aNDRòMiNa: De l'alè a la sang

Si aneu a Alquèssar, al Somontano, podreu gaudir d'un dels capitells més fascinants de l'art romànic: Déu, representat per una figura trinitària tricèfala, dona forma a una figura antropomòrfica, que hem d'interpretar com la figura de fang que es convertirà en Adam una vegada li siga insuflat l'alè diví. Em resulta fascinant per vàries raons. Per un costat, la mestria d'un escultor que crea un estil únic que, malauradament, es redueix a aquest indret i no va tenir gaire ressò. Per altre, pel fet que la representació de la Trinitat tricèfala és raríssima, ja que fou prohibida per Urbà VIII allà pel segle XVII, donat el seu origen evidentment pagà i les confusions que podia crear entre els creients (podem pensar que moltes obres que il·lustraven aquest tipus iconogràfic foren destruïdes des d'ençà). Per últim, il·lustra un segon relat de la creació de l'ésser humà que es juxtaposa al relat dels set dies, evidenciant que el Gènesi no és més que una amalgama de mites de diferents procedències que la tradició jueva reuneix sense cap tipus de criteri, sense adonar-se'n que fins i tot es contradiuen entre ells.

La mitologia jueva no és l'única que presenta diferents relats de la creació de la humanitat: també la mitologia grega l'explica amb diferents mites que tampoc tenen gaire correspondència entre ells. Hesíode fa nàixer els hòmens de la terra per generació espontània, criatures al servei de Cronos, primer rei de l'Olimp, i la resta de déus de la cort celestial. Vés per on, les criatures humanes anaren degradant-se passant per diferents edats. D'altres relats fan de l'ésser humà una criatura modelada del fang pel titànida Prometeu: un cop modelat, és Atena la qui insufla l'alè de vida en la terra inert amb forma humana. Atena no serà més que una manifestació de la antiga deessa mare que al llarg de l'Antiguitat anirà prenent diferents rostres: Isis, Diana (la Diana celestial, o Selene; la Diana de l'inframon, o Hècate; la Diana caçadora, amb el seu arc curiosament en forma de lluna creixent...), Afrodita, Demèter...

Si ens fixem, el mite jueu fa nàixer la vida d'un principi masculí, mentre que en els mites grecs encara perviuen els elements propis d'una societat matriarcal i/o matrilineal. Però ni en un mite ni en l'altre hi ha cap vincle de sang entre la divinitat i la seua criatura humana. No obstant això, en la mitologia grega sí que existiran déus que copulen amb humanes (i amb humans, com Zeus amb Ganímedes), i deesses que es giten amb humans (com Tetis i Peleu, pares d'Aquil·les): tots ells engendren els herois, que exemplifiquen les criatures pròximes a la perfecció, per tenir qualitats humanes i divines alhora (en aquest sentit, els herois són similars al Crist). En aquests relats hi perviu, doncs, una filiació sanguínia entre les criatures divines i algunes criatures mortals, filiació que desapareix del tot en els mites jueus i cristians. En efecte, Maria no serà admesa com a Mare de Déu (malgrat que en algunes llengües així se l'anomene), sinó només serà considerada com la que porta o dona a llum a Déu (Théotokos, al Concili d'Efés del 431, en què no s'accepta el títol de Théo Méter): si Crist té una doble natura, divina i humana, la seua sang no té cap vincle directe amb cap criatura humana que l'haja precedit.

Paradoxalment, en el món judeocristià el vincle de sang esdevé primordial: s'hi imposa la societat patriarcal, on el mascle s'assegura la descendència recloent en l'àmbit privat una femella que li assegurarà la progènie. Quan el cristianisme triomfa, ha desaparegut ja qualsevol vestigi de la societat matrilineal i d'altres pràctiques com la d'acceptar al sí de la «família» una criatura que no tingués vincle de sang i acceptar-la com a hereva (com havien fet, sense anar més lluny, molts emperadors romans). En la societat patriarcal la sang, per tant, esdevé l'única garantia d'un origen legítim controlat pel que els psicoanalistes anomenaran la "llei del pare", i al voltant d'aquesta garantia es basteix tot un constructe social que relegarà les dones a l'àmbit privat per assegurar-se l'autenticitat del vincle de l'hereu i que condemnarà tota pràctica sexual no generativa. Inimaginable en aquest nou context la imatge de Zeus donant-li pel cul a Ganímedes o acaronant-li els cabells mentre li serveix ambrosia a la copa.

Ara bé, fixem-nos que família es pot escriure amb majúscula: Família. Llavors ens trobem en el context de la màfia siciliana. Jo crec que no és casual l'elecció del mot per designar a les màfies: el lligam «familiar» assegura en un cas i en l'altre uns privilegis i l'exercici d'un determinat poder sobre els altres, ja que tota societat patriarcal està, també, estratificada i l'assignació a un estrat o altre de la societat es fa apel·lant a aquest vincle sanguini o seminal. No obstant això, suposadament és la divinitat qui premia uns per la seua fe i compliment dels designis divins, i castiga amb la pobresa els qui se n'aparten. Però el ben cert és que el poder queda restringit a uns determinats mascles i serà heretat per la seua progènie. El poder religiós no és més que un constructe que legitima aquest fet.

Heus ací, però, que en els darrers decennis del segle XX irromp una pesta que qüestiona tot aquest ordre de les coses: la SIDA. No només el qüestiona, sinó que demostra que és tot ell una mentida: la sang, el líquid seminal, és el vehicle de transmissió d'una malaltia que comença a campar per tot arreu, tot demostrant que aquesta transmissió patrilineal, reclosa al matrimoni, és falsa. No només continuen existint pràctiques sexuals no generatives, malgrat haver estat censurades, perseguides i condemnades, sinó que els propis pater familias les cometen ara i adés, perquè també ells s'infecten de la malaltia que, injustament, és anomenada la «pesta rosa»: l'estigma recau sobre els qui se n'ixen de la norma, però en realitat tothom corre el risc de contraure la malaltia, perquè la sang i el semen corren per tot arreu, fora i dins, abans i després del matrimoni. El poder religiós insistirà que la pesta és un càstig a aquells que actuen «contra natura», però és potser el matrimoni i el constructe patriarcal el que nega una gran quantitat de dimensions humanes relacionades amb la sexualitat, les relacions i els afectes que, tot i no entrar dins dels seus esquemes, existeixen i encara bateguen. Ho fan, però, al marge de les estructures de poder.

Hi ha una obra teatral, duta al cinema de forma magistral, que duu a col·lació aquest tema d'una manera sublim: Àngels a Amèrica, de Tony Kushner. No només aquest tema, sinó molts altres... Però en relació amb el que dic, hi ha un diàleg entre Roy, un poderós advocat definit com a broker del poder, i el metge que li diagnostica la SIDA. Roy diu aquestes paraules al seu metge:

«La sida.

El teu problema, Henry, és que t'has quedat penjat de les paraules, de les etiquetes, que creus que volen dir el que sembla que volen dir. Sida. Homosexual. Gai. Lesbiana. tu creus que aquestes paraules signifiquen amb qui es fica a llit cadascú, però això no és cert. (...) No. Com totes les etiquetes, només volen dir una única cosa: ¿què identifica un individu adequadament en la cadena alimentària, en l'ordre jeràrquic? Cap ideologia, ni gust sexual, sinó una cosa molt més simple: el poder. No qui em follo o qui em folla, sinó qui agafa el telèfon quan truco, qui em deu favors. Això és el que vol dir una etiqueta. Ara bé, per algú que no entengui això, jo sóc homosexual perquè me'n vaig al llig amb homes. Però no és així. Els homosexuals no són homes que se'n van al llit amb altres homes. Els homosexuals són uns homes que després de quinze anys de lluita encara no han aconseguit ni una simple llei antidiscriminatòria de l'Administració. Els homosexuals són homes que no coneixen ningú i que ningú no els coneix. Que no tenen cap poder. ¿Jo sóc així, Herny?»

