Expressionisme

Jackson Pollock: Number 32, 1950, esmalt sobre llenç,
269x457,5 cm, Düsseldorf, Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen

El tercer capítol de l'Ulisses de Joyce és la primera gran prova que el llibre posa al lector: un monòleg interior, de vora catorze pàgines, en què les frases, les paraules soltes i les interjeccions van succeint-se sense cap ordre. Stephen Dedalus camina cap a Sandymount i el seu pensament vagareja lliure. Associacions d'idees, ocurrències, pors, obsessions... van donant-se pas una després de l'altra.

Mentre avance en la lectura em passa una cosa curiosa: arriba un moment en què no sé què he pensat jo i què ha pensat el personatge. Durant una bona estona els meus propis pensaments s'han trenat amb els de Dedalus i sóc incapaç de distingir els uns dels altres: haig de tornar enrere.

Però me n'adone que el capítol és en realitat una construcció literària sublim: la ment funciona realment així! La creiem ordenada, però no ho està. Els pensaments apareixen i s'apaguen, van succeint-se de manera improvisada, fregant l'inconscient contínuament, vagant per les experiències i per la memòria de manera gairebé aleatòria.

El pensament i la realitat se'ns presenten com una obra de Pollock. No ens enganyem: en les composicions de Pollock també hi ha fractals i regularitats, però no es perceben a simple vista. O potser sí: recorde que hi hagué alguna cosa que em deixà bocabadat durant una bona estona davant del Number 32. Com l'altre dia estiguí una bona estona llegint i rellegint els pensaments d'Stephen Dedalus.

El virus ha trencat tot allò sobre el que havíem bastit la pròpia experiència de la realitat. De sobte, la natura ha tornat i tot esdevé confús. (Natura? Sí: la nostra natura mortal, la nostra fragilitat, la nostra animalitat). Cal tornar a construir, cal aprendre de nou a reconèixer, projectar, desitjar i valorar. Allò que davant el caos ens permet definir-nos i construir la nostra pròpia percepció és, com no, la cultura i el punt de vista moral des d'on hem après a prendre partit per...

Les impressions que deixa el monòleg interior d'Stephen Dedalus depenen, en realitat, d'allò que compartim amb l'univers del personatge. Les petjades que en nosaltres deixaran totes aquestes experiències crítiques dependran de com ens havíem vingut relacionant amb una realitat difusa i multiforme.

Totalitarisme a l'escola

És un fragment de El hundimiento. L'esposa de Goebbels intueix la derrota pròxima i decideix assassinar, un per un, cadascun dels seus fills. Afirma que prefereix veure'ls morts que no pas que visquen en un món sense nacionalsocialisme. Ens consta capir com és capaç de fer-ho. Però no és gens fàcil adonar-se'n.

Ho fa moguda per l'emoció i per un sentiment. La raó i la moral han quedat anul·lades en ella.

De bon de matí molts mestres comencen a treballar les emocions i a fer que els seus alumnes expressen els sentiments. Hi ha una idea que els mou a fer-ho: «sense emoció no hi ha coneixement». Però quin coneixement genera l'emoció?

És molt probable que cap xiquet s'adrece a la mestra enviant-la a la merda i demanant que es fique les seues emocions per la figa. És el que faria qualsevol amb dos dits de front: les emocions, els sentiments, formen part de l'esfera més íntima de la persona. Ningú pot exigir-nos que els expressem, i menys en una estúpida dinàmica d'aula. Què passa llavors?

Que el xiquet aprèn a expressar el que sap que la mestra vol sentir. Com passa en els règims totalitaris: els qui no expressen contínuament sentiments d'adhesió al règim acaben molt malament, són sospitosos de traïció. La realitat, doncs, queda falsejada: l'emoció no duu al coneixement, sinó que falseja la realitat. El xiquet aprèn de seguida que pot falsejar els sentiments. Aprèn a enganyar. I no ho fa per consideració als altres, ho fa perquè és l'única manera de no ser exclòs d'aquesta dinàmica totalitària. Es crea un sentiment fals de pertinença: aquell que mostre indicis de no combregar amb les rodes de molí, de seguida serà assenyalat i exclòs de la manera més cruel, com demostren cada dia, també, els xiquets.

