Mirada al mar

Més m'estimo morir-me
prop de les naus dels aqueus de llorigues de bronze,
si aquest és el meu fat. Que d'un cop Aquil·les em mati,
si puc abraçar el fill estimat, ja calmat de plorar-lo.

I acaba l'estiu. Me n'adone que, malgrat les escapades ací i allà, els meus estius des de fa uns anys tenen un comú denominador: un raconet de la costa, a l'altura de l'Albufera. És un lloc que no té res destacable, però en què tot plegat, tots els petits detalls del paisatge, el fan bellíssim: la solitud a tocar de la gran ciutat. Allà no va gairebé ningú perquè cal caminar una bona estona fins arribar-hi; no hi ha cap xiringuito de platja...

És difícil evadir la mirada romantitzada quan es té davant el Mediterrani. Allà, a Llevant, està Grècia, pàtria d'Aquil·les. El desig d'anar-hi ha augmentat amb la lectura de la Ilíada per rematar l'estiu. Però també, un poc més a l'est, està Palestina, amb una ciutat de Gaza convertida en una ruïna física i humana.

El relat de la Ilíada és apassionant i continua abocant llum al present. El relat heroic, basat en la força, l'orgull, la revenja i la matança, pren un gir inesperat: finalment, Aquil·les no assoleix la seua glòria en la batalla, sinó en el fet de cedir i ser magnànim amb l'enemic. La còlera l'ha portat a profanar el cos d'Hèctor i una nit Príam mateix es presenta a la tenda de l'heroi reclamant el cos del seu fill. El pare d'Hèctor besa els peus de l'assassí del seu fill, que acaba per no consentir-ho. Ambdós acaben plorant junts pel dolor que els ha causat la guerra i es concedeixen un gest d'humanitat. 

«(...) Apiada't de mi, respecta els déus, tu, Aquil·les,

pel record del teu pare; jo sóc molt més digne de plànyer:

he gosat fer el que ningú dels mortals de la terra faria:

les mans de qui ha mort el meu fill acostar-me a l aboca».

Tal digué, i el desig li infongué de plorar pel seu pare;

retirà suaument la mà del vell tot prenent-la.

I allí evocaven tots dos: l'un plorava molt fort l'homicida

Hèctor tot fet un cabdell davant els peus del Pelida,

però Aquil·les plorava Patrocle i alhora el seu pare,

i el gemec de tots dos s'alçava per tota l'estança.

I el diví Aquil·les, quan s'hagué saturat de tant plànyer

i tal desig li fugí de les parpelles i els membres,

saltà de cop del seu soli i el vell féu alçar tot prenent-lo

de la mà, apiadat dels blancs cabells i la barba.

I va adreçar-se-li així, amb aquests mots que va dir-li:

«Ai trist de tu, quants mals a dins el pit suportares!

¿I com gosaves venir tot sol a les naus de l'Acaia

i posar-te als teus ulls aquell qui tants fill i tan nobles

t'ha exterminat? En això es veu que tens un cor fet de ferro.

Au, seu aquí, en aquest tron; deixem, malgrat que ens turmentin,

els dolors asseguts a dins de l'ànim, com sigui

que dels glacials gemecs cap profit no en resulta.

Perquè als tristos mortals d'aquesta manera ho filaren

els déus, un viure angoixat, ells mateixos ben lliures de cuites! (...)»

Si així parlaven Príam i Aquíl·les fa milers d'anys, de Gaza arriben ara veus que resulten ben diferents a aquesta escena. Fa uns dies llegia el testimoni de la mare d'una de les víctimes de l'atac de Hamàs a Israel de fa dos anys. La periodista li preguntava si s'identificava també amb el dolor de les mares que, a l'altre costat de la frontera, havien perdut el seu fill en la guerra. Aquesta dona només es limitava a dir que «els joves palestins haurien de ser educats per tal de respectar la vida humana».

La fredor i la falta d'empatia amb que aquestes paraules havien estat pronunciades havien corglaçat la periodista. Però, si ens fixem bé, aquestes paraules amaguen un fet esgarrifós: els milers i milers de víctimes palestines no haurien merescut cap tipus de respecte. No haurien gaudit d'aquesta consideració d'humanitat: només «pagaven» per uns fets amb què, segurament, la major part d'elles no havia estat d'acord.

A la Ilíada, que ens interpel·la des de fa milers d'anys, els personatges, lligats per pactes i moguts per la còlera i l'ànim de revenja, acaben humanitzant-se. El plor d'Aquil·les i Príam ens resulta revelador: els enemics més acèrrims es miren a la cara i s'hi reconeixen en l'altre. Avui, en canvi, la deshumanització regna arreu. La major part de discursos i relats la tenen com a fonament.

La crueltat de la massacre que Hamàs perpetrà al quibuts israelià...

La crueltat que mostren els israelians que, cofois, s'apleguen a un turó de Jerusalem oest per celebrar cada bomba que cau sobre la franja.

La crueltat d'uns soldats israelians que, fa uns dies, enmig de l'alto el foc, disparen a un xiquet i, una estona després, bloquen el pas de l'ambulància que l'arreplega per assegurar-se que mor.

Com no sentir angoixa, també, mirant el mar?

ESTIU, DEVESA, MARJAL, MAR:

IRTA, MAR, DARRER DIA D'ESTIU...