aNDRòMiNa: Temps... perdut?

4 de desembre del 2022

Temps... perdut?

L'altre dia, a l'hospital, mentre esperava que em cridara el dermatòleg van portar-hi a un home d'uns setanta anys llargs que, com es deduïa de la conversa que tingueren les infermeres entre elles, havia estat traslladat des d'una residència. Els responsables de la residència havien estat negligents i l'havien enviat a l'hospital en ambulància a una cita que li havia estat anul·lada. La infermera de l'ambulància es va disculpar davant de l'home: li hem fet perdre el temps. A la qual cosa, ell va respondre que ell el temps ja el tenia perdut.

Aquesta resposta em va fer rumiar. Per un costat, és cert que el temps a tothom ens oferix la possibilitat d'elecció davant una multiplicitat de possibilitats. En canvi, a aquell home el temps era ja l'únic que tenia la capacitat d'elegir per ell. Però, significava això que el seu temps estava «perdut»?

Diria que no. Jo diria que més aviat el seu temps era temps mort. Experimentem el moviment del temps, segon Safranski, quan la percepció del present llinda entre la retenció del record i l'expectativa projectada cap al futur. Si només queda el record, el temps no es mou: resta mort. S'hi viu en un present que es queda estancat en ell mateix i que de vegades vira cap al passat que es pot viure com un tresor o bé com una rèmora.

III

Però ha de traduir-se necessàriament en buidor aquest temps mort? Quan experimentem que el temps transcorre, el moment present que s'ompli queda de seguida buit i com una ruïna, substituït d'immediat per un nou present. Quan el present no es mou: ha de ser necessàriament una ruïna? En quina mesura podem considerar real una realitat si com a conseqüència del pas del temps desapareix d'ella en cada cas allò interior?

Crec que és ací on rau un problema important: en molts casos vivim una realitat irreal, perquè només està formada per vivències superficials que només busquen l'exposició pública a les xarxes socials. Vivim per a la foto i un exemple d'això és la vida escolar: no es valoren gens els processos tediosos i llargs que porten a la consecució dels reptes, el que és el dia a dia. Ni els exercicis de lectura, ni els de cal·ligrafia o de càlcul no ixen a la foto, fins i tot se'n qüestiona la necessitat.

Així, res no arrela en l'interior, res no dona fruit ni ompli cap interior perquè això implicaria una necessària experiència, un compromís, una reflexió. Per tant, quan és el temps el qui tria per nosaltres ja no queda absolutament res: tot s'esvaeix, perquè en realitat era fum.

I m'he preguntat si realment el meu temps era en realitat com el d'aquest senyor.

El Maigmó feia molt de temps que estava pendent. Farà poc més d'un any, dalt del cotxe estant amb intenció de fer-hi cap, se m'ocorregué consultar per última volta la predicció de l'oratge i vaig veure que la probabilitat de pluges fortes a la zona havia augmentat considerablement: va ser el dia que aní finalment a Espadella.

En aquesta ocasió, la ruta dels pous anava a culminar al cim, però la S., que m'acompanyava, no es va veure amb ànim de pujar. Per tant, ha quedat per a una altra ocasió... Val a dir que sí que vam ascendir a l'Alt de Guisop i al Maigmonet.

El paratge i les vistes des de la serra de Maigmó són impressionants. Fa honor al significat del seu nom: Maimun, en els dialectes andalusins, volia dir afortunat.

I així ens hi hem sentit nosaltres.