Els sentiments de vegades, més que falsejar-se, es callen. I això es fa per consideració als altres. Recorde que ben xicotet em van fer un regal que no m'agradà: era una espècie de pissarra amb unes lletrotes de plàstic en què es podien formar paraules. No vaig dir-ho en cap moment; tampoc vaig saltar d'alegria... D'alguna manera, havia après a ser considerat sense l'ajuda de cap mestra totalitària. M'ho havia ensenyat la vida (els pares, els avis i supose que algun que altre carxot).

Tots ens emocionem i tots tenim sentiments: no fa falta que ho fem veure cada cinc minuts. Tots aprenem en quins moments cal expressar segons què, alguns més tard que d'altres. En part, la vida és com una sala de concerts: mentre toca el violinista, tots callen i romanen en silenci. I no ho fan perquè no els emocione el que escolten: si no no serien allà. Ho fan per consideració a qui escolta al seu costat. U pot permetre's odiar per uns moments aquell qui trenca aquesta comunió. I tothom al final té permís per canalitzar les emocions com li vinga en gana.

L'emoció i els sentiments autèntics brollen de la consideració (d'elevar-se amb els altres, segons l'etimologia), ixen davant d'allò que anem coneixent de la realitat, no de la realitat falsejada. El mestre no ha de treballar les emocions i els sentiments, senzillament ha de tenir consideració pels seus alumnes. I respectar-los. I això no vol dir altra cosa que fer-los créixer, fer-los conèixer un món que per se és tot ell emocionant i exigir que donen el millor de sí mateixos. Aquest és l'únic camí cap a una emoció sana i un sentiment personal i íntim que cadascú compartirà i expressarà davant de qui li vinga en gana. 

La commiseració i els sentimentalismes haurien de quedar proscrits de l'aula. En efecte, donar primícia a l'emoció en el temple de la raó pot dur-nos a aquella habitació on, emocionada, la senyora Goebbels assassina cadascun dels seus fills perquè sap que el món que li espera fora no dirà el que vol sentir. En realitat, eixir al món de la derrota que espera fora del búnquer hauria implicat l'acceptació que la realitat viscuda, i sentida, era falsa i irreal. Que algú, aprofitant-se de les seues emocions primàries, li havia fet viure una mentida i li havia manllevat la pròpia humanitat. I això costa molt de pair. Sempre és més fàcil deixar-se dur per l'emoció d'una mentida comprensible i compartida que no aprendre a mirar el món acceptant que hem estat fent l'imbècil de manera sobirana.

I tu, nen, com t'has sentit?

(I a tu què t'importa!?)

Participi present

Laborans

De vegades imagine una màquina del temps que és capaç de reunir-me amb qui vaig ser quan era xiquet, quan era jove i amb qui serè quan serè vell. Els quatre al voltant d'una taula. No sé si sabria reconèixer-m'hi: qui de tots seria jo?

La pregunta potser no tinga massa sentit. Quatre cossos, un sol jo? Un jo per a cada cos? Si atenem a la corporalitat, si quelcom desfigurés la meua aparença, continuaria sent jo? Si la resposta és afirmativa atenent a quelcom incorpori i immaterial, puc dir realment que jo existisc?

Fabricans

Des del sofà veig la que ara és ma casa. Però apenes fa uns mesos, no ho era: hagués entrat ací i només hagués reconegut uns quants objectes. Què fa meu, ara, aquest espai? Puc dir que realment tinc una llar?

Sovint, quan passege per ciutat, veig en ella què és, què ha estat i projecte què voldria que fóra. Encara veig d'alguna manera Sant Francesc, el palau de Ripalda i el Real dempeus, perquè sé que hi han estat. Molts carrers són més que la vorera i l'asfalt. Hi ha una ciutat que visc, una que he viscut i altra, la més gran, que desconec.

Si hi ha tantes ciutats com valencians, existeix la ciutat? A què hi anomenem, amb aquest nom?

Agens

El virus ha destruït el món que coneixíem i en què interactuàvem. De sobte, en mirar per la finestra, reconec el contenidor, el semàfor, la torre, els arbres i la gasolinera. Però quan puga eixir de casa no sé quin món trobaré: què quedarà del que hi havia? Què hi haurà de nou? Quines pors, quins desitjos, quins projectes, quines realitats? Ens preguntem ara què ens uneix: per què ens mirem i ens saludem quan, a les vuit, aplaudim cada dia?

Quan els europeus vam alçar-nos del llit el 9 de setembre de 1945, el món havia desaparegut... Del tot?

