Riure

Per casualitat, avui he comprovat vàries vegades com canvia la perspectiva de les coses el fet de riure. De riure perquè sí, de les coses absurdes que passen cada dia, dels detalls més insignificants. De les coses que ens enutgen i de les coses que ens trauen de polleguera. I aquesta risa, amb caràcter purgatiu, uneix quan són més d'un els qui l'expressen. Ara: fa aparèixer una cada d'odi a qui no en té ganes, de tonteries, hahaha.

Tal vegada des de fora ens hagin pres per bojos. Però és veritat allò de: riure per no plorar. I tant! Molt millor.

Avui ho he passat bé. Malgrat tot ;-)

Records des de Sants!

Nit-dia, nit-nit

Avui, gaudint el passeig de Gràcia, ens hem adonat d'un detall curiós. I és que el cel nocturn de Barcelona és... negre! No us estranyi l'observació. I si no, passegeu algun cop per València i mireu el cel de nit. És completament taronja, i si està ennuvolat, sembla que estigui cobert de focus. A les cases, entra llum per la finestra de forma escandalosa. Un cop recordo que vam pujar al Caroig de nit, i València no sols era una taca de llum considerable i sorpresiva (tenint en compte la distància) a l'horitzó vista des d'allà, sinó que des d'ella una taca de llum s'expandia com un tiny en l'aigua.

Clar, les dades ens expliquen el fenomen. Tot i tenir la meitat de població, la despesa en llum duplica la de Barcelona, i quasi triplica la d'una ciutat com Madrid. L'explicació? Supose que caldrà buscar-la en qui controla les empreses que suministren materials d'enllumenat públic, els directius de les quals deuen de ser amics d'alguns altres que ja se sap qui són: els de sempre.

Després ens parlen de reduir contaminació, de consum responsable i coses que jo crec necessàries, però em fan ràbia sentir-les de boca de segons qui. Perquè veient fenòmens extranys com aquest, em remena els budells que aquests (irresponsables) administradors de la cosa pública quasi que prediguin una catàstrofe si algun dia em despiste i deixo l'aixeta oberta mentre em raspallo les dents.

Uf! Que els bombin a tots!

Tant de bo arribi el dia en què no sols a Barcelona, si no arreu, el cel no fos únicament negre, sinó que a més, en ell alguna estrella s'atrevira a enlluernar-nos en la distància.

DALT: Semàfor a passeig de Gràcia. BAIX: València.

Deixo l'estoreta i el sac.

Bé, fa uns dies tot eren neguits pel començament del curs, i ara que ja he vist el terreny, comencen a convertir-se en metes, seguretats i visió pràctica. I per això ja vaig a deixar la part de l'equipatge que no em cal per a res: l'estoreta i el sac. Vulgues que no, és ja bastant de pes, i més sabent que no els vas a utilitzar.

Vull dir, que és absurde això de demanar l'informe de l'inspector per tal de no haver d'exposar la unitat didàctica a les oposicions. La feina que suposa aquest informe no compensa amb el que t'estalvia, ja que la programació a les opos l'has de fer igualment. Així doncs, d'ara endavant res de paperassa inútil. Del col·legi a estudiar i d'estudiar al col·legi, sense angoixes de "les programacions", "els apunts de les reunions", "les gràfiques d'avaluació" i tonteries per l'estil que en res ajuden a millorar la meva feina amb els nens.

I de passada, no hauré d'estar pendent de la bona cara de ningú. Ara ja tinc llibertat per dir que no a una sèrie de coses que em fan cusquerelles. Ho escric aquí perquè això que he decidit crec que és una bona decisió, i que us pot ajudar als qui esteu en la mateixa situació.

Un, dos, tres, responda otra vez! Ja em conteu què fareu vosaltres... Tot i que no tots tenim el mateix inspector :S

És València

Sempre que veig la meva terra a la televisió és junt amb alguna exageració. Ara a Sueca ha plogut. Ciutat incomunicada, morts, aigua pels genolls, clavegueram obsolet... Però la notícia mai s'acaba ahí. I és que ha plogut més que en la vida, perquè mai de la vida havien caigut tants litres per metre quadrat sense ser una gota freda.

I quan fa calor, en fa més que en 50 anys; i la sequera sempre és la pitjor des de que es recull informació. I quan hi ha un esdeveniments, milions i milions de persones el segueixen. I quan fan una inversió, a les notícies tothom sembla que ja no tingui problemes. I quan hi ha una festa, sembla que el món es pari.

En fi, no puc evitar somriure. Som així, exagerats. Jo crec que ens va en els gens, o qui sap si és degut a les llevantades. Perquè és que a València hi ha unes llevantades que fan que plogui com en cap lloc més del món. Brrroooouuummm! El chorizo no nos sale bueno, pero lo demàs... :D

Dites valencianes

Quan la gent no mira als ulls quan et dirigeix la paraula, ans al contrari, gira un poc el gest amb cert aire de menyspreu, sol deure's a diferents raons. La principal, que caigues malament a aquesta persona en qüestió. A mi m'està passant, sorpresivament, amb una persona de la qual esperava més. Però analitze les raons que té per tenir aquesta actitud i no puc evitar veure l'altra cara de la moneda: immaduresa, infantilisme, hipocresia, malíccia, egoisme, falta d'empatia total.

Aquests ingredients que trobo no fan més que desautoritzar aquell, que com diem els valencians, ben encertadament, "vol ser merda i no arriba a pet".

D'altra banda, ja m'agradaria a mi que aquestes tonteries no m'afectaren tant. D'entrada, quan se m'acosta se'm fa fosc i ja se'm caga el dia. No suporto la imbecilitat, em pot! Però no ho puc evitar, sóc un babau massa sensible. Quan em cansi, a cagar i avant. Que la vida són quatre dies.

Per què moren els xiprers?

Un sempre s'ha fixat molt en els arbres. De fet, de vegades m'hi he passat hores observant aquells que m'impressionen. I sempre he estat orgullós que València sigui una ciutat farcida d'arbres monumentals, cosa que altres ciutats els manca. I ja fa temps que vaig adonant-me que alguns xiprers, arbre curiós com pocs, comencen a mostrar fulles seques i al poc temps ja estan tots ells més morts que el tio Raimundo. Com aquell xiprer altíssim que hi havia a la plaça de Manises que van haver de talar no fa gaire temps.

I a Barcelona veig que passa el mateix. No sé si es podrà evitar o no, però mira, un de vegades no té més feina que preocupar-se per tonteries. Al costat de casa, a l'Espanya Industrial, hi ha un bosquet de xipresos el qual crec que té els dies comptats... Que algú en sap, de botànica?

Recorde de vegades la ruta que feia quan anava a córrer pel terme d'Algemesí. Topava amb alguns arbres impressionants, entre ells els xiprers que assenyalen el trajecte de la via Augusta i del camí de St. Jaume. Crec que la gent no valora ben bé allò que els arbres ens aporten. Aquest estiu vaig tornar alguns dies a fer la ruta... I un dels xipresos més impressionants, que tindria segurament més de 100 anys, havia estat arrencat de soca-rel pel fet que molestava a unes màquines per entrar a un camí. Lamentable.

Quan aprendrem a valorar la sacralitat de tot ésser viu? Crec sincerament que és un tema pendent. Ara, si ni la vida d'una persona sembla tenir de vegades el més mínim valor, no sé fins a quin punt és trascendent la meva tonta preocupació per quatre branques. Però bé, se m'ha passat pel cap! Puto mundo.

Tàctiques de "guerra"... Guerra?

De vegades la tàctica consisteix en què a un el prenguen per pardillo. Funciona en depèn quines situacions en què et pugui donar tot igual i vulgues escaquejar-te. També per donar bones impressions a segons qui.

El problema ve quan canvien les circumstàncies i aquest rol ja no ens serveix. I has de canviar-lo si no vols que et facin tragar merda. Avui he provat una tàctica fenomenal: acatar la decisió final, però deixar entreveure discretament el "caràcter" (malèvol) que pot haver amagat sota aquest pardillo paleto, i que acabaria per empastrar-ho tot. I ha funcionat. Sembla que la merda la tragarà, finalment, un altre.

I que tant els meus alumnes com jo continuarem tenint un horari tan bo com es pugui dins de les mancances que afecten a tots. Que pringuen altres... I avant!

Incertesa

Dilluns ja comença el curs: tot un neguit. Què serà de mi i com m'eixiran les coses és una incertesa ara bastant gran. I crec que em passa com a les partícules elementals, que no sé mesurar exactament l'estat d'ànim que tinc: no sé ben bé ni el meu temps ni la meva posició. Hauré d'aplicar la formuleta del principi aquell de Heisenberg que m'ha aparegut al google...

Hi ha coses que em fan molta mandra, altres que em superen per injustes, altres que em superen encara més per idiotes, altres (bastants per sort) que em fan sentir-me viu i algunes altres que em fan il·lusió i tot. Si voleu animar-me, intenteu parlar-me d'aquestes darreres que segur que m'anirà bé.

En fins, serafins, molta sort a tothom en aquest període que comença. Uns perquè trobeu prompte pis, altres perquè us destinin a prop de Vinaròs, i altres perquè us cridin quan més aviat millor de la borsa! Espere que el meu futur no sigui acabar penjat d'un cable d'alimentació a l'aula d'informàtica. Qüestió de prioritats! :P

Dies i dies

Enguany ha estat el primer any que he passat, des que tinc memòria, el dia de festa major fora del poble. No he vist enlairar-se les muixerangues, ni he escoltat les campanes, ni les vespres, ni he vist els nanos de les pastoretes ni res de res ni a tota aquesta gent amiga que omple els carrers i que et mostra la seva millor cara. Però no sé, creia que ho anava a trobar més a faltar que no pas el que ha estat en realitat. Tal vegada sigui per l'estrés o déu sap què, però a dures penes ho he notat.

He arribat, doncs, a la conclusió que no hi ha res imprescindible, ni que tampoc som imprescindibles enlloc. Supose que l'any que ve, o l'altre, quan puga estar-hi, ben de segur que gaudeixo més de cada detall i m'ho prenc amb moltíssimes més ganes. Visca la maedéuu!

Qüestió d'humilitat

Us conte, que no tè pèrdua :D. Resuta que Aigües de Barcelona-Agbar, amb l'objectiu de donar a conèixer la seva activitat a la societat i fomentar la valorització i l'ús sostenible de l'aigua, ha proposat als docents el projecte de treball "Gotagotham"; amb aquest projecte, s'enceten un conjunt d'activitats dirigides a les escoles i dutes a terme, sempre que es puga, per monitors de l'empresa, per tal d'arribar a uns objectius relacionats amb el tema de l'aigua i amb una línia de treball clara: jugar per conèixer, conèixer per estimar.

Com que és el primer any que s'enceta el projecte, han pensat un estàndard per als centres: grups de 50, que equival a dos classes d'un curs en els col·les de dues línies, i a un cicle sencer en els col·les d'una sola línia... Doncs bé. Crec que està clar que hi ha col·les de tres línies, de sis línies i de vint línies, però per encetar una cosa i veure com funciona, crec d'allò més normal que s'obte per un estàndard, com ens han explicat. No?

Doncs els assistents a la presentació del projecte han vist aquest fet com una ofensa. La impossibilitat que anessin monitors als centres més grans era evidenciada amb intervencions que semblaven retrets, d'una manera quasi maleducada, sense valorar ni agrair l'esforç de l'empresa en aquest projecte. I que si el col·le d'una línia, si el projecte era per a nens de segon a quart, que només podríem triar dos cursos, que si la ratio per aula era de 28 què fem, que si, que si... que si... Uf! Jo m'he sentit avergonyit, perquè es notava la voluntat de les persones que teníem davant d'arribar a quants més nens millors, oferint-nos tot el material que disposaven en cas que els grups foren més grans per tal que els propis docents dueren a terme l'activitat...

En fins, nosaltres no ens hem queixat gaire. Triarem dos cursos i avant, si un es queda fora, l'any que ve més. I si veiem que l'experiència és positiva, podem proposar que s'amplie el nombre e monitors i grups, no? Damunt, ens han convidat a menjar i beure, ens han fet un obsequi, el lloc era ideal (la torre Àgbar). Què més es podia demanar?

Hi ha gent que es queixa de tot!!

I és que ... "a caballo regalao, no le mires el tinglao".

Llibertat de consciència...

El Govern Valencià va intentar boicotejar l'assignatura d'educació per la ciutadania. Pretenien que s'impartira en anglès, i que els alumnes poguessin substituir les classes presentant un treball sobre un tema que els pares (compte, els pares!!) elegiren. Els jutges els han frenat en sec: aquest decret que van fer se saltava a la torera tota l'ordenació existent sobre donar classes en idioma estranger, l'autonomia dels centres i la pròpia LOE. Què han fet? El ridícul, sobretot ara: la classe de ciutadania farà riure. La donarà un mestre o professor en valencià o castellà, i al costat un altre mestre haurà de traduir als alumnes allò que el mestre titular va dient... Esperpèntic.

I és que diuen que cada família té dret a elegir l'educació que vol per als seus fills. Qui ho posa en dubte això? Imaginem ara, per exemple, una família catalana o valenciana nacionalista fins a la medul·la. Que estigui d'acord amb els postul·lats d'una Catalunya independent i monolingüe. I que pensi que l'obligació d'estudiar castellà a l'escola sigui una imposició de l'Estat invasor. Pot donar-se el cas, no? Per què no podrien els fill d'aquesta família lliurar-se d'estudiar castellà per "llibertat de consciència"? Acàs no té la família llibertat per decidir l'educació dels seus fills?

Demagògia. N'hi ha molta, i tot perquè en aquesta assignatura d'educació per la ciutadania es menciona la igualtat de gènere, l'homofòbia i els drets de gais i lesbianes. I es planteja la necessitat i el deure de respectar totes les opcions. Per molt que no optes per una opció, continuem estant a un estat de dret, democràtic, lliure i plural. Caldrà conèixer tots els vessants de la nostra societat i fomentar el respecte a la diferència.

I això és obvi per molta llibertat que tinguin les famílies per educar els seus fills. Mal encaminades van si aquest respecte, tolerància, coneixement i acceptació de la diferència no figuren entre els valors a inculcar en la seua prole. És indignant que després d'haver estat dècades fent-nos entrar la doctrina catòlica amb sang i crits, reaccionen així davant d'uns continguts que no per obvis, estan encara interioritzats.

Esperem la sentència positiva del suprem... o Déu ens pille confessats!

Aigua, sense tu no sóc.

Era el nom d'una exposició al centre cultural del Convent del Carme de València sobre com l'aigua condiciona els espais i la nostra vida quotidiana: el seu soroll, els seus miratges, la seva utilitat... I avui a Barcelona l'aigua és un tema de primeríssima actualitat: estalvi, es parla d'estalvi. I n'estic tant d'acord que n'hem d'estalviar! Però algunes coses que els barcelonins hem viscut al llarg dels darrers mesos ratllen l'absurde...

I és que hem vist com els nostres parcs, jardins i fonts es degraden amb el pretext d'un suposat estalvi. S'han buidat els llacs, les fonts han parat de rajar aigua, i jo crec que això ha estat una cosa molt negativa. He sentit que part de la ciutat moria. I... Què s'ha establiat? Quants litres al dia o en un mes pot suposar una font que s'autoalimenta? Quin és el percentatge d'aigua del total? Paga aquest, crec jo, petit estalvi l'estat d'abandó en que ara tenim els espais verds i moltes de les fonts que donen personalitat a la ciutat?

Perquè ara cal arreglar-les. Cal arrencar els arbres i plantes que han mort per no ser regats. Cal arreglar les canonades i desaigües dels parcs i de les fonts. Cal tornar a omplir llacs i aqüífers dels parcs... On és l'estalvi? O amb aquesta excusa es llavaran les mans i ho deixaran tot en l'estat tan lamentable que es troba? Només heu de passejar-se pels jardins de Verdaguer, el parc de l'Espanya Industrial o Joan Miró o per la (seca) Ciutadella per entendre a què em refereixo. Resulta, depén de llocs, fins i tot desagradable passejar-s'hi: mosquits, bitxos i plantes seques. No necessitem els espais verds?

S'ha estalviat, doncs? No sé. Els meus dubtes tinc. Espere que ara, almenys, en arreglar el desastre, la gespa que hi posin sigui artificial: això sí que seria un estalvi a llarg termini.

L'armari de les andròmines

"Pues tenía una manera de hablar que más bien le servía para ocultar que para decir"

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

I és que setembre ha començat amb insomni. I he tret la cita de l'armari i he recordat persones ara llunyanes. O ha estat a l'inrevés? No ho recorde.

Vaig a dormir!