Espill

Camí de Portaceli

I

No feia falta ser molt llest per saber que aquest cap de setmana era el darrer que podríem escapar de ciutat. He corregut amb Rilke a la Calderona, a la vall de Lullén, amb l'objectiu d'ascendir als Rebalsadors. La cartoixa de Portaceli, situada al bell mig de la ruta, ha quedat visible pràcticament durant tot el trajecte.

II

La Calderona, com moltes coses, infravalorada tal volta per la seua proximitat. Però és un lloc ple d'energia, amb una llum molt especial que s'entremescla amb el roig de la terra argilosa, els verds intensos, els grocs, els roses, els liles i el blau intens del cel omnipresent. És també, com el Cavall Bernat, un mirador privilegiat del País.

III

Àngel, flor, rosa, semblant, rostre, finestra, respiració, cor, barranc, amants, ocell, espai, obertura. Símbols amb què Rilke basteix un univers poètic que intente desxifrar. També l'arbre, símbol de la transformació (de la no-vida en vida), del cicle unitari vida/mort.

De tot el que he trobat hui ha estat justament un arbre el que més m'ha sorprés. Mig amagada en un camp d'oliveres enmig del bosc, n'he trobat una que podria datar dels temps de la fundació de Portaceli.

És el lloc que he triat per la lectura. La tríada de l'Espill dels Sonets d'Orfeu (SO II, 2-4).

IV

L'espill és allà on els objectes deixen de ser objectes, on es mostren sols les relacions que d'ells emanen: no els hi podem tocar, no els hi podem posseir, només tenim davant el seu "per a què", el seu "de qui", el seu "com": el món interpretat dona pas en el reflex de l'espill al camp de la interiorització.

V

Qui pogués veure la realitat sencera en un espill?

A un costat, veuria hospitals col·lapsats, persones moribundes que no poden ser ateses, mort. En un altre, gent apinyada fent cua per consumir allò que en realitat és accessori a les portes d'Ikea. Enmig, algú que difon missatges assegurant que no hi ha "tants" contagis, que es busca alarmar-nos, que ens enganyen, que tot és mentida. Anem-hi a l'Ikea...

Reflectida queda l'estultícia i la manca d'esperança que en alguns móns interpretats es prenen per clarividència.

VI

Les vistes des dels Rebalsadors abracen del Penyagolosa al Montgó malgrat que el dia no és clar. Quin goig de veure sota els peus el món de cada dia. Crec que aquestes vistes esdevenen també quelcom semblant a la imatge de l'espill. No es perceben coses, sinó relacions, unitat, sentit.

VII

(II)

Como al maestro a veces la hoja,

apresuradamente próxima, le quita

el rasgo real: así a menudo los espejos toman

en su seno la sonrisa santamente única de las muchachas

cuando prueban la mañana, a solas,

o en el fulgor de las luces serviciales. 

Y en la respiración de los rostros auténticos,

más tarde, cae solo un reflejo.

Qué vieron antaño los ojos en el hollinoso

largo apagarse de las chimeneas:

miradas de la vida, para siempre perdidas.

Ah, de la tierra, ¿quién conoce las pérdidas?

Solo aquel que con acentos, no obstante, que celebran

cantara el corazón, nacido para el Todo.

VIII

En arribar, la notícia. La ciutat esdevé presó.

O tal volta no. Tot depén de com es visca.

Respiració, arbre, espai, obertura.

Dia ventós, però no tant com altres dies.

El dia que no ha arribat a tots els racons

Font del Marge

La Cartoixa, el bosc i el Camp de Túria

Llíria i el turó de Sant Miquel

Almassil

Mola de Segart

Del mirador a la cúspide de Rebalsadors

La Ràpita (Serra d'Espadà)

Espadà

Al fons, el Penyagolosa

La Baronia

Almenara

Serra d'Espadà al complet

De València al Montgó, passant per l'Albufera
Dia tèrbol...

Panorama

Port de Sagunt

Baronia, carretera a la Vall d'Uixó

Platja de Puçol

Crestes encara enfarinades de la Serrania

Port de València presidit pel Montgó

Devesa, Dosser, muntanya de Cullera i Albufera

Barranc de la Deula

Antics bancals dels cartoixans envaïts pel bosc

Font de Potrillos

Dividida en tres, una única olivera en origen. Podria
datar de l'Edat Mitjana

Olives, taronges, caquis, vinya

Vistes als Rebalsadors