Quan l'O. em digué que no podria quedar per tal de córrer pel passeig marítim i petar-la després al solet, vaig pensar en què fer amb aqueix matí de diumenge... Vaig recordar que el Camí Vell de Montserrat feia molt de temps que m'esperava... I a les set del matí ja era a Collbató pelant-me de fred!
El Camí Vell de Collbató al Monestir és potser un dels elements patrimonials més interessants de tota la Muntanya Màgica. Durant segles fou el principal accès al monestir benedictí, i per ell van pujar-hi reis, prínceps, nobles, pelegrins, monjos i abats. En molts dels seus trams conserva encara l'empedrat original malgrat l'abandó que patí quan per fi va poder-se arribar a Montserrat per carretera, telefèric i cremallera.
Així, el més interessant del passeig eren, precisament, aqueixos cudols: qui sap si sobre un d'ells havia posat el peu el Cerimoniós o el Just! El Camí Vell mena fins al Pla de Sant Miquel: allà ja es converteix en una pista asfaltada sense interès. Un cop allà, vaig començar a bambar per la muntanya: de la creu de Sant Miquel, amb les seues vistes impressionants, fins a la Magdalena, passant per Sant Joan i Sant Onofre: ermites on els anacoretes feien llur vida ascètica, destruïdes totes elles, malauradament, durant la Guerra del Francés. Algunes d'elles han estat reconstruïdes amb un estil neodetxixainabo.
La tornada la vaig fer evitant el Camí Vell, que a migdia ja deuria haver-se convertit en la Rambla de Barcelona: de fet, ja a dalt, camí cap a Sant Joan, munions de turistes envaïen el paratge... És el que té el fet de poder arribar-hi en transport públic des de plaça Espanya... Així doncs, vaig prendre el camí que, des de Sant Joan, arriba al Clot de la Mònica, que s'endinsa per un bosc de carrasques joves preciós que va guanyant terreny, a poc a poc, a la pineda que hi ha al peu de la muntanya. Solitari i bonic.
Montserrat... Tan a prop i encara tan desconeguda!
 |
| Collbató, eixida de sol |
 |
| Camí... |
 |
| Primeres vistes de les ermites de Sant Joan i Sant Onofre |
 |
| Sant Miquel amb el Pirineu al fons |
 |
| Ermita de Sant Joan, reconstruïda |
 |
| Una flor no fa primavera -encara-. |
 |
| Restes de l'ermita de Santa Magdalena |
 |
| Penjats de la paret de pedra... Ais! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada