta. També és cert que, de forma paradoxal, la raó està sent desplaçada per quelcom semblant a un il·lusionisme banal, plasmat en corrents i productes que connecten amb la part més mercantilitzable de l’espiritualitat: aquella que parla de felicitat, una felicitat anecdòtica i il·lusòria i venuda com a producte fàcil d’aconseguir, real i palpable. En aquesta cortina “new age” tornem al determinisme, a la màgia i a la creença però defugint la cerca de la Veritat que ho puga aglutinar tot: tot és vàlid sempre i quan ens porte la felicitat i, sobretot, si pot esdevenir un producte, bé en forma de massatges tàntrics, remeis homeopàtics o teràpies sanadores d’un equilibri suposadament perdut. I és que a falta de la llei medieval de la tradició, de les seguretats que donaven la raó i la ciència a l’individu que s’alçava com a valor suprem (Edat Moderna), llavors sembla que no li quede altra que deixar-se regir per les modes i el dictat arbitrari dels mitjans de comunicació, unificadors i uniformitzadors amb la promesa d’una falsa felicitat en nom de la qual la pròpia racionalitat està menyspreant-se com en altres èpoques ho va ser la fe.

I què és el que volem tapar amb totes aquestes cortines? Evidentment, allò que ens desperta amb més força aquest sentiment d’incertesa: la mort i la transitorietat. Una mort que ens mou a buscar-li un sentit a l’existència o bé que, contràriament, ens pot fer pensar que res no té sentit més enllà de l’existència mateixa. Ara bé, hem d’aprendre a conviure amb aquesta incertesa sense refugiar-nos en una fe cega en la raó, en una Veritat tancada per una religió institucionalitzada o les vagues promeses de felicitat que desperten en la il·lusió les pseudociències i les pseudoreligions.

I com podem desgarrar aquesta cortina i deixar de viure en els nostres propis autoenganys? Sens dubte, una de les eines que tenim és l’art. Concretament, la música: quina millor manera de guaitar a l’Univers i d’apercebre’l en tota la seua grandesa que deixar-se portar per la música de Bach o d’aquells compositors que han sabut mirar darrere d’aquesta cortina? Té a veure allò que sentim quan ens deixem omplir per aquesta música amb la raó, la fe, la intuïció o l’emoció, o ben mirat amb totes aquestes facultats juntes? La percepció que n’ix pot reconciliar-nos amb la nostra fi, la mort, i fins i tot també fa esdevenir sagrat tot allò que existeix, connectant-ho –i connectant-nos- amb allò transcendent, on molts intuïxen la Divinitat.

En relació amb aquesta Divinitat brolla una altra discussió: la que gira al voltant de què entenem per Déu i fins a quin punt podem utilitzar Déu per justificar unes idees, una ideologia o allò que ens passa o deixa de passar. Si Déu existeix, hem de tenir clar que transcendeix els paràmetres humans, i Déu no vol, ni castiga, ni promou, ni ajuda: senzillament, ÉS. Com a font de misteri, no podem pensar que podrem entendre’l i explicar-lo algun dia: la qüestió del mal, de la mort, la malaltia, el patiment i els seus significats potser mai la podrem contestar satisfactòriament. Ara, pensar que allò que ens passa està influït per la "voluntat divina" demostra no haver superat una visió pagana determinista que, eixa sí, la raó ha demostrat de sobres que és del tot falsa i enganyosa. I al meu parer, en determinades circumstàncies, aquesta mentalitat determinista ens porta a convertir Déu en una paròdia d'ell mateix feta amb ingredients humans: com es desprèn de la visió d’aquells que afirmen que Déu ens fa patir perquè tinguem més mèrit en lloar-lo. Si Déu té voluntat, és ben segur que aquesta voluntat no té res a veure amb la voluntat humana i transcendeix els seus paràmetres i eines per dur un desig a la pràctica.

Tronant a Rand, hauríem de preguntar-nos també si està l’Univers ordenat o si som nosaltres els que necessitem ordenar-lo i, en certa manera, li donem aquest ordre il·lusori. La ciència comença a demostrar que aquest suposat ordre universal té més de mite que de realitat. Vivim en el més pur desordre i en el caos més profund que ens esforcem per mantenir a ratlla: malgrat tot, s’hi han reunit les condicions perquè puguem existir i, amb nosaltres, l’Univers haja pogut ser conscient d’ell mateix. I tot això, per (a) què? Aquesta pregunta la contesta la fe. La fe en un Tot o en un No-Res que tenen la mateixa probabilitat de Ser o de No-Ser.

Incertesa: hem d'acceptar que som limitats i que potser mai tindrem una resposta "empírica i demostrada". Però podrem avançar cap a ella fins a la nostra fi. La Veritat és quelcom amb mil cares, mil peces, un trencacaps que per tenir una mínima visió de què hi ha representat, necessitem muntar-lo des de diferents perspectives i amb totes les facultats humanes. Una resposta definitiva esdevé, doncs, una negació a seguir interrogant-nos i contestant plegats els interrogants: en això Rand té molta raó, però no se n’adona que ella també dóna una resposta definitiva sobre quelcom que la raó no pot abraçar (l’existència de Déu).

I en el món són molts els qui pretenen imposar-nos les seues respostes definitives. En la política, en la religió, en la ciència. Vivim rodejats de fonamentalismes contra els quals ens toca batallar amb totes les ferramentes que tenim al nostre abast. Aquesta reflexió de Leonardo Boff crec que ens ve com l’anell al dit.