aNDRòMiNa: Debats: qüestió d'interpretacions

El decret d'educació infantil diu que en aquesta etapa correspon de fer una iniciació a la lectura i l'escriptura. Iniciació ve d'iniciar: instruir en els rudiments o principis d'una ciència o d'un art, o bé donar començament. Si atenem, doncs, a la definició del diccionari, iniciació a la lectura implica dues coses: deixar assentats els principis sobre els quals treballar-la (control del traç, consciència fonològica, etc.), i començar, efectivament, a llegir i a escriure. Això és, al capdavall, inciar-se en aquest art.

Hi ha, però, qui interpreta aquesta "iniciació" com una exempció de qualsevol responsabilitat. S'ha de començar a treballar el traç, s'ha de treballar la consciència fonològica, però sense cap objectiu fix, només que el xiquet/a avance al seu ritme, sense traumes, en allò que madurativament estiga preparat. Si arriba, bé; si no, també.

Aquesta interpretació ve acompanyada per un discurs pedagògic en què el xiquet/a ha d'actuar lliurement, gestionar les emocions i passar-ho bé a l'escola. Jugar, sobretot, jugar: cal ser feliç. I fer projectes meravellosos amb un somriure d'orella a orella en un món de la piruleta.

Per descomptat, els mestres que ens empenyem en què llegisquen o escriguen amb cinc anys estem frustrant els nostres alumnes i, si a més a més som partidaris del llibre de text, no estem implicats i ho volem tot fàcil.

III

Fixeu-vos bé: els mestres que interpreten de manera tan laxa aquesta "iniciació" diuen que, pel nivell maduratiu dels alumnes, no poden marcar-se com a objectiu que aprenguen a llegir o a escriure. Però sí que carreguen sobre les seues esquenes la responsabilitat que el xiquet/a siga feliç. No només pensen que la seua tasca docent mena directament a la felicitat utòpica, sinó que a més a més deuen tenir una definició objectiva de què consisteix aquesta felicitat buscada.

Arrogància moral?

Doncs caldrà analitzar el nivell maduratiu i aquesta felicitat. Comencem pel primer. Es posava l'exemple que hi ha xiquets de quatre anys que no poden fer un traç "encara", o xiquets de cinc que "no poden" escriure una lletra en una pauta perquè no estan "suficientment madurs". Llavors, què fem? Esperem que madure com una planta, o treballem aquells aspectes que possibilitaran aquesta maduració?

Sembla ser que allò típic del mestre que no vol treballar ni implicar-se, d'aquell que fa patir el xiquet en una tasca frustrant, treballa aquells aspectes que acabaran ajudant-lo a escriure la lletra en una pauta. Els mestres que estan implicats, que fan els xiquets feliços, no ho faran: esperaran que arribe aquesta maduració (qui sap si als cinc, set o quinze anys) i mentrestant deixaran al xiquet jugar lliurement, expressar les seues emocions i l'implicaran en projectes txatxipirulis on podrà pintar dibuixos i fer plastilina.

I fixeu-vos en una cosa: treballem les emocions i fem el xiquet feliç. Però el treball de la lectura i l'escriptura, dels quals depén el futur acadèmic de l'alumnat i, per consegüent, la seua autoestima, les seues aptituds, la possibilitat d'accés al coneixement i el seu benestar, ho deixem de costat en benefici, suposadament, d'aquesta felicitat.

Torneu a llegir aquest darrer paràgraf i dieu-me si la qüestió no és acollonant, egoista i irresponsable. Perquè... On trobareu un xiquet més frustrat que un que a tercer de primària encara no domina la lectura ni l'escriptura?

Llavors fem la proposta que a primer traguen llibres de text, que no compren res amb lletra lligada. Perquè, suposadament, les famílies i els alumnes s'angoixen només de veure-ho. I em pregunte: qui s'angoixa realment? I em torne a preguntar: el fet de proposar que a primer es comence per treballar "com es fa als cinc anys" i començar per allò que haurien d'haver assolit, no és una manera d'espolsar-se qualsevol responsabilitat sobre el futur d'aquests infants?

(I com puc treballar la lletra lligada sense textos i materials escrits amb aquest format?).

VII

Responsabilitat és una paraula molt grossa. És millor parlar d'assertivitat, d'empatia i de tolerància. Per descomptat, cal obligar a treballar de la manera "correcta" aquests docents poc implicats, dinosaures, que continuen empenyant-se en que els xiquets aprenguen a base de tasques frustrants, sense ser feliços, pobres.

Perquè cal "respectar" el ritme. A la majoria d'escoles, la gran majoria dels xiquets acaben llegint i escrivint en minúscula amb cinc anys perquè madurativament ho poden fer. La millor manera per respectar este ritme maduratiu és privar-los de l'oportunitat de fer-ho.

VIII

Si a una conclusió he pogut arribar d'aquest meu pas pels primers anys de la primària és que l'origen del problema, aquest que s'arrossega després fins a batxillerat, està en el capficament de molts mestres que els xiquets no aprenguen a llegir a infantil, moment en què es podrien detectar les dificultats i problemàtiques que pogueren existir i intervenir-hi a temps i amb rigor.

I, sobretot, que hi ha docents que han perdut el nord. Que han deixat de valorar la lectura i l'escriptura com al que són: el millor regal, potser l'únic, que els farem als infants des de l'escola. Tota la resta és palla, discursos buit, fal·làcies i mentides.

Però com no van a perdre el nord docents que ni llegixen ni escriuen?

La impressió que em dona de tot plegat és que en realitat ningú treballa pel benestar, present i futur, amb perspectiva, dels alumnes. Només es treballa per alimentar egos i discursos. I també que es pren als xiquets per imbècils.

Jo no he vist moments de major felicitat que aquells en què, després d'hores de treball, aquell xiquet va aconseguir escriure aquella lletra dins de la pauta. Gràcies al seu treball... i al meu.

Però eixa felicitat es veu que no compta. Compta la felicitat de la piruleta, de les fotos, dels escaparates i del fum de colors. A això s'ha reduït l'ensenyament reglat. Quina tristesa.

A tot açò, per fi s'ha acabat el temps de confinament perimetral. Es podrà eixir de ciutat durant els caps de setmana!

XII

Aquest darrer cap de setmana encara vaig aprofitar el confinament per pujar cap a Massarrojos, la pedania més septentrional de València. Des de Borbotó, el paisatge d'horta muta al tarongerar conforme anem apropant-nos a la séquia de Montcada. Al nord del terme, encara regnava el secà fins que fa uns decennis es van obrir pous per poder regar els tarongers que han acabant dominant els bancals.

Crec, que al capdavall, no hem estat tan malament ací tancats.