Diguí que no em quedaria pendent per molt de temps, però ha passat un any! Aprofitant la meua incursió al Lengadòc fiu parada novament a Fontfreda amb la intenció d'ascendir a la creu que senyoreja el paratge on s'alça el monestir. El trajecte des de l'aparcament fins a la creu no és gaire llarg -es fa en 15 minuts aproximadament-, però m'havia quedat l'espineta de contemplar des d'allà l'abadia, les Corberes i les vinyes que s'estenen per tota la vall.
Ja que hi era, vaig aprofitar per tornar a visitar l'abadia. Ser el darrer visitant té els seus avantatges: m'hi vaig quedar totalment sol. I se'm passà pel cap de posar en pràctica allò que no es pot fer quan visites un lloc com aquell amb altra gent: cantar. Perquè l'acústica de l'església és espectacular: les pedres van multiplicant els harmònics de la veu i es crea un efecte preciós. I quan parava, el contrast amb el silenci que reapareixia era aclaparador. És, potser, un efecte buscat o només casual? Em queda el dubte!
En aquestes estava quan es va fer l'hora de marxar. El vigilant va haver d'obrir-me la porta: per poc no em quede allà a passar nit! Ben mirat, si no haguera estat pel fred, no m'haguera importat gaire...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada