aNDRòMiNa: de setembre 2023

Vall del riu Aragó: del Somport a Jaca

Per això em domino i ofego el reclam

del meu plor obscur. A qui, doncs, podrem

recórrer? Ni als àngels, ni als homes;

i les bèsties, astutes, ja saben

que no ens sentim gaire segurs a casa,

en el món interpretat.

R. M. Rilke, Elegies de Duino (I)

Viatjar no és només moure's per l'espai. És també moure's en el temps: en el viatge, un va trobant-se elements que són parts i símbols d'antigues maneres d'interpretar el món, de donar-li un sentit. Durant la darrera excursió per la Jacetània que vaig realitzar a finals d'agost, una persona em va fer present, a través del llenguatge, una cerimònia que encara en aquests temps es materialitza, tot i que és del tot extemporània: a Santa Maria d'Iguàcel, a sobre d'un símbol solar dibuixat al terra amb còdols de riu, els joves i infants romanen drets, descalços i agafats de la mà mentre al darrere els grans de la família, normalment dones, resen el rosari. Suposadament és un símbol que marca un punt d'energia tel·lúrica que, a través d'aquest ritual, protegeix i purifica les persones que romanen al damunt durant un temps determinat.

És més que evident que el ritual no pot considerar-se cristià: qui sap des de quan podem remuntar-lo en el temps... Tal volta a la prehistòria? És evident que llavors no s'hi resaria el rosari, però podem imaginar l'atracció que exercien certs llocs per diferents causes. En efecte, des dels inicis de la humanitat, determinats elements naturals o formes del paisatge s'han erigit a tot arreu com a elements de veneració: corrents d'aigua, avencs o coves eren considerats llocs màgics propicis per a certes cerimònies relacionades amb el cicle lunar i solar del qual depenien, o es creia que depenien, la fertilitat de la terra i de les dones. La relació i veneració dels llocs era una evidència més d'una determinada cosmologia religiosa i una concepció del món segons la qual l'ésser humà vivia «en» la natura, la seua supervivència en depenia, i no s'erigia «sobre» aquesta.

L'existència d'aquestes forces tel·lúriques i la seua capacitat de protegir-nos, des de la nostra interpretació actual del món, ens sembla ridícula. El desconcert que sentim davant del misteri i de la nit, del caos i del maremàgnum de fets del món circumdat, ha buscat un escut protector ben diferent a la màgia o a la confiança en els déus: confiem i posem al centre com a única forma d'interpretació possible del món el pensament racional, que fa de la ciència la gran teoria que permet minvar l'angoixa que genera el boig remolí que en realitat formen els fets, esdeveniments, calamitats i fenòmens que contemplem en els diferents àmbits en què ens movem. Ens hem creat una il·lusió: el món pot definir-se i delimitar-se tot ell de manera científica, cosa que permet no només emancipar-nos de qualsevol jou teològic o màgic, sinó que ens posa en una situació de domini davant del món, que esdevé només un objecte d'anàlisi científic posat al servei de les nostres necessitats. La confiança en la ciència és tan cega que permet veure un futur on, fins i tot, s'haurà vençut la malaltia, el patiment i la mort: només estem a un pas d'aconseguir evitar l'oxidació de les cèl·lules i, consegüentment, romandre joves eternament.

La confiança en la ciència, a més, s'ajunta amb altres pilars de la cultura occidental considerats culminants. Un d'ells, és la democràcia, vista com un sistema perfecte on tothom participa de les decisions transcendents que afecten el conjunt de la societat. Un altre és el mercat i el sistema capitalista, la deriva del qual permet, suposadament, un enriquiment perpetu i un progrés material que repercuteix en tothom, sempre i quan es respecten dos principis bàsics: la propietat (il·limitada, per descomptat) i la llibertat. El capitalisme ho impregna tot fins a tal punt que no permet fer sentir les alternatives a al mateix: el fracàs estrepitós del comunisme sembla haver-les desacreditades a priori. Però també tenim altres pilars, com l'individualisme, l'ecologisme i el respecte al medi ambient, la justícia, l'emprenedoria o la reafirmació personal, per no parlar de les identitats, etc.

Tots aquests pilars ens permeten mirar amb arrogància la dona i els nets que realitzen el ritual d'agafar-se de les mans damunt del cercle de pedres situat sobre el lloc màgic mentre se sent la remor d'una oració. Però en realitat, el fet que el ritual s'haja perpetuat durant mil·lennis contrasta amb la inseguretat que sentim dins de la nostra interpretació del món. Perquè en realitat vivim en un naufragi, i el ritual ha perviscut a tots els naufragis que han esdevingut des de fa segles.

Naufragi? En primer lloc, des de fa segles la concepció científica del món, que ens ha promés empar davant la incertesa, ha expulsat del món la qüestió del sentit. Això ens ha conduït a un forat negre: el nihilisme, que prové de confondre les coses en sí amb les coses del univers (analitzable científicament), i considerar tota la resta de fenòmens com una al·lucinació imbuïda bioquímicament. La ciència només ens reconeix com un sers físics en l'univers factual, i obvia o nega que, en realitat, ens movem en l'esperit. Això implica, per exemple, que se suposa que tots els nostres esforços de comprensió haurien d'estar obligats a imaginar hipòtesis i haver de demostrar-les experimentalment. Per això s'ha bandejat la qüestió del sentit, a la que mai podrà respondre la ciència: com afirma Markus Gabriel, el ser humà i la seua comprensió del sentit només són accessibles amb els mitjans de comunicació ordinaris. La paraula, l'art, el símbol, els ritus: què passaria si les energies tel·lúriques que protegeixen els infants agafats de la mà no pertangueren a l'àmbit de l'univers o la realitat factual, sinó a l'univers simbòlic que expressa un sentit i una determinada relació amb la natura? Llavors tindrien un sentit que des d'una visió exclusivament científica no tindrien.

S'esquerda, doncs, la il·lusió que podem bandejar la qüestió del sentit pel fet que existiria, suposadament, una estructura privilegiada dels fets substancialment idèntica a l'àmbit propi de les ciències naturals, estructura que només hauríem de descobrir científicament a través de la corroboració experimental d'hipòtesi que, al final del camí, explicarien exactament qui som i què fem ací. Però... Realment cadascuna de les nostres conviccions pot aparèixer com una realitat factual a demostrar científicament? Evidentment, no. Hi ha molts camps o àmbits que la ciència no pot investigar: les nostres conviccions, afinitats, intuïcions (d'amistats futures, de congeniar amb les persones que coneixem, d'enamoraments recíprocs, de satisfaccions per advindre...).

Anant més enllà, ens trobem a més a més que el domini sobre el món que ens ha promés la ciència se'ns està tornant contra nosaltres. També les promeses del capitalisme i de la democràcia s'evidencien falses. La ciència ha avançat en molts aspectes propis del seu camp: higiene, cura de malalties, possibilitat d'avenços tecnològics... Però alhora, la seua promesa de domini ha generat la destrucció del medi que amenaça la nostra pròpia supervivència: contaminació de les aigües, canvi climàtic, destrucció dels ecosistemes, minva dramàtica de la biodiversitat... A més a més, l'acció destructora de la ciència s'ajunta amb la d'un sistema econòmic que se n'aprofita per convertir-ho tot en un producte barat, a costa d'explotar les persones i el medi, però també de convertir la gran majoria de ciutadans en uns desheretats del seu llegat cultural que també és convertit en un producte de mercat situat fora de les pròpies institucions acadèmiques que, acomplint una funció emancipadora, l'havien vingut oferint. L'individualisme dut a l'extrem s'associa, a més a més, amb un consumisme que mou tot el sistema i que ens aïlla dels altres i del món, alhora que se'ns fa creure que som senyors del nostre futur al marge de els relacions amb els altres: només ens hem de proposar una cosa per aconseguir-la, tots competim amb tots, tots som intel·ligents i un cúmul de possibilitats latents. En definitiva, ens creiem déus en un món que situem sota els nostres peus, que creiem al servei de les nostres pulsions.

