Inferno

Demaní un full informatiu sobre l'exposició del segle d'or de la pintura portuguesa; el responsable de la recepció del Pius V va ser clar i explícit: -S'han esgotat, i no es reeditarà perquè ací no ens donen diners ni per a pipes-. Més clar aigua. Així doncs, no em quedava més remei que pegar una volta per l'exposició a veure què tal.

I fou allà que em trobí l'Inferno, d'autor desconegut, que penjava a les parets d'un monestir de Lisboa. 

Gore, no creieu? Deixant a banda la seua vàlua artística, hui aquesta representació desperta un sentiment ben diferent a la que despertava en el moment de la seua creació: ningú es creu aquesta història de l'infern (tret d'algun oient de Radio Maria i algun beatet extasiat), i més aviat, el quadre desperta el riure i el comentari jocós. Durant segles, però, la por a les tortures ací descrites era una eina ben útil per controlar la gent: les accions, el pensament, els costums, el dia a dia... tot estava regulat, i qualsevol desviació acabaria a la caldera! (Almenys, ben segur, en el patíbul).

Però... podem viure satisfets d'aquesta superació de la por a l'infern? És fàcil creure's superior a aquest grapat de crèduls que es creien el rotllo aquest, però avui el mite de l'infern ha estat substituït per altres igual o més absurdes. Ens fan creure que es treballa cap a una societat igualitària, on tots tindran treball, on es mantindran les prestacions de l'estat del benestar, on se sotmetrà la tirania i es defensaran plenament els drets humans arreu del món. A canvi, però,  hem de "portar-nos bé" i no protestar davant les retallades del poc que tenim (i que no ens ho regalen, és nostre!), de la minva dels nostres drets, i de tres o quatre guerres de no res per mantenir a ratlla "els enemics de la llibertat i dels drets humans". En realitat, ens posen directament a la caldera, i ens prometen que si aguantem ferms, en un futur no massa llunyà gaudirem d'aquest paradís, on tot seran falleres, i passa-carrers, i formules 1, i treball per a tots, i una distribució justa dels recursos, on la igualtat d'oportunitats serà efectiva, i on tindrem més diners que pesarem. Hi ha una nova por: si no fem cas de les seues tesis, aquest "benestar" que gaudim s'acabarà! (Diem-ne que la caldera deixarà de bullir). Inversament a l'Inferno, ens fan mirar-nos en una societat utòpica, del tot falsa i allunyada de les decisions polítiques i econòmiques que es prenen, on només viurà infeliç aquell qui no comparteix la ideologia dominant.

Mentrestant, la informació que ens arriba sobre el que passa realment és del tot manipulada. En llegir la (Des)educación, de Chomsky, la seua visió (ben documentada) dels afers que durant els anys huitanta els EEUU tingueren als països d'Amèrica Central (Nicaragua, Hondures, El Salvador), contraposada a la visió oficial que llavors oferien els mitjans de comunicació, no puc deixar de pensar que fan de nosaltres el que volen. Us en recomane la lectura: n'és només un exemple, de la quantitat de merda que hi ha escampada i que ens amaguen. A tots els nivells.

Es queixa hui Martí Gómez al diari Ara que "el més alarmant és l'apatia, la falta de rebel·lió, l'acolloniment, perquè cada dia bombardegen amb noves mesures d'austeritat". Mesures que haurien de despertar-nos i fer-nos veure què passa... però que s'acompanyen d'una maquinària molt útil, malgrat que subtil, que ens manté asseguts a la cadira. Por sumada a propaganda, a idiotització i a incultura. És casual que a València els museus, com el Pius V, caiguen a trossos, mentre que hi ha qui s'embutxaca milions d'euros amb el pretext dels grans events que tants "beneficis" ens aporten?

Només cal veure la televisió per veure en qui i en què té posats els ulls la gent. Quins ideals s'hi reflecteixen, quins ídols hi apareixen i quin missatge ens donen? La contestació és depriment. Tenim un país de gent preocupada per quin fantotxe es folla a quin altre, i si la famosilla de torn li ha dit puta o mamona la famosilla amb qui comparteix plató de televisió... i que preguntat per política, només contesta amb idees prefixades molt útils a l'engranatge propagandístic: "tots són uns lladres". Millor no interessar-s'hi.

