L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

26 d’octubre del 2025

Censura i gent imbècil

 


Fins fa ben poc gojava de les publicacions a un grup de Facebook, "Pasión por el románico". De tant en tant, hi col·laborava. Cert és que darrerament el grup s'ha massificat i les intervencions són repetitives, errònies i intranscendents la major part del temps. Tot i això, es pot encara continuar descobrint alguns edificis romànics a tenir en compte en futurs viatges...

L'altre dia vaig col·laborar parlant d'uns edificis que queden en els llimbs quan parlem d'estils artístics canònics. Partia de l'església de Sant Bartomeu de la Todolella. Bé, parlava de teories d'història de l'art sense citar les fonts, però, al capdavall, no estava fent cap treball acadèmic. Ara, m'esborraren el post, i no era per no citar fonts. Era perquè em referí al territori valencià com a "País Valenciano". A la poca estona, una imbècil que, segons deia, "era valenciana y conocía perfectamente la historia de Valencia", em digué que aqueix era un grup seriós i que havia de parlar amb propietat. "Somos la Comunidad Valenciana, y antes fuimos reino y provincia, pero nunca país". Li vaig referir quatre cerques, però segons em digué, no li feien falta, perquè ella era resabuda i m'havia de "dejar de politiqueos". En fins, què més dir d'aquesta merda de gent? Si m'hagués de ficar jo amb cadascú que empra la imbecil·litat de "Comunitat valenciana" (paraules del mateix inventor de la denominació), no tindria temps ni per a dutxar-me! 

Es veu que aquesta dona tan llegida es va queixar al moderador del grup i aquest va decidir esborrar la meua intervenció. Em va sentar com un tir: ja està blocat i, el grup, eliminat. Que se'n vagen a cagar els fatxes d'aquest món, em tenen fart!

I com que n'havia guardat el text, el pose ací per si algú li interessa. Ah! I per cert: ja s'ha acabat de dir Comunitat Valenciana. Només m'ha fet falta que em censuren i em prohibisquen emprar el terme País Valencià perquè no en conega cap altre... Hi ha hagut un temps en què la qüestió dels noms me l'ha portat ben fluixa. Però davant de certes actituds, acabes reaccionant!

Clasificar muchas construcciones como románicas o góticas a veces se hace difícil. En el País Valenciano existe un estilo llamado “gótico de reconquista” que, paradójicamente, ni es gótico ni es de reconquista. Efectivamente, las construcciones que se refugian en esta denominación no siempre pueden considerarse góticas y, además, usan un método constructivo que es anterior a la conquista y que se usaba ya en la antigüedad tardía y en el período andalusí para construir edificios de diferente tipología: molinos, masías, etc. El císter también lo usará. Se trata de la técnica de cubrir los espacios con cubiertas de madera sustentadas por arcos de diafragma. En el caso de muchas iglesias valencianas del siglo XIII, este sistema usa sobre todo el arco ojival, pero en edificios que conservan la estética y la planta románica, a parte de seguir usando el arco de medio punto en las aberturas. 

Dicho esto, la clasificación de estos edificios se hace compleja, ya que mezclan tradiciones arquitectónicas locales, elementos románicos y elementos góticos. Ahora bien, creo que la etiqueta “gótico de reconquista” esconde edificios que podemos considerar todavía románicos, ya que no usan aquello que en realidad caracteriza el gótico más allá del uso del arco ojival. Así,  se observa en ellos una estructura que sostiene el peso de la cubierta en los muros y, por tanto, todavía no encontramos una estructura formada por arcos, bóvedas y contrafuertes (en edificios grandes, también pináculos y arbotantes) que será típica del gótico.

Si observamos bien la primera imagen, correspondiente a la iglesia de San Bartolomé de La Todolella, y hacemos el ejercicio de eliminar mentalmente los añadidos, nos aparecerá una iglesia románica, con su ábside semicircular. Los contrafuertes que observamos al pie del campanario son posteriores a la época de construcción, ya que se construyeron para soportar el peso del añadido al campanario para convertirlo en un conjurador. Así, la iglesia de La Todolella debió ser inicialmente similar (aunque un poco más grande) a la de la vecina aldea de Morella, La Saranyana, hoy en ruinas (adjunto fotos). Otras construcciones pierden el ábside, aunque conservan una estructura sustentada en los muros, como es la iglesia de Santa Lucía de La Salvassòria, otra aldea de Morella. En las fotografías podéis apreciar que los contrafuertes de esta construcción son posteriores, ya que se solapan con los sillares de las esquinas de la iglesia. 

En este mismo período aparecen iglesias con una planta similar, pero cuya cubierta está sostenida por arcos de diafragma que se apoyan en contrafuertes. Aquí ya hemos traspasado el románico y nos hemos adentrado en el lenguaje arquitectónico del gótico. Curiosamente, esta tipología constructiva todavía se usará hasta el siglo XVIII y encontraremos numerosos ejemplos a lo largo de la geografía valenciana.

Escribo este post porque alguien escribió si quedarían construcciones románicas por reseñar. Yo creo que sí. Solo hay que pasearse por esta tierra de conquista, donde las tradiciones arquitectónicas se fusionaron durante un siglo. Entre aldeas y despoblados, se descubren construcciones realmente curiosas y que a menudo se tienen poco en cuenta.