Per tant, naufragi: destrucció del medi, la creença cega en la sostenibilitat d'un sistema basat en la depredació de l'entorn natural i de la producció infinita d'objectes nous que ens fascinen (i que, ràpidament, desapareixen), violència, amenaça de guerra, mercantilització dels coneixements i de les persones, desigualtats insuportables, depressions en augment entre els més joves, suïcidi, assetjament escolar (que resta impune), consumisme sinònim de sentit i vida plena, guanys escandalosos (de les grans companyies petroleres, de les màfies). Al seu torn, la democràcia resta amenaçada de desaparició víctima de les seues contradiccions davant de l'auge de l'extrema dreta. La diversitat que permetia amalgamar en un sistema que suposadament la respectava es veu combatuda des de dins per l'extrema dreta: augmenten dels delictes contra les minories (ètniques, sexuals, identitàries), és qüestiona la natura de la violència de gènere... La tecnologia s'idolatra com als antics ídols, i el seu ús acrític acaba pervertint les pròpies relacions humanes. Les identitats es repleguen (nacionalismes cada cop més excloents), creixen els dogmatismes i fanatismes en els àmbits religiós, econòmic o polític...

Les esquerdes del buc són infinites. Sami Naïr n'afegeix moltes més: manipulació extrema de la democràcia, poder incontrolable dels pols financers i dels seus mitjans de comunicació, deslegitimació de les identitats nacionals, sobretot de les minories nacionals, sovint ridiculitzades en la suposada època de la "desaparició dels estats-nació", destrucció progressiva del vincle social igualitari i naturalització del bellum omnium et contra omnes, com si fos una llei ineluctable; apologia de l'hiperconsumisme individualista com a únic mode d'adaptació a la realitat, privatització de l'espai públic, mercantilització dels aspectes més íntims de l'existència humana (del cos, de la sexualitat), etc. Rob Riemen encara parla amb paraules més fosques: no vivim a una democràcia guiada per valors morals espirituals, sinó a una democràcia «de masses» regida per la por i la cobdícia, basada en la política de la mentida, l'odi i el ressentiment, ja que existeix una massa de persones que ja no són sers humans pensants independents, sinó que preferixen formar part del grup i estar dominades per les seues pròpies pors i desitjos: són el camp de cultiu idoni per als demagogs.

Realment Rilke té raó: les bèsties, astutes, ja saben que no ens sentim gaire segurs a casa, en el món interpretat. En un context en què tot salta pels aires, com gosem mirar per damunt dels muscles aquella dona que resa mentre els nets s'agafen de les mans damunt de l'emanació de forces tel·lúriques sanadores? Aquesta arrogància potser intenta amagar un horitzó definit per la incertesa, la fragmentació, la inseguretat, el descrèdit i la vulnerabilitat, en què només des de posicions integristes o fonamentalistes poden exhibir-se respostes i arguments sense debilitats ni dubtes.

El primer acte de la segona part d'Àngels a Amèrica comença amb un personatge, un tal Aleksii Antediluvià Prelapsarià, plantejant una qüestió vital: estem sentenciats? El passat ens redimeix? Podem canviar? Podem fer que advinga un temps nou? És possible el canvi? Aquest personatge compara la nostra situació amb la d'una serp que muda la seua pell: hem perdut la pell vella, però no en tenim preparada una de nova, de manera que estem a mercè de les forces del caos. Aquestes potser ens impedeixen veure la grandesa de les possibilitats que se'ns presenten al davant, que podríem contemplar des de la cúspide... No la cúspide del pensament científic, sinó del poètic.

Perquè el segle XX, malgrat haver estat el segle de les grans contradiccions de la modernitat que ens han portat al desastre actual, ha estat també el segle en què els poetes i els filòsofs han teoritzat alternatives complexes, necessàries, vitals. «Canvi? Sí, hem de canviar, només mostreu-me la Teoria, i em veureu a les barricades; mostreu-me el bell llibre de la Bella Teoria, i vos promet que aquests ulls orbs veuran una altra vegada després de llegir-lo. Mostreu-me les paraules que reordenaran el món o millor resteu callats», diu Aleksii Antediluvià Prelapsarià.

Aquest llibre potser ens hauria de convèncer que l'existència no està necessàriament ni principalment connectada amb els fets que succeeixen a l'univers, amb els objectes físics o materials analitzables científicament (convindria recordar que, en grec, anàlisi vol dir destruir per conèixer). També ens hauria de convèncer que potser no pot haver una concepció del món, ja que des de cap facultat humana pot explicar-se la totalitat de les coses i, per tant, no existeix cap món del qual formar-se una imatge. Fins i tot, ens hauria de convèncer que el sentit de la religió potser siga la consciència que no hi ha un Déu, i que en cas d'existir aquest no és un Objecte o Superobjecte que garantisca el sentit de les nostres vides, i que la religió no haja d'anar més enllà del reconeixement del nostre caràcter efímer, de la nostra finitud, i d'una comprensió millor del que significa ser lliures.

En altres paraules: no només hem de canviar les respostes, sinó que hem de plantejar-nos les preguntes que secularment han guiat el nostre pensament. Si des de fa mil·lennis ens hem interrogat sobre la influència d'un ser superior, siga Déu o força màgica superior, ara potser ens hauríem de preguntar qui podem ser al marge d'aquest ésser: parafrasejant Rilke, cap més afalac, cap més veneració, sinó que la naturalesa del nostre crit siga veu emancipada. Si des de fa segles ens hem preguntat per la influència de la natura en les societats humanes (determinisme) i, un cop convertida la raó i el seu àmbit d'actuació (el factual, aquell relacionat amb els fenòmens físics i naturals) com els únics vàlids, ens hem convertit en mers objectes d'anàlisi científic, potser ens hauríem de preguntar quina relació guarda aquesta creença amb el nihilisme que impera arreu. I si milions de persones encara s'interroguen sobre la vida del més enllà, potser hauríem d'orientar l'interrogant sobre com perpetuar la vida de l'ara i aquí, amenaçada per la nostra barbàrie destructora: com diu Rilke, ser aquí és magnífic, potser no ens cal un més enllà i potser el fet de ser efímers, els més efímers, no resta res a la magnificència de l'existència.

Als Quaderns de Malte Laurids Brigge Rilke expressa una lliçó respecte al poema de Baudelair Une charogne: «La seua feina consistia a veure, enmig de tot allò terrible, enmig de tantes coses repugnants només en aparença, el que és, el que té valor entre tot el que existeix. Tria i rebuig no són possibles». I aquesta feina esdevé cada volta més urgent, ja que tot s'enfonsa. Però com recorda Naïr, Hölderlin afirma esperançador que «les forces de la salvació creixen a mesura que creix el perill». No només no hem de renunciar a la lluita contra allò intolerable, sinó que al nihilisme i al sense sentit imposats pel neoliberalisme, l'arrogància de la raó o l'ànsia consumista, encara podem oposar un cert grau de solidaritat democràtica, d'esperança, de projecte renovat. Ara bé, com diu Riemen, per a això és necessària certa educació: no només cal conèixer el món com a realitat factual, ni reduir-lo a l'àmbit de les ciències naturals, sinó que cal aprehendre allò que les arts, la filosofia, el pensament o la poesia aporten. Les principals preguntes de la vida mai seran respostes per la tecnologia, la ciència o els diners.

Per això un primer pas necessari ha de consistir en retornar la ciència i les humanitats a l'escola: l'escola no només ha de gestionar el futur capital humà acrític, rendible i productiu, sinó que ha de permetre convertir els infants en sers pensants independents, capaços d'albirar nous valors morals i espirituals que donen forma a un nou món necessari, que inspiren aquest nou llibre que cerca Aleksii Antediluvià Prelapsarià. Ara bé, hem de ser conscients que cometríem un error si escrivírem les seues pàgines amb tinta: més aviat, caldria emprar el llapis per esborrar-ne els errors constants. Tampoc hauria de ser un relat lineal, sinó que les seues pàgines haurien d'assemblar-se a les del Talmud, plenes de notes al marge escrites per cada generació sobre el que ha aportat l'anterior.

Una bona guia serien els versos que Rilke escriu en la novena de les Elegies de Duino:

Sinó perquè ser aquí és molt, i perquè aparentment

tot això d'aquí ens necessita, aquest esvanir-se

que d'una manera tan estranya ens concerneix.

A nosaltres, els més efímers. Un cop cada cosa, només un cop.

Un cop i prou. I nosaltres també

un cop. Mai més. Però aquest

haver estat un cop, encara que només un cop:

haver estat terrenals no sembla revocable.

Al capdavall, viatjar no només ens permet un anar endarrere en el temps o fer-nos presents realitats que el passat ens aboca de manera sorprenent. Viatjar també ens permet moure'ns cap a un futur des d'on veure el nostre present i allò que considerem digne de fer arribar als qui vindran una vegada nosaltres ens hagem convertit en allò invisible. Potser el ritual d'aquesta àvia amb els seus néts a Santa Maria d'Iguàcel siga una d'aquestes coses a salvar: la ciència ens dirà que científicament és una acció absurda i mancada d'eficàcia, però des d'un nivell simbòlic i poètic encara podem albirar en ell una relació amb la natura, amb nosaltres i amb els altres diferent de la que ens fa naufragar en el no-res.