Contemplans

El virus ha ensorrat també les creences. El progrés, el benestar fonamentat en el consum de productes, d'experiències... Ha quedat el buit i la incertesa.

Tenim anhel de seguretat. Durant mil·lennis se li ha anomenat Déu. Déu, com el jo, ha pres moltes formes. Aquell senyor amb barba que seia en el tro a jutjar els vius i els morts s'ha diluït en la nit dels anys com un terròs de sucre en l'aigua. Però era ell Déu? 

No és paradoxal apel·lar a allò incorpori i immaterial per definir qui som, i negar allò transcendent justament per ser-ho?

***

Enmig de la crisi, l'únic que ha romàs ha estat el qui menys valor té: l'objecte. Quan es faça vell, el substituirem. I la resta? En realitat, continua com sempre.

El cos, envellint.

El jo, fluint.

El món, construint-se.

Déu, sent cercat.

I ara que ha vingut la nit ens adonem de sobte que aquella llum no era la que il·luminava.

Aprobado general

Llegisc ací i allà la proposta de fer un "aprobado general" davant d'aquesta situació generada pel COVID-19. Es presenta la mesura com a garantia d'igualtat, com una solució (màgica?) als problemes generats per al interrupció de l'activitat docent presencial als centres.

He llegit també que als detractors de la mesura se'ls titlla de poc menys que inhumans. Segons diuen alguns, tenen poca empatia, només que volen que perjudicar els alumnes en uns moments en què cal garantir la igualtat i l'equitat.

Doncs jo m'he posicionat en contra, vés per on! Crec que un "aprobado general" és un engany en tota regla, i denota una manca de compromís amb els alumnes i amb la situació. Un engany que descarta les mesures compensatòries que haurien de posar-se, efectivament, en marxa i que, per tant, només és un estalvi de recursos i de temps. A més a més denota un menyspreu pels coneixements que no s'han impartit, i la mesura comporta que aquells que no han tingut accès a una acció docent eficaç per assolir-los es queden sense aquest tresor valuós. Sempre i quan, és clar, no s'ho puguen pagar de la seua butxaca cosa que, al capdavall, és del que van sempre aquests debats.

I si no, podem establir paral·lelismes. Es parla, per exemple, d'una renda mínima. Algú acceptaria que aquesta es pagara amb bitllets de monopoli? Veritat que ho veuríem un engany? Així, per què no som capaços de veure l'engany del "aprobado general"?

Crec que aquests que s'omplin la boca d'empatia confonen l'empatia amb la commiseració. La commiseració ve de miser, i és un mot que implica rebaixar-te a la misèria de l'altre per compadir-lo. Jo crec que no és el que cal. El que cal és consideració: aquesta és ascendent i implica tractar amb el respecte degut l'altre, amb la dignitat que mereix.

I li faltem al respecte quan l'enganyem de manera fal·laç.

Tornada a la normalitat

I

Alguns esperen, delerosos, la tornada a la normalitat. Què és la normalitat? La realitat il·lusòria que ens havíem muntat cadascú sobre el fals mite del progrés?

Qui és lúcid sap que, justament, la crisi del coronavirus ens ha retornat de manera sobtada a la realitat humana. Mort, crisis, malaltia, pobresa, desigualtat: si tenim els suficients elements per contemplar en perspectiva la Història de l'ésser humà, aquesta és, sens dubte, la normalitat.

Com deia Marina Garcés fa uns dies: en quin món vivien els qui afirmen que el virus ha posat de manifest la vulnerabilitat humana?

II

Se'ns diu que és un moment clau: el canvi és a prop. I estic d'acord. Aquesta crisi comportarà molts canvis. Però no ho oblidem: els canvis poden ser per a pitjor, i les crisis passades no van produir pas cap canvi positiu. Ni l'anterior crisi econòmica del 2008 ni el crack del '29. Aquest ens va dur a una sèrie de ràpids processos de canvi dels quals podem seguir el fil fins a Auschwitz. Ara bé, podem emmirallar-nos en el 1945. No oblidem, però, que el comunisme era llavors un espill on el capitalisme sense control no va voler contemplar-se sense posar pel mig l'estat del benestar. I ara... Quin espill té al davant el capitalisme? Necessita alguna disfressa?