El diàleg és sublim. I és cert: el poder explica moltes coses en relació a la consideració dels homosexuals, les lesbianes, dels malalts i les malaltes de SIDA. Potser explique també, a banda dels trets del virus i de les dificultats mèdiques per combatre'l, per què encara no hi haja una vacuna que ens en protegisca. Seria un tema apassionant d'investigació històrica la relació que la SIDA va tenir amb la presa de consciència del col·lectiu LGTBI com a tal col·lectiu que lluita per uns determinats drets: l'estigma causat per la malaltia va servir per unir una sèrie de persones d'identitats múltiples que lluitaven perquè la seua dignitat fos reconeguda. Ara bé, més enllà d'això, i seguint el fil del que deia, la SIDA també ha servit per a qüestionar un ordre i el seu sentit simbòlic, ja que l'ha revelat fals, hipòcrita, fal·laç, a més de ser la base de les desigualtats socials i càncer d'una democràcia que no existirà fins que les hàgem superades.

Perquè, després de tot, encara veiem legítim i necessari el vincle de sang? Hom parla en contra de la meritocràcia: en fòrums educatius, es diu que cal lluitar contra la meritocràcia com a ideologia, perquè en realitat són els fills de les famílies benestants els qui, al capdavall, acaben accedint als estudis amb més possibilitat d'èxit i els qui acaben accedint als llocs de poder que ocupaven els seus pares. I jo em pregunte: si passa això, ha existit meritocràcia? Fins a quin punt s'han pogut obrir camí altres formes de lligam basats en el mèrit, l'afecte, la solidaritat, la transcendència i no en la sang? Què hauríem d'entendre avui per família i quina hauria de ser la seua raó de ser? L'afecte, la sang, la solidaritat, el semen del pare?

Si les desigualtats i els estigmes encara existeixen només es deu a què l'Herència (en majúscula, l'Herència que una generació llega a la següent) continua sent injusta, perquè es basa en uns vincles de poder que encara s'agafen als lligams sanguinis i seminals. I mentre això siga així, la discriminació de les dones persistirà, i la dels gais i lesbianes, i la de totes les manifestacions de la sexualitat humana que la deslliguen de la procreació. El vincle de sang, la f(F)amília, no només és el pretext que s'empra per amagar que l'Herència és injusta, sinó que el poder s'empra per amagar que en realitat és un constructe basat en al mentida: mentre la dona i la seua sexualitat són posades sempre en entredit, el pater familias amaga darrere del seu poder masculí que es folla tot el que es meneja; els clergues amaguen darrere del poder que creuen tenir els milers de casos de pederàstia que han comès des de la seua posició, etc. El poder converteix, fins i tot, en il·lustres senyors, i no en maricons, els clergues que descaradament conviuen amb parelles masculines, però que ho fan des d'una posició en què, com en el cas de Roy, «no hi ha maricons», només homes que han oferit la seua vida a Déu i que, gràcies a això, gaudeixen (o creuen gaudir) d'una posició de poder.

Si tornem al capitell, la Trinitat tricèfala insufla alè de vida: el lligam s'estableix a través de la respiració. Respirar junts: posar dins nostre allò exterior, exterioritzar allò que hi ha al nostre interior. Aquesta podria ser la base d'uns nous lligams que podrien alliberar-nos de la injustícia, de l'estigma i de la mentida. Uns lligams que ens alliberaren de les obligacions de la Família, del poder i de la veritat del pare, i ens possibilitaren viure, novament, en una família més humana i autèntica des de la qual desvetlar allò que s'han obstinat per mantenir ocult: l'afecte i l'anhel de justícia.

La tasca és difícil, però un bon començament pot ser la visita a la col·legiata d'Alquèssar: un gaudi per als sentits. L'antiga fortalesa islàmica (alcàsser) va ser transformada amb els anys en una església col·legial que ara aplega al seu sí tots els estils, tots els mites i totes les històries. Al voltant d'Alquèssar hi ha, a més a més, un munt d'indrets interessants que fan d'aquest raconet del Somontano un lloc ideal per a perdre's entre les pedres, les oliveres, les vinyes i els bosquets de xops a la vora del riu Vero.

ADAHUESCA: antic monestir de Nostra Senyora de Treviño.