[Tot això m'han inspirat les lectures d'aquest estiu —Rilke, Riemen, Gabriel, Naïr, etc.— i la meua última incursió pel paradís de la Jacetània: no prenc cap droga!].

BOTAYA

Després d'un llarg trajecte en cotxe sota la pluja, arribe a Botaya. Encara s'escolta el soroll de l'aigua que cau per les canals i corre carrerons avall, buscant albellons i canals de reg. Enmig de la plaça hi ha, desinflat, un castell inflable i una carpa que fan present una celebració proppassada, però finida: ha tornat el silenci al poble que encara no s'ha despretat.

Crec que he vist pocs pobles més bonics que aquest. Enmig del poble, l'església de Sant Esteve, reformada en temps moderns, conserva un timpà raríssim que reprodueix el que normalment configura la decoració pictòrica dels absis romànics: la Maiestas Domini, rodejada pel Tetramorf i flanquejada per dos àngels, se situa sobre una escena on apareixen els apòstols al voltant d'un crismó. Uns centenars de metres més lluny, enmig dels camps, l'església de Sant Miquel, de formes perfectes, ofereix novament els rostres enigmàtics esculpits en algunes mènsules.

Baixant a Botaya des de San Juan de la Peña

La campana dreta delata que el poble estava en festes

Església de Sant Esteve

El timpà il·lustra una escena que normalment
trobaríem pintada a un absis

El temps va esborrant-ho tot...

Sant Miquel...

...i el seu rostre enigmàtic mutilat.

SAN PEDRO DE SIRESA

El testimoni d'un visitant del segle VIII, després de la conquesta musulmana, permet datar l'església a l'època carolíngia: s'hi parla d'un gran monestir habitat per un centenar de monjos amb una riquíssima biblioteca (perduda). Les formes de l'església, així com la manca de decoració escultòrica als seus murs, delaten també el seu origen en els temps de Carlemany.

Siresa se situa en una vall, la vall d'Echo (o Hecho), que va esdevenir el primer pas dels pelegrins a Sant Jaume en uns temps en què tant Jaca, Lleida com Osca estaven en mans musulmanes i, a més a més, les terres navarreses i basques estaven encara en vies de cristianització. Malgrat que més tard l'establiment de Jaca com a capital del naixent regne d'Aragó i el poder de Pamplona van fer de Roncesvalles i del Somport els passos més transitats, aquest que era protegit pel monestir es coneix encara com el camí vell de Sant Jaume.

En San Pedro de Siresa encara trobem símbols pagans: l'espiral de penitència, que encara ocupa la part central del paviment, o la roda de sis braços que hi ha a la llinda de l'accés a la torre campanar. Es diu que vora la porta occidental hi havia una estrella pitagòrica de cinc puntes que no assenyalava l'altar, sinó un dels pilars del creuer: era allà on es va amagar durant molts anys la relíquia del Sant Calze que després acabaria a Sant Joan de la Penya i, més tard, a València.

El Sant Calze, segons la llegenda, va ser robat per un pastor a una criatura malèfica coneguda com la Reina Mora. Aquesta va convidar a l'innocent pastor a agafar un objecte del seu tresor: ell va triar el calze i ella el va perseguir per recuperar-lo. Sant Pere, però, el va ajudar obrint les portes de l'església i protegint-lo de la criatura demoníaca en terra sagrada: la marca del colp que la Reina Mora va fer amb la seua cua de serp encara es pot observar a la bancada que hi ha a la galilea exterior del temple.

A diferència del romànic, l'art carolingi no presenta
gaire decoració escultòrica ni a l'interior ni a l'exterior
dels recintes.

El Crist de Siresa conserva la seua policromia

On hi ha aquest altar va amagar-se
el Sant Calze fa un miler d'anys!

Llinda amb símbol solar.

Retaule gòtic de la Trinitat

Retaule de Sant Joan

Retaule de Sant Jaume: el monestir
s'alça sobre el trajecte més antic del Camí

Part de la predel·la retornada per Erik el Belga:
la resta encara no ha estat trobada. Els veïns, tot i
haver pillat el lladre en plena feina, no van poder
evitar que sostraguera part de les obres d'art el monestir.

Retaule, incomplet, de Sant Esteve

ECHO

Echo dona nom a la vall: tranquil·litat, botiga interessant de productes artesanals i un museu etnogràfic. Feu-hi parada si s'hi acosteu!

Sant Martí d'Echo

Museu etnològic

BORAU

Borau ja se situa a la veïna vall de l'Aragó. Abans d'accedir-hi es passa per un mirador privilegiat sobre la vall transitada durant segles pels pelegrins.

Santa Eulàlia sembla estar sostinguda per
les cases del poble.

Edifici de les antigues escoles.

SAN ADRIÁN DE SÁSABE

San Adrián de Sásabe està construïda en un indret totalment il·lògic: s'alça en un terreny situat a una cota inferior del rierol que té a la vora, el Lubierre. En aquest aspecte, em recorda Sant Joan d'Isil: l'església s'inunda cada volta que plou, cosa que no impedia celebrar el culte als monjos del monestir del qual n'és l'últim vestigi.

Al misteri de la seua ubicació s'afegeix el misteri dels símbols. Així, si bé al seu interior no hi ha cap tipus de decoració escultòrica, a l'exterior de l'absis mènsules sense decoració s'intercalen amb altres que van mostrant un seguici de símbols solars i lunars: sis cercles amb una estrella de sis puntes cadascun (el sis, el sol?); una estrella de sis puntes solitària, entre dos braços de la qual semblen nàixer dos arbres; una mà que agafa una creu grega amb dues esferes a sobre; quatre flors de set pètals cadascuna sobre una esfera (les quatre fases de set dies cadascuna de la lluna?); una flor d'onze pètals (deu més un, el món més allò que hi ha fora del món); una roda de sis radis amb un pentangle al seu centre; i, finalment, un nou rostre enigmàtic amb el cap cobert.

Porta lateral, amb escacat jaqués

Simbologia de l'absis

Marques de l'aigua que inunden constantment
el temple. Per què van triar aquest lloc?

SANTA MARÍA DE IGUÁCEL

Està situada al fons d'una vall que, fa uns decennis, era flanquejada per uns pobles que han anat essent abandonats fins arribar a desaparèixer. L'església és una altre exemple magnífic de romànic i simbologia esotèrica. Em va cridar l'atenció dos capitells semblants, amb uns personatges sobre l'aigua (o el foc): si a dins tenien el cap descobert i es mostraven feliços, els de fora estaven caracteritzats com a musulmans i mostraven desesperació al rostre.

Una de les persones que hi havia als voltants de l'església, historiadora de l'art, va menysprear el meu apunt sobre la influència de l'Islam en l'art romànic: «no creo que Sancho Ramírez estuviera por la labor de hacerles caso a los musulmanes» (marc teòric i idelògic: musulmà, enemic, Reconquesta, lluita, Santiago y cierra, España). Dies més tard, a Roda d'Isàvena, contemplaria el sudari amb què fou soterrat Sant Ramon Bisbe: hi tenia escrit l'inici de la primera sura de l'Alcorà. És evident que Sant Ramon no "les hacía caso a los musulmanes", però també ho és que no rebutjava del tot la seua tradició ni la seua cultura. Quina pena que un corrent historiogràfic ja desacreditat ens impedisca aproximar-nos una miqueta més a un context desconegut en què, no ho oblidem, Còrdova exercia una capitalitat cultural que no hauria de menystenir-se.

Capitell que he anomenat: musulmans amb cara
de no estar passant-ho gaire bé.

Gòtic lineal a l'interior

La creu marca el punt d'energia que he anomenat

Epifania i Sant Miquel

El capitell: versió interior.

BARÓS

Havíeu vist mai un cavall decorant una mènsula a una església romànica? Jo no!

Sant Fructuós de Barós

El cavall, intacte després de segles d'inclemències

MONTE OROEL

Quina millor manera d'acabar la incursió a la Jacetània que coronant aquesta muntanya màgica. Els núvols de tempesta deixaven passar una llum que feia l'efecte d'estar caminant per un paratge propi del món de la fantasia. Una vegada arribat a la creu d'Oroel, tota la vall als meus peus i el Pirineu al davant... Quin espectacle!