LA TODOLELLA: SANT BARTOMEU
LA SARANYANA
LA SALVASSÒRIA

Mirada al mar




Més m'estimo morir-me
prop de les naus dels aqueus de llorigues de bronze,
si aquest és el meu fat. Que d'un cop Aquil·les em mati,
si puc abraçar el fill estimat, ja calmat de plorar-lo.

I acaba l'estiu. Me n'adone que, malgrat les escapades ací i allà, els meus estius des de fa uns anys tenen un comú denominador: un raconet de la costa, a l'altura de l'Albufera. És un lloc que no té res destacable, però en què tot plegat, tots els petits detalls del paisatge, el fan bellíssim: la solitud a tocar de la gran ciutat. Allà no va gairebé ningú perquè cal caminar una bona estona fins arribar-hi; no hi ha cap xiringuito de platja...

És difícil evadir la mirada romantitzada quan es té davant el Mediterrani. Allà, a Llevant, està Grècia, pàtria d'Aquil·les. El desig d'anar-hi ha augmentat amb la lectura de la Ilíada per rematar l'estiu. Però també, un poc més a l'est, està Palestina, amb una ciutat de Gaza convertida en una ruïna física i humana.

El relat de la Ilíada és apassionant i continua abocant llum al present. El relat heroic, basat en la força, l'orgull, la revenja i la matança, pren un gir inesperat: finalment, Aquil·les no assoleix la seua glòria en la batalla, sinó en el fet de cedir i ser magnànim amb l'enemic. La còlera l'ha portat a profanar el cos d'Hèctor i una nit Príam mateix es presenta a la tenda de l'heroi reclamant el cos del seu fill. El pare d'Hèctor besa els peus de l'assassí del seu fill, que acaba per no consentir-ho. Ambdós acaben plorant junts pel dolor que els ha causat la guerra i es concedeixen un gest d'humanitat. 


«(...) Apiada't de mi, respecta els déus, tu, Aquil·les,
pel record del teu pare; jo sóc molt més digne de plànyer:
he gosat fer el que ningú dels mortals de la terra faria:
les mans de qui ha mort el meu fill acostar-me a l aboca».
Tal digué, i el desig li infongué de plorar pel seu pare;
retirà suaument la mà del vell tot prenent-la.
I allí evocaven tots dos: l'un plorava molt fort l'homicida
Hèctor tot fet un cabdell davant els peus del Pelida,
però Aquil·les plorava Patrocle i alhora el seu pare,
i el gemec de tots dos s'alçava per tota l'estança.
I el diví Aquil·les, quan s'hagué saturat de tant plànyer
i tal desig li fugí de les parpelles i els membres,
saltà de cop del seu soli i el vell féu alçar tot prenent-lo
de la mà, apiadat dels blancs cabells i la barba.
I va adreçar-se-li així, amb aquests mots que va dir-li:
«Ai trist de tu, quants mals a dins el pit suportares!
¿I com gosaves venir tot sol a les naus de l'Acaia
i posar-te als teus ulls aquell qui tants fill i tan nobles
t'ha exterminat? En això es veu que tens un cor fet de ferro.
Au, seu aquí, en aquest tron; deixem, malgrat que ens turmentin,
els dolors asseguts a dins de l'ànim, com sigui
que dels glacials gemecs cap profit no en resulta.
Perquè als tristos mortals d'aquesta manera ho filaren
els déus, un viure angoixat, ells mateixos ben lliures de cuites! (...)»


Si així parlaven Príam i Aquíl·les fa milers d'anys, de Gaza arriben ara veus que resulten ben diferents a aquesta escena. Fa uns dies llegia el testimoni de la mare d'una de les víctimes de l'atac de Hamàs a Israel de fa dos anys. La periodista li preguntava si s'identificava també amb el dolor de les mares que, a l'altre costat de la frontera, havien perdut el seu fill en la guerra. Aquesta dona només es limitava a dir que «els joves palestins haurien de ser educats per tal de respectar la vida humana».

La fredor i la falta d'empatia amb que aquestes paraules havien estat pronunciades havien corglaçat la periodista. Però, si ens fixem bé, aquestes paraules amaguen un fet esgarrifós: els milers i milers de víctimes palestines no haurien merescut cap tipus de respecte. No haurien gaudit d'aquesta consideració d'humanitat: només «pagaven» per uns fets amb què, segurament, la major part d'elles no havia estat d'acord.

A la Ilíada, que ens interpel·la des de fa milers d'anys, els personatges, lligats per pactes i moguts per la còlera i l'ànim de revenja, acaben humanitzant-se. El plor d'Aquil·les i Príam ens resulta revelador: els enemics més acèrrims es miren a la cara i s'hi reconeixen en l'altre. Avui, en canvi, la deshumanització regna arreu. La major part de discursos i relats la tenen com a fonament.

La crueltat de la massacre que Hamàs perpetrà al quibuts israelià...

La crueltat que mostren els israelians que, cofois, s'apleguen a un turó de Jerusalem oest per celebrar cada bomba que cau sobre la franja.

La crueltat d'uns soldats israelians que, fa uns dies, enmig de l'alto el foc, disparen a un xiquet i, una estona després, bloquen el pas de l'ambulància que l'arreplega per assegurar-se que mor.

Com no sentir angoixa, també, mirant el mar?


ESTIU, DEVESA, MARJAL, MAR:

IRTA, MAR, DARRER DIA D'ESTIU...