Laborans
De vegades imagine una màquina del temps que és capaç de reunir-me amb qui vaig ser quan era xiquet, quan era jove i amb qui serè quan serè vell. Els quatre al voltant d'una taula. No sé si sabria reconèixer-m'hi: qui de tots seria jo?
La pregunta potser no tinga massa sentit. Quatre cossos, un sol jo? Un jo per a cada cos? Si atenem a la corporalitat, si quelcom desfigurés la meua aparença, continuaria sent jo? Si la resposta és afirmativa atenent a quelcom incorpori i immaterial, puc dir realment que jo existisc?
Fabricans
Des del sofà veig la que ara és ma casa. Però apenes fa uns mesos, no ho era: hagués entrat ací i només hagués reconegut uns quants objectes. Què fa meu, ara, aquest espai? Puc dir que realment tinc una llar?
Sovint, quan passege per ciutat, veig en ella què és, què ha estat i projecte què voldria que fóra. Encara veig d'alguna manera Sant Francesc, el palau de Ripalda i el Real dempeus, perquè sé que hi han estat. Molts carrers són més que la vorera i l'asfalt. Hi ha una ciutat que visc, una que he viscut i altra, la més gran, que desconec.
Si hi ha tantes ciutats com valencians, existeix la ciutat? A què hi anomenem, amb aquest nom?
Agens
El virus ha destruït el món que coneixíem i en què interactuàvem. De sobte, en mirar per la finestra, reconec el contenidor, el semàfor, la torre, els arbres i la gasolinera. Però quan puga eixir de casa no sé quin món trobaré: què quedarà del que hi havia? Què hi haurà de nou? Quines pors, quins desitjos, quins projectes, quines realitats? Ens preguntem ara què ens uneix: per què ens mirem i ens saludem quan, a les vuit, aplaudim cada dia?
Quan els europeus vam alçar-nos del llit el 9 de setembre de 1945, el món havia desaparegut... Del tot?
Contemplans
El virus ha ensorrat també les creences. El progrés, el benestar fonamentat en el consum de productes, d'experiències... Ha quedat el buit i la incertesa.
Tenim anhel de seguretat. Durant mil·lennis se li ha anomenat Déu. Déu, com el jo, ha pres moltes formes. Aquell senyor amb barba que seia en el tro a jutjar els vius i els morts s'ha diluït en la nit dels anys com un terròs de sucre en l'aigua. Però era ell Déu?
No és paradoxal apel·lar a allò incorpori i immaterial per definir qui som, i negar allò transcendent justament per ser-ho?
***
Enmig de la crisi, l'únic que ha romàs ha estat el qui menys valor té: l'objecte. Quan es faça vell, el substituirem. I la resta? En realitat, continua com sempre.
El cos, envellint.
El jo, fluint.
El món, construint-se.
Déu, sent cercat.
I ara que ha vingut la nit ens adonem de sobte que aquella llum no era la que il·luminava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada