aNDRòMiNa: de gener 2021

31 de gener del 2021

Reclusió

Confinament perimetral. Ja veus... En un terme que mesura d'una banda a l'altra més de trenta-un quilòmetres, sentir-se confinat és propi de qui no toca peus a terra: del Perellonet fins a Massarrojos, van succeint-se paisatges i realitats solitàries. De les dunes, al bosc; del bosc, al llac; del llac, a la marjal; de la marjal, a l'horta; de l'horta, al secà. Tot això és València. Avui he fet cap a la platja que el vent havia buidat de gent.

Hui, però, he llegit una reflexió interessantíssima a la columna mensual d'Higinio Marín al Levante-EMV. I és que de vegades l'actitud d'obertura al món requereix de tancar-se. Els monjos medievals, al claustre, no havien fugit del món, sinó que havien pres una actitud d'obertura cap a aquest. En l'espai interior cabia tot. De vegades, en un llibre. Fins i tot en un poema pot cabre-hi la plenitud del ser i del no-ser.

XIII

Adelántate a toda despedida, como si la hubieras dejado
atrás, como el invierno que se está yendo.
Pues bajo los inviernos hay uno tan infinitamente invierno
que, si lo pasas, tu corazón resistirá.

Sé siempre muerto en Eurídice, cantando sube,
ensalzando regresa a la pura relación.
Aquí, entre los que se desvanecen, en el reino de lo que declina,
sé una copa sonora que con solo sonar se rompió.

Sé, y sabe al mismo tiempo la condición del no-ser,
el infinito fondo de tu íntima vibración
para que la lleves a cabo del todo, esta última vez.

A las reservas de la Naturaleza en plenitud, a las usadas
como a las sordas y mudas, a las indecibles sumas,
añádete jubiloso y aniquila el número.

Ranier Maria Rilke (SO, II, 13)

Rilke és complicat, però insistisc en llegir i rellegir. Hi avance molt a poc a poc... El Llibre d'hores m'espera, però, una volta acabe els Sonets a Orfeu. D'aquest poema m'han corprès algunes claus interpretatives:

L'imperatiu inicial, que interpela a avançar-se a qualsevol comiat, busca integrar els comiats que conformen la vida de l'ésser humà en un tot unitari més enllà d'aquestes, tot entrant en la pura relació subjacent a tota cosa.
L'hivern, com a símbol de la mort, i l'hivern més gran encara: el no-ser. Per "resistir" no hem de posar l'esperança en cap consol ulterior, sinó amb l'assumpció de la totalitat i la saviesa de la condició de no-ésser: per sota del món hi ha el no-res.
Exalçar, vibrar, viure. Eurídice torna exultant de la mort, perquè tot és transició/relació. La copa es trenca perquè vibra, però si no vibra no viu.
El número és la manera que l'ésser humà té de dominar la Natura. Contràriament, vibrar implica necessàriament assumir la co-pertinença. No hem de dominar la Natura, ens hem d'unir enmig d'un cant joiós.

I arribades aquestes hores del diumenge, un comiat: s'acaba el cap de setmana. La teoria queda molt clara, però com és de difícil assumir que demà ens espera la batalla diària en temps de pandèmia. De mort, de comiats, de pesantor.

I pensar que tot es viu... una darrera volta!

Tormos, Temple, terra

Tapís. S. XI

Pels voltants del segle XI els habitants andalusins de València van començar a bastir el que seria un dels més rics i complexos sistemes de regadiu periurbans d'Europa que, tot salvant els desavantatges climàtics de la conca mediterrània, va fer de l'horta un sistema agrícola més productiu que, fins i tot, els conreus de les planures nord-europees, tan abastides d'aigua i llims (Power, 2006:20).

La de Tormos era una de les sèquies mares que es remunten a aquella època. Prenia, i encara pren, l'aigua del marge esquerre del Túria per dirigir-se cap al nord-est, tot travessant Campanar, Benicalap, Borbotó, Benifaraig, Carpesa. Si bé ha perdut la xarxa de reg dels braços de Benicalap i la major part dels de Campanar, encara conserva pràcticament intactes els que reguen les hortes dels anomenats Poblats del Nord de ciutat.

A inicis de la conquesta cristiana, el sistema de reg no estava, ni molt menys, tan avançat ni havia adquirit encara la complexitat que li coneixem. No obstant això, hi hagué qui va capir de seguida les possibilitats de riquesa que Tormos i les terres del seu voltant tenien: els templers. Així, Carpesa fou comprada pel rei Jaume I al seu propietari inicial, Vidal de Besalú, per bescanviar-la als templers, junt amb la Torre de Montcada, per l'alqueria de Russafa; Guillem de sa Portella, propietari inicial de Borbotó, va vendre-se'l als templers, ordre amb qui tenia estrets vincles; Eiximen Pereç d'Arenòs va permutar als templers l'alqueria de Massarrojos i part de les terres de Benifaraig per un senyoriu a l'Aragó. Així doncs, la pràctica totalitat d'aquesta part de l'horta va ser administrada per l'ordre del Temple, que va crear l'anomenada Batlia de Montcada, la qual passaria més endavant a ser administrada per l'Ordre de Montesa.

III

No em direu que no hi ha ingredients per publicitar un bon producte turístic: origen mil·lenari, interculturalitat, templers amunt i avall... Podríem fins i tot afegir algun element místic o llegendari, com un tresor templer amagat, i ja tindríem els turistes fent cua en qualsevol centre d'interpretació muntat ad hoc.

Ara bé, d'entrada només comptem amb un paisatge espectacular, del qual assistim indiferents a la seua destrucció progressiva. I és que per una estranya lògic del mercat turístic global, res no té valor si no està almenys a un miler de quilòmetres de casa. I menys si suposa un entrebanc a la "creació de riquesa" (fàcil i per a uns pocs, a costa del patrimoni de tots).

Així, estic completament segur que si Palerm fes promoció turística de les seues hortes, tan similars a les valencianes i amb un origen semblant, hi acudiríem delerosos. Sicília ven, està lluny i "plena d'història". València només té falles, arrossos i bunyols (els dolços, no em referia als polítics).

Feia temps que volia anar a voltar-hi, però fins ara no m'hi havia decidit: el decret de confinament perimetral de ciutat durant els caps de setmana ha fet d'aquesta una de les poques possibilitats d'eixir a la natura, esdevinguda cultura per segles de treball dels hòmens (i les dones!).

De la ronda Nord, a la vora de la carretera del Poble Nou (camí de Montcada), ix el Camí Vell de Godella. Comprove que està sovintejat per gent que l'aprofita per fer esport i passejar. El camí està esguitat d'alqueries ben conservades, algunes d'elles habitades encara. Poc abans d'endinsar-se als termes de Burjassot i Godella, hi ha una drecera que mena fins a Borbotó.

D'allà, he pres el camí de Borbotó a Massarrojos, des d'on m'he desviat a Benifaraig per l'entrador de les Barraques de Castelló. Des de Benifaraig el camí del Calvari, amb les restes d'una antiga creu de terme gòtica, mena a Carpesa, tot arribant a les portes de Vinalesa abans de torçar cap al sud. El camí de Montcada mena de Carpesa cap al Poble Nou, a la vora de la ronda Nord: la ruta és circular (i improvisada).

VII

La setmana vinent m'esperen les hortes de la Fonteta de Sant Lluís, la Punta, el Castellar, l'Oliveral i la Torre... Quin goig conèixer València d'aquesta manera, sota un sol d'hivern que, paradoxalment, bada les pedres!