III

Ideologies. Per a alguns, el que està passant ha relativitzat la importància de certes idees i punts de vista, de certes aspiracions i projectes. Fins i tot hem valorat positivament l'actitud i actuacions de persones que estan a les antípodes del nostre pensament i sentir. Altres, però, en són incapaços: continuen traduint tot el que passa en els termes a què estaven acostumats. No són capaços de transcendir la seua limitada percepció entre bons i dolents, el bé (suposat) i el mal (dels altres). Necessiten encarnar en un enemic allò que no comprenen. Rebutgen, fins i tot, de manera enèrgica, l'ajuda que ve dels qui han considerat l'enemic. Hi menteixen, l'ataquen i l'insulten. Desestabilitzen amb l'únic objectiu de medrar.

Quin canvi cal esperar?

IV

Aquest és el perill que pot convertir el canvi en un nou malson. I la clau és aquesta: la por. Tots tenim por. Ens cal la faena d'acotar-la, de veure com es manifesta, i canalitzar-la amb l'ajuda de la racionalitat.

Però fa massa temps que vivim pendents de les emocions, i d'allò que se'n diu raó alguns ni tan sols se'n recorden. Donar una resposta emocional a la realitat que ens ha colpejat és caure en l'abisme de la barbàrie, perquè la por destrueix allò que ens fa humans i ens duu a la nostra part més primària.

Les emocions són perilloses en aquest moment. I els qui volen despertar el monstre en benefici propi saben que han d'apel·lar-hi. En som conscients?

V

També la consideració, el respecte, l'autodisciplina, el raciocini... Però por ha estat, sens dubte, l'element més important dels que ha fet que acceptem la retallada dràstica de drets que hem sofert durant aquest estat d'alarma. Qui anava a pensar que milions de persones ens quedaríem a casa sense ni piular? Sabem, però, confiem, que la finalitat és justa, que cal frenar els contagis, que cal salvar vides. Però aquesta mateixa por, amb el combustible suficient, ens pot fer acceptar moltes altres coses.

VI

No confonguem, però, la racionalitat amb la supèrbia. Tothom, de sobte, ha esdevingut arrogant i expert en tot. Tots tenim les claus per solucionar-ho tot. Se'ns escapa que la realitat és molt més complexa de la manera limitada amb què la percebem. Qui és expert ho és en un camp i gairebé no té cap certesa. Qui ho sap tot és incapaç de posar-se en el lloc d'aquells a qui els ha tocat prendre les decisions. A posteriori tothom tenim clar què caldria haver fet. Però el futur, en el camp d'allò nou i desconegut, és incertesa. Aquesta supèrbia potser amague una incapacitat per pair-la. Necessitem seguretats, encara que siga la falsa seguretat de pretendre'ns portadors de la raó.

VII

La crisi en què ens hem submergit en a penes una setmana ha esquinçat moltes cortines i ha ensorrat moltes seguretats. El consumisme havia amagat darrere d'una cortina la fragilitat i la fatalitat: tots ens creiem vius consumint, viatjant, celebrant. Però, de sobte, això ha esdevingut efímer i fal·laç.

Què ens ha quedat? Què li ha quedat a cadascú quan s'ha vist sol a casa?

La cerca de sentit no té prou amb la racionalitat. Tampoc amb les emocions. Apel·la de ple a la fe, a la intuïció i a la co-pertinença. Ens posa en relació amb els altres, però no com aquells que, senzillament, ens posen un "m'agrada" al Facebook per unflar el nostre afany de protagonisme.

VIII

Hi ha  molts silencis. N'assenyale dos: els pedagogs, els antivacunes. Aquests darrers, per una causa evident: el seu discurs es basava en la inconsciència de qui se sap protegit, i ara veu que no ho està. La polio, la tos ferina, el xarampió ja no hi eren palpables, no formaven part de la nostra quotidianitat, però de sobte s'han fet presents els temps en què feien estralls i causaven milers de morts, deformitats i misèria. Temps que les vacunes han contribuït a superar com, confiem, faran ara.

Els pedagogs també han callat. Perquè el que ens cal ara és ciència: el Coneixement. Ens ha calgut una autoritat clara a qui obeir disciplinadament. Les pulsions del xiquet han hagut de ser substituïdes per l'autocontrol i la voluntat. Autoritat, coneixement, disciplina, voluntat: són moltes les reflexions que caldrà fer a nivell pedagògic. L'escola del segle XXI de sobte s'ha trobat que aquest segle és igual d'incert que els segles que l'han precedit. I que l'ésser humà, al segle XXI, té les mateixes pors i inseguretats que al segle XI.

Qui ho diria!