aNDRòMiNa: Incursions (3): Navarra

Santa Maria la Real de Sangüesa: Maiestas Domini

De vegades m'he preguntat per què l'obsessió del romànic de representar la segona vinguda de Crist, la fi dels temps, el Judici Final. Crec que té a veure amb la irrupció d'una nova concepció temporal: el temps lineal. En efecte, el cristianisme fa irrompre en el món pagà una concepció del temps que trenca amb la concepció cíclica sobre la que s'havia bastit la mentalitat pagana: amb el nou credo cristià el temps, en consonància amb la mentalitat jueva, comença amb la Creació (fins i tot hi havia qui posava una data exacta a la mateixa partint dels relats bíblics i del calendari jueu), i s'acabarà quan...

Bé, ha d'acabar-se, perquè si la repetició dona sentit al temps cíclic, el temps lineal només té sentit amb la culminació. Sense aquesta a la vista, el temps lineal es difumina en un horitzó temporal infinit i, consegüentment, angoixant, que aboca irremeiablement al nihilisme. Potser siga aquesta la causa que, en un període en què la mentalitat pagana va deixant-se engolir per la nova cosmovisió cristiana, la Parusia, desitjada en breu, siga un tema recurrent: el temps acabarà amb la segona vinguda de Crist, que jutjarà els vius i els morts, i que començarà un regnat que no tindrà fi (eternitat). Res no pot tenir sentit sense tenir present aquest horitzó temporal concret: no només els primers cristians creien pròxima la vinguda del Salvador (i per això vivien en una mena de provisionalitat constant), sinó que en temps medievals el mil·lenarisme o creença en la fi dels temps immediata va marcar la mentalitat de la gent en molts moments.

Amb la modernitat, la il·lusió cristiana de la fi dels temps protagonitzada pel Crist-jutge va ser substituïda per les utopies: les de tall socialista, que partint dels ideals il·lustrats albirava una culminació utòpica del projecte polític que vindria després d'una sèrie de fases (la dictadura del proletariat), la utopia il·lustrada del progrés o la tecnològica, en què molta gent confia actualment (gràcies a la tecnologia vencerem fins i tot la mort, la malaltia i el patiment, el coneixement s'universalitzarà i la justícia social serà possible només amb un clic). Són diferents modalitats d'un pensament temporal lineal que, després del segle XX, s'han ensorrat enmig del descrèdit: qui creu encara en el progrés després d'Auschwitz? Qui confia encara en el progrés de la tecnologia davant el col·lapse ambiental a què ens aboca el sistema sobre el qual se sosté?

Qui sap si aquest ensorrament de els utopies i dels grans relats no ens farà retornar novament, de forma progressiva, a una concepció cíclica del temps que, en realitat, no ha desaparegut del tot: es manté en els cicles festius, en el cicle estacional, etc.

Faig aquesta reflexió a partir d'una obra d'art que em va fer desviar-me de nou de la ruta que tenia pensada el dia que visití Las Cinco Villas: de Sos del Rei Catòlic vaig escapar-me a Sangüesa, a Navarra, on hi ha la magnífica portada de Santa Maria la Real representant la Parusia. No té res a envejar a la portada de Santa Fe de Conques: si vaig fer centenars de quilòmetres per visitar aquella, com havia de deixar de costat aquesta tenint-la a una desena de quilòmetres?

Sangüesa, però, no seria l'única vila navarresa que vaig tenir la possibilitat de visitar aquest estiu. El meu viatge a La Rioja va finalitzar a Tudela: la catedral és una visita imprescindible per a tot amant del romànic. La portada occidental, ja de concepció gòtica, està decorada amb desenes d'escenes que mostren, per un costat, tots els models de vida que menen al cel i, per altre, totes els condemnes possibles a aquells que obvien els manaments cristians. Però si la aquesta portada impressiona, encara és més interessant el claustre catedralici, l'església de Sant Nicolau (amb el rar exemple de Paternitas trinitària ara amagada entre bastides), l'església de la Magdalena i, com no, un passeig pels carrerons del casc antic ple de racons bellíssims.

En eixir de Tudela, viatge de quatre hores cap a València: el temps "real", el que es deixa regir per les agulles del rellotge més que no pas per les emocions i les vivències que desperta cada lloc, tornava de manera irremeiable...

SANGÜESA