Expressionisme

Jackson Pollock: Number 32, 1950, esmalt sobre llenç,
269x457,5 cm, Düsseldorf, Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen

El tercer capítol de l'Ulisses de Joyce és la primera gran prova que el llibre posa al lector: un monòleg interior, de vora catorze pàgines, en què les frases, les paraules soltes i les interjeccions van succeint-se sense cap ordre. Stephen Dedalus camina cap a Sandymount i el seu pensament vagareja lliure. Associacions d'idees, ocurrències, pors, obsessions... van donant-se pas una després de l'altra.

Mentre avance en la lectura em passa una cosa curiosa: arriba un moment en què no sé què he pensat jo i què ha pensat el personatge. Durant una bona estona els meus propis pensaments s'han trenat amb els de Dedalus i sóc incapaç de distingir els uns dels altres: haig de tornar enrere.

Però me n'adone que el capítol és en realitat una construcció literària sublim: la ment funciona realment així! La creiem ordenada, però no ho està. Els pensaments apareixen i s'apaguen, van succeint-se de manera improvisada, fregant l'inconscient contínuament, vagant per les experiències i per la memòria de manera gairebé aleatòria.

El pensament i la realitat se'ns presenten com una obra de Pollock. No ens enganyem: en les composicions de Pollock també hi ha fractals i regularitats, però no es perceben a simple vista. O potser sí: recorde que hi hagué alguna cosa que em deixà bocabadat durant una bona estona davant del Number 32. Com l'altre dia estiguí una bona estona llegint i rellegint els pensaments d'Stephen Dedalus.

El virus ha trencat tot allò sobre el que havíem bastit la pròpia experiència de la realitat. De sobte, la natura ha tornat i tot esdevé confús. (Natura? Sí: la nostra natura mortal, la nostra fragilitat, la nostra animalitat). Cal tornar a construir, cal aprendre de nou a reconèixer, projectar, desitjar i valorar. Allò que davant el caos ens permet definir-nos i construir la nostra pròpia percepció és, com no, la cultura i el punt de vista moral des d'on hem après a prendre partit per...

Les impressions que deixa el monòleg interior d'Stephen Dedalus depenen, en realitat, d'allò que compartim amb l'univers del personatge. Les petjades que en nosaltres deixaran totes aquestes experiències crítiques dependran de com ens havíem vingut relacionant amb una realitat difusa i multiforme.