Era el nom d'una exposició al centre cultural del Convent del Carme de València sobre com l'aigua condiciona els espais i la nostra vida quotidiana: el seu soroll, els seus miratges, la seva utilitat... I avui a Barcelona l'aigua és un tema de primeríssima actualitat: estalvi, es parla d'estalvi. I n'estic tant d'acord que n'hem d'estalviar! Però algunes coses que els barcelonins hem viscut al llarg dels darrers mesos ratllen l'absurde... I és que hem vist com els nostres parcs, jardins i fonts es degraden amb el pretext d'un suposat estalvi. S'han buidat els llacs, les fonts han parat de rajar aigua, i jo crec que això ha estat una cosa molt negativa. He sentit que part de la ciutat moria. I... Què s'ha establiat? Quants litres al dia o en un mes pot suposar una font que s'autoalimenta? Quin és el percentatge d'aigua del total? Paga aquest, crec jo, petit estalvi l'estat d'abandó en que ara tenim els espais verds i moltes de les fonts que donen personalitat a la ciutat?
Perquè ara cal arreglar-les. Cal arrencar els arbres i plantes que han mort per no ser regats. Cal arreglar les canonades i desaigües dels parcs i de les fonts. Cal tornar a omplir llacs i aqüífers dels parcs... On és l'estalvi? O amb aquesta excusa es llavaran les mans i ho deixaran tot en l'estat tan lamentable que es troba? Només heu de passejar-se pels jardins de Verdaguer, el parc de l'Espanya Industrial o Joan Miró o per la (seca) Ciutadella per entendre a què em refereixo. Resulta, depén de llocs, fins i tot desagradable passejar-s'hi: mosquits, bitxos i plantes seques. No necessitem els espais verds?
S'ha estalviat, doncs? No sé. Els meus dubtes tinc. Espere que ara, almenys, en arreglar el desastre, la gespa que hi posin sigui artificial: això sí que seria un estalvi a llarg termini.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada