aNDRòMiNa: Incursions (2): Bilbo

17 de setembre del 2023

Incursions (2): Bilbo

«Les escultures no són objectes separats en l'espai; més aviat al contrari, engendren un continu espacial amb l'entorn en què existeixen. Conformen l'espai, li donen forma mitjançant eixos, trajectòries i paisatges que es formen entre la massa i el buit.
Vaig titular aquesta instal·lació La matèria del temps, perquè es basa en la idea de temporalitats múltiples o en estrats. A mesura que experimentes una obra en el context de la totalitat de la instal·lació, te n'adones de les diferents duracions del temps. El sentit de la instal·lació s'activa i s'anima al ritme del moviment de l'espectador; el seu significat sols es manifesta a través d'un moviment continu, mitjançant l'anticipació, l'observació i el record. No obstant, no hi ha una visió prescrita, ni una seqüència preferent, ni una successió de vistes recomanada. Cada persona vorà l'espai de forma distinta. Hi ha una varietat il·limitada d'experiències individuals, però totes elles tenen lloc en el temps. Quan parle de temps, no em referisc al temps "real", al temps del rellotge. El temps de la percepció, de l'estètica, de l'emoció, o el temps psicològic de l'experiència escultòrica és molt diferent del temps "real". No és narratiu, sinó discontinu, fragmentat, descentrat i desorientador».

Al poc d'arribar a Bilbo, em submergisc en l'obra de Richard Serra instal·lada al Guggenheim, un edifici de Frank Gehry que havia estat el pretext més important per desviar-me cap al Cantàbric. Segons Serra, aquesta obra no s'hauria pogut instal·lar en cap altre lloc del món. En havent llegit les paraules de l'escultor, me n'adone que l'obra es relaciona no només amb el transitar dins dels espais quotidians, sinó especialment amb els moments en què eixim fora del temps real, quan ens deixem de preocupar per la puntualitat i els horaris: els viatges. En el viatge el temps es fusiona amb els espais que visitem emprant les percepcions, la bellesa, les emocions i les experiències com a adhesiu.

Tenia moltes ganes de visitar l'obra de l'arquitecte Frank Gehry. El Guggenheim exemplifica a la perfecció els principis del deconstruccionisme arquitectònic, que es contraposen a la lògica i la racionalitat promogudes pel moviment internacional dels decennis precedents. Més que apel·lar a la racionalitat, el deconstruccionisme experimenta amb la forma, l'espai i la geometria i, a l'igual que Derrida reflexionaria sobre el vincle entre llenguatge i realitat, tot donant primacia a la llengua com a constructora de la realitat que ens rodeja, els arquitectes postmoderns trencarien el vincle entre arquitectura i ciutat. El Guggenheim n'és un exemple clar: l'edifici no respon a una lògica racional, sinó a un anhel de desafiar fins i tot la força de la gravetat; dona solució a una necessitat de la ciutat però no ho fa de forma amable, predictible o convencional, sinó entrant en combat amb aquesta, creant amb les seues formes una tensió difícil de resoldre, ja que genera un caos aparent amb la seua complexitat compositiva i destrueix la lògica racional que impregna els carrers des d'on s'arriba. Si mirem l'edifici des de lluny, podem imaginar fins i tot que estem davant d'una catàstrofe naval, cosa que en realitat dona forma a la història de la ciutat. El més sorprenent de tot és que per a fer realitat l'obra es va necessitar la tecnologia aeronàutica més avançada del seu temps: cada element de recobriment té una forma diferent que va poder ser delimitada amb l'ajuda del programari i la maquinària més avançats.

Però a més de Gehry i Serra, el Guggenheim em va oferir també la possibilitat de submergir-me en l'obra de Jenny Holzer, Sol LeWitt, Kokoschka, Yayoi Kusama, Yiadom-Boakye i un bon grapat d'artistes espanyols contemporanis. I en eixir del museu, la ciutat se'm va oferir, amable, al passeig: em va sorprendre gratament!

Bilbo no és per a visitar en un dia, tot i que vaig quedar-ne més que satisfet. Tornaré algun dia d'aquests... Queden pendents massa coses!