Tornada a la normalitat

I

Alguns esperen, delerosos, la tornada a la normalitat. Què és la normalitat? La realitat il·lusòria que ens havíem muntat cadascú sobre el fals mite del progrés?

Qui és lúcid sap que, justament, la crisi del coronavirus ens ha retornat de manera sobtada a la realitat humana. Mort, crisis, malaltia, pobresa, desigualtat: si tenim els suficients elements per contemplar en perspectiva la Història de l'ésser humà, aquesta és, sens dubte, la normalitat.

Com deia Marina Garcés fa uns dies: en quin món vivien els qui afirmen que el virus ha posat de manifest la vulnerabilitat humana?

II

Se'ns diu que és un moment clau: el canvi és a prop. I estic d'acord. Aquesta crisi comportarà molts canvis. Però no ho oblidem: els canvis poden ser per a pitjor, i les crisis passades no van produir pas cap canvi positiu. Ni l'anterior crisi econòmica del 2008 ni el crack del '29. Aquest ens va dur a una sèrie de ràpids processos de canvi dels quals podem seguir el fil fins a Auschwitz. Ara bé, podem emmirallar-nos en el 1945. No oblidem, però, que el comunisme era llavors un espill on el capitalisme sense control no va voler contemplar-se sense posar pel mig l'estat del benestar. I ara... Quin espill té al davant el capitalisme? Necessita alguna disfressa?

III

Ideologies. Per a alguns, el que està passant ha relativitzat la importància de certes idees i punts de vista, de certes aspiracions i projectes. Fins i tot hem valorat positivament l'actitud i actuacions de persones que estan a les antípodes del nostre pensament i sentir. Altres, però, en són incapaços: continuen traduint tot el que passa en els termes a què estaven acostumats. No són capaços de transcendir la seua limitada percepció entre bons i dolents, el bé (suposat) i el mal (dels altres). Necessiten encarnar en un enemic allò que no comprenen. Rebutgen, fins i tot, de manera enèrgica, l'ajuda que ve dels qui han considerat l'enemic. Hi menteixen, l'ataquen i l'insulten. Desestabilitzen amb l'únic objectiu de medrar.

Quin canvi cal esperar?

IV

Aquest és el perill que pot convertir el canvi en un nou malson. I la clau és aquesta: la por. Tots tenim por. Ens cal la faena d'acotar-la, de veure com es manifesta, i canalitzar-la amb l'ajuda de la racionalitat.

Però fa massa temps que vivim pendents de les emocions, i d'allò que se'n diu raó alguns ni tan sols se'n recorden. Donar una resposta emocional a la realitat que ens ha colpejat és caure en l'abisme de la barbàrie, perquè la por destrueix allò que ens fa humans i ens duu a la nostra part més primària.

Les emocions són perilloses en aquest moment. I els qui volen despertar el monstre en benefici propi saben que han d'apel·lar-hi. En som conscients?

V

També la consideració, el respecte, l'autodisciplina, el raciocini... Però por ha estat, sens dubte, l'element més important dels que ha fet que acceptem la retallada dràstica de drets que hem sofert durant aquest estat d'alarma. Qui anava a pensar que milions de persones ens quedaríem a casa sense ni piular? Sabem, però, confiem, que la finalitat és justa, que cal frenar els contagis, que cal salvar vides. Però aquesta mateixa por, amb el combustible suficient, ens pot fer acceptar moltes altres coses.

VI

No confonguem, però, la racionalitat amb la supèrbia. Tothom, de sobte, ha esdevingut arrogant i expert en tot. Tots tenim les claus per solucionar-ho tot. Se'ns escapa que la realitat és molt més complexa de la manera limitada amb què la percebem. Qui és expert ho és en un camp i gairebé no té cap certesa. Qui ho sap tot és incapaç de posar-se en el lloc d'aquells a qui els ha tocat prendre les decisions. A posteriori tothom tenim clar què caldria haver fet. Però el futur, en el camp d'allò nou i desconegut, és incertesa. Aquesta supèrbia potser amague una incapacitat per pair-la. Necessitem seguretats, encara que siga la falsa seguretat de pretendre'ns portadors de la raó.

VII

La crisi en què ens hem submergit en a penes una setmana ha esquinçat moltes cortines i ha ensorrat moltes seguretats. El consumisme havia amagat darrere d'una cortina la fragilitat i la fatalitat: tots ens creiem vius consumint, viatjant, celebrant. Però, de sobte, això ha esdevingut efímer i fal·laç.

Què ens ha quedat? Què li ha quedat a cadascú quan s'ha vist sol a casa?

La cerca de sentit no té prou amb la racionalitat. Tampoc amb les emocions. Apel·la de ple a la fe, a la intuïció i a la co-pertinença. Ens posa en relació amb els altres, però no com aquells que, senzillament, ens posen un "m'agrada" al Facebook per unflar el nostre afany de protagonisme.

VIII

Hi ha  molts silencis. N'assenyale dos: els pedagogs, els antivacunes. Aquests darrers, per una causa evident: el seu discurs es basava en la inconsciència de qui se sap protegit, i ara veu que no ho està. La polio, la tos ferina, el xarampió ja no hi eren palpables, no formaven part de la nostra quotidianitat, però de sobte s'han fet presents els temps en què feien estralls i causaven milers de morts, deformitats i misèria. Temps que les vacunes han contribuït a superar com, confiem, faran ara.

Els pedagogs també han callat. Perquè el que ens cal ara és ciència: el Coneixement. Ens ha calgut una autoritat clara a qui obeir disciplinadament. Les pulsions del xiquet han hagut de ser substituïdes per l'autocontrol i la voluntat. Autoritat, coneixement, disciplina, voluntat: són moltes les reflexions que caldrà fer a nivell pedagògic. L'escola del segle XXI de sobte s'ha trobat que aquest segle és igual d'incert que els segles que l'han precedit. I que l'ésser humà, al segle XXI, té les mateixes pors i inseguretats que al segle XI.

Qui ho diria!