aNDRòMiNa: Edetània

22 de març del 2021

Edetània

I - CANYAETA DE XAVIELET

Decidisc de fer una ruta curta: el temps l'he dedicat a altres coses, però la necessitat d'evasió està present. Així doncs, faig via cap a Olocau amb la intenció de recórrer el camí marcat com a ruta roja del parc natural de la Calderona... Com no!

Arriba un moment en què la vegetació s'espesseeix: hem arribat a la Canyaeta del Xavielet. El més sorprenent de l'indret és que només fa trenta anys era poblat de camps: no només són visibles encara els bancals, sinó que enmig del bosc encara trobem alguna que altra garrofera centenària. Les espècies autòctones, arraconades per l'activitat humana, només han trigat trenta anys en senyorejar de nou el paratge: el pi roig, el lligabosc, l'aladern, la cornicabra, el matapoll... Fins i tot ja hi ha clapes de sureres, bosc primigeni de la serra.

Fixeu-vos el que són les coses: sovint ens preocupem pel medi ambient i la seua destrucció, però el bosc de la Calderona ha estat capaç de refer-se en només trenta anys. Només ha calgut que els humans el deixàrem estar i que la sort el salvara del foc. Altres indrets de la Terra potser triguen segles o mil·lennis en refer-se, però... què representen mil anys per a la Terra? No res.

No ens hauríem de preocupar tant per la Natura, sinó per nosaltres com a espècie: a la Natura no li importem gens. Pot viure sense nosaltres, però nosaltres no sense ella. Si desapareguérem...

Bé, si desapareguérem em queda el dubte si el temps continuaria existint. Existiria, doncs, la Natura?

Ha estat un plaer abandonar el camí principal i endinsar-se per aquest bosc novell tot recorrent una senda que ascendia al Rodeno del Cantal i el Puntal de Belata: no he fet cim perquè hui no era l'objectiu.

II - PUNTAL DELS LLOPS

Aparentment Olocau no mostra cap atractiu: una torre medieval, una antiga casa noble i uns quants carrers que no diuen res. Però en començar a ascendir el Puntal dels Llops es percep com a l'indret magnífic que és: el poble s'alça sota una gran paret de pedra que, al capvespre, lluu vermellosa sota el sol de ponent.

Sobre el Puntal dels Llops hi ha un antic oppidum d'Edeta, on vivia un equites d'aquesta urbs ibèrica amb la seua família, servents i treballadors. Era un dels punts de control del territori: des d'allà la vista abraça des dels passos de la Calderona, presidits pel Gorgo, fins a la plana de l'Horta i el Camp de Túria. Al bell mig, s'alça encara Edeta després de més de tres mil anys.

Del poblat estant em pregunte què ha quedat dels ibers. Tinc clar que tot i res: la seua manera de percebre i habitar el món està inclosa, d'alguna manera, en la nostra. Si Europa és alguna cosa és justament un magma cultural on és molt difícil separar-ne els components.

El Romanticisme va voler, però, identificar-los i dilucidar-ne la puresa. I les conseqüències van venir anys més tard: el Romanticisme polític va desembocar en la barbàrie. Hi ha qui encara hui es veu assetjat per l'arribada a Europa de gent d'altres llocs i cultures del món: veuen amenaçada una "puresa" que en realitat no és altra cosa que el mestissatge continu que no s'ha aturat mai. I tot apunta a què no ho farà.

Quines vistes sobre el temps, la Història i Edetània!