Totalitarisme a l'escola

És un fragment de El hundimiento. L'esposa de Goebbels intueix la derrota pròxima i decideix assassinar, un per un, cadascun dels seus fills. Afirma que prefereix veure'ls morts que no pas que visquen en un món sense nacionalsocialisme. Ens consta capir com és capaç de fer-ho. Però no és gens fàcil adonar-se'n.

Ho fa moguda per l'emoció i per un sentiment. La raó i la moral han quedat anul·lades en ella.

De bon de matí molts mestres comencen a treballar les emocions i a fer que els seus alumnes expressen els sentiments. Hi ha una idea que els mou a fer-ho: «sense emoció no hi ha coneixement». Però quin coneixement genera l'emoció?

És molt probable que cap xiquet s'adrece a la mestra enviant-la a la merda i demanant que es fique les seues emocions per la figa. És el que faria qualsevol amb dos dits de front: les emocions, els sentiments, formen part de l'esfera més íntima de la persona. Ningú pot exigir-nos que els expressem, i menys en una estúpida dinàmica d'aula. Què passa llavors?

Que el xiquet aprèn a expressar el que sap que la mestra vol sentir. Com passa en els règims totalitaris: els qui no expressen contínuament sentiments d'adhesió al règim acaben molt malament, són sospitosos de traïció. La realitat, doncs, queda falsejada: l'emoció no duu al coneixement, sinó que falseja la realitat. El xiquet aprèn de seguida que pot falsejar els sentiments. Aprèn a enganyar. I no ho fa per consideració als altres, ho fa perquè és l'única manera de no ser exclòs d'aquesta dinàmica totalitària. Es crea un sentiment fals de pertinença: aquell que mostre indicis de no combregar amb les rodes de molí, de seguida serà assenyalat i exclòs de la manera més cruel, com demostren cada dia, també, els xiquets.

Els sentiments de vegades, més que falsejar-se, es callen. I això es fa per consideració als altres. Recorde que ben xicotet em van fer un regal que no m'agradà: era una espècie de pissarra amb unes lletrotes de plàstic en què es podien formar paraules. No vaig dir-ho en cap moment; tampoc vaig saltar d'alegria... D'alguna manera, havia après a ser considerat sense l'ajuda de cap mestra totalitària. M'ho havia ensenyat la vida (els pares, els avis i supose que algun que altre carxot).

Tots ens emocionem i tots tenim sentiments: no fa falta que ho fem veure cada cinc minuts. Tots aprenem en quins moments cal expressar segons què, alguns més tard que d'altres. En part, la vida és com una sala de concerts: mentre toca el violinista, tots callen i romanen en silenci. I no ho fan perquè no els emocione el que escolten: si no no serien allà. Ho fan per consideració a qui escolta al seu costat. U pot permetre's odiar per uns moments aquell qui trenca aquesta comunió. I tothom al final té permís per canalitzar les emocions com li vinga en gana.

L'emoció i els sentiments autèntics brollen de la consideració (d'elevar-se amb els altres, segons l'etimologia), ixen davant d'allò que anem coneixent de la realitat, no de la realitat falsejada. El mestre no ha de treballar les emocions i els sentiments, senzillament ha de tenir consideració pels seus alumnes. I respectar-los. I això no vol dir altra cosa que fer-los créixer, fer-los conèixer un món que per se és tot ell emocionant i exigir que donen el millor de sí mateixos. Aquest és l'únic camí cap a una emoció sana i un sentiment personal i íntim que cadascú compartirà i expressarà davant de qui li vinga en gana. 

La commiseració i els sentimentalismes haurien de quedar proscrits de l'aula. En efecte, donar primícia a l'emoció en el temple de la raó pot dur-nos a aquella habitació on, emocionada, la senyora Goebbels assassina cadascun dels seus fills perquè sap que el món que li espera fora no dirà el que vol sentir. En realitat, eixir al món de la derrota que espera fora del búnquer hauria implicat l'acceptació que la realitat viscuda, i sentida, era falsa i irreal. Que algú, aprofitant-se de les seues emocions primàries, li havia fet viure una mentida i li havia manllevat la pròpia humanitat. I això costa molt de pair. Sempre és més fàcil deixar-se dur per l'emoció d'una mentida comprensible i compartida que no aprendre a mirar el món acceptant que hem estat fent l'imbècil de manera sobirana.

I tu, nen, com t'has sentit?

(I a tu què t'importa!?)