aNDRòMiNa: La Granadella

La matinada fou gran; la recompensa, també. Veure eixir el sol de la mar en un dia d'hivern té alguna cosa que podríem descriure com reconfortant. En pocs segons la llum ompli allò que fins fa uns moments romania fosc, difús i amagat. Hi ha, però, qui no s'ha esperat al carro d'Apol·lo per eixir a la mar.

L'ascensió al castell de la Granadella es fa per un sender abrupte i empinat, costós i esgotador. Però, en arribar al castell, la vista ja abraça des del cap de la Nau fins a la Punta d'Or de Moraira i Ifach. Envaeix el dubte de no saber si és el sol qui escalfa o bé encara dura la calorada causada per l'ascensió!

Del castell no queda res. Fou destruït a la Guerra del Francès.

III

Noves vistes des del mirador de Llevant. Primer entrebanc del dia: hi ha una batuda de senglars: continuar implica el perill d'acabar emplomat, i no convé.

El dia és llarg i entre les opcions que hi ha, trie l'espera. Així doncs, em penge d'un penya-segat, a recer de vents, tirs i riscos varis, en una pedra que sembla esculpida per dormitar-hi! Ara ja no hi ha dubte: el sol calfa bona cosa: deixe que em done a la pell.

L'espera s'ompli de llibres: Rilke i el magnífic assaig sobre Píndar d'Eulàlia Blay.

La poesia de Píndar sempre transita d'una gesta concreta d'un atleta a allò diví i universal, sense arribar a anomenar-ho, només assenyalant-lo per tal d'emmarcar la gesta de l'atleta lloat. La figura de l'heroi és utilitzada entre aquest anar i vindre pel seu caràcter que recull alhora allò diví i humà: l'heroi té trets divins, però també és mortal. Entre els hòmens i els déus i una tensió i un abisme pel qual transita l'heroi, que més brilla quan més conscient és del seu caràcter mortal i efímer, i que no tem la mort a l'hora d'afrontar la seua gesta.

A l'igual que l'heroi, el poeta esdevé mediador entre l'home i el seu sentit. I adverteix del perill de la desmesura, del que anomena hybris.

Però el valor dels homes és assignat pels déus.
I sols dues coses tenen cura
del més dolç borrissol de la vida en florida bonança:
si algú gaudeix del triomf i sent el seu elogi.
No busquis ser Zeus; ho tens tot
si t'ateny una part d'aquests favors.
Als mortals correspon el que és mortal.

A la darrera oda comentada per Blay, llegisc:

Pero de a quien le ha tocado una belleza nueva
en los días de gran esplendor
desde la esperanza emprende el vuelo
en alados actos vaoniles, teniendo
un empeño superior a la riqueza. De los mortales en poco tiempo
florece el deleite, pero también se derrumba,
sacudido por dictamen adverso.

Criaturas de un día; mas uno ¿qué es?, y uno ¿qué no es? Sueño de sombra
el hombre. Pero siempre que venga el brillo que dona Zeus,
sobre los hombre queda fulgente luz y un dulce arco de vida.

Hölderlin reprèn aquest anar i venir de Píndar, però conscient que els camins cap allò diví, universal o ideal han estat barrats per a l'home en la Modernitat. I amb ells, el risc de hybris: l'home dubta del que és i el que no és, es creu déu creador amb el poder de la ciència i de la tècnica.

Hora de dinar. Ascendisc de nou al mirador a veure com va la cacera.

VII

En acabant de dinar, veig que els caçadors han acabat. M'ho confirmen. És hora de seguir el recorregut proposat per un indret que fa sis anys era un bosc espés i que ara ha esdevingut un matollar: encara recorde amb tristesa els dies en que un gran incendi va devorar el paratge de la Granadella.

La natura, però, ha anat fent camí durant tot aquest temps. Els arbres jóvens van traient el cap i guanyant a margallons, mates de boix, espígol i romaní. Contemplant aquest panorama se'm fa evident que l'absurditat que caracteritza la Postmodernitat potser una resposta a la lliçó que la Natura ens dona davant de la nostra insolència, el nostre caràcter pretensiós, a la nostra hybris: a la Natura li importem una merda. La nostra desaparició no li suposaria res: per a ella, som igual de valuosos que una mosca o un pi. I sense nosaltres, només li caldrien uns quants milers d'anys per a recuperar-se del nostre abús.

VIII

No se conocen los males,
no se aprendió el amor,
ni aquello que en la muerte nos aleja

ha sido desvelado.
Tan solo sobre el campo la canción
santifica y celebra.

Malgrat les pretensions de l'home postmodern, Rilke (Sonetos a Orfeo, I:19) recorda que ni es coneix l'origen del mal, ni de l'amor ni se sap encara absolutament res del misteri de la mort. A partir d'ací, els innovadors podríen tornar a Píndar i llegir-lo novament. Potser així deixarien de dir coses absurdes.

L'incendi ha deixat al descobert els bancals d'antics conreus (vinya, ametla?) que solcaven el paisatge de la Granadella i que acabaren ocupats pel bosc. Es trist que el camp, a les nostres terres, tinga els dies comptats si no hi ha un canvi en el devenir de l'economia i les relacions que tenim amb l'entorn.

A l'altre costat de la carena apareixen les vistes al Montgó, a la Serra de Mostalla i al Cavall Verd. Endinsant-se al mar, el cap de Sant Antoni. Enfront, Xàbia. Espectacular!

La tornada des del mirador de la Granadella esdevé, per sort, entre el bosc espés de pi blanc del barranc homònim. Es va salvar del foc no pel seu valor natural, sinó per la seua proximitat a les urbanitzacions.

El dia no pot acabar sense una visita al punt més oriental del País: el cap de la Nau! Fa goig de veure Eivissa clara en la llunyania. Encara tinc temps de visitar la punta d'Ambolo, però la torre vigia està dins d'una propietat privada.

XII

Acaba el dia amb un breu passeig pel casc antic de Xàbia. Tornada a la realitat: tot roman mort.

Estem enmig d'una pandèmia.