Llegia en relació a l'obra Hapiness, de Yue Minjun (exposada a l'IVAM), que "nosaltres som ostatges dels ídols que manipulen la societat. Els ídols influeixen i manipulen la nostra vida, la fan absurda i la desposseeixen de gust. La revolució cultural xinesa esdevingué un mètode propagandístic de presentació d'ídols que havien de ser model de la societat, i que l'havien de mostrar afable i somrient". Tant de bo arribarem, almenys, a aquest nivell, perquè avui els ídols amb què ens despersonalitzen són sords, malparlats, barroers i infames. Són els dimonis del quadre que ajuden el poder a arrencar-nos els mugrons amb les tenalles!

Armes? N'hi ha de ben poques, però suficients. I una d'elles és la ironia que reflecteix Hapiness, capaç de soscavar qualsevol ídol. I com no, un pessimisme constructiu que ens ajude a eixir de la caldera.

Entelèquia

La fageda de Zilbeti, a Navarra, és un bosc d'aquests que desperten admiració i un sentiment de desconcert cap a la grandesa de la natura: és el que hom pot deduir de les imatges que avui apareixen a la televisió, i que em recorden a la Fageda d'en Jordà. Llar de desenes d'espècies animals i vegetals protegides i en perill de desaparèixer, li ha passat el pitjor que li podia haver passat: haver-se format damunt d'un jaciment de magnesita.

"Magnesitas de Navarra" li ha posat l'ull a sobre: la tala ha començat abans de tenir el vist-i-plau de les administracions i el corresponent informe d'impacte ambiental. Però té el recolzament de la majoria de persones que viuen als voltants del bosc, i especialment, del seu alcalde. Han vist "una possibilitat de progrés per al poble, de crear llocs de treball i de guanyar el futur". Una veïna entrevistada a la televisió deia que "primer cal mirar per els persones", després ja vindrien "els animalons i els arbres i totes aquestes històries". Perdoneu-me la grolleria, però no es pot ser més imbècil.

Actualment, els habitants de la vall de Zilbeti es dediquen a la ramaderia, a l'explotació dels boscos i altres feines agràries. Ara ve l'empresa minera: arrasa el paratge, n'extreu la magnetita, i dóna llocs de treball. Fantàstic! D'ací uns anys, quan n'haja extret les 800 tones previstes, serà el moment de plegar. Els habitants de la vall es quedaran sense feina, amb la vall arrasada i sense possibilitat de tornar a les feines anteriors... Com és possible que no ho vegin, això? Ah! És clar! N'hi ha qui s'encarrega de vendre la moto: qui s'embutxacarà un bon grapat de calés i després podrà marxar damunt d'un bon cotxe i comprar-se una casa on li abellisca. Segurament, entre ells hi comptem l'alcalde, tan interessat hui en la construcció de la mina a cel obert!

Davant dels fets, sent un sentiment contradictori. Per una banda, ho considero escandalós i em posa malalt que encara, avui en dia, es donen situacions d'aquesta mena, i que l'excusa dels "llocs de treball" servisca per a justificar-ho tot: rebaixar els nostres drets, contaminar, destruir el medi... Però per altra, me n'adone que els agents que destrueixen avui la vall de Zilbeti (i tants d'altres arreu del planeta!) no són una entelèquia, sinó que només fan que satisfer la demanada de primeres matèries... per fabricar els productes que NOSALTRES comprem. I que, amb una mica de sort, aguantaran uns quants anys amb nosaltres per convertir-se, en poc temps, en una muntanya de fem. I vindran més novetats, i les voldrem també, i les que ja havíem comprat i que feia poc ens semblaven la panacea, llavors seran una andròmina inservible! 

És a dir, que estem immersos en una espiral que converteix el nostre planeta en merda. Davant d'aquest fet, hi ha dues sortides possibles per buscar la coherència: o bé canvie el meu estil de vida i els hàbits de consum per contribuir a que episodis així no es repetisquen... o bé n'assumisc la merda, i coneguts els beneficis a curt i mitjà termini que em proporciona la destrucció del medi, afegisc la meua veu a la dels qui estan tan d'acord i més i hi veuen una forma de progrés. Què m'importa a mi, al capdavall, la vall de Zilbeti, si no la coneixia fins que "Magnesitas de Navarra" li va posar els seus ulls a sobre!?

Aquesta darrera opció, malgrat que siga ara per ara la més coherent, em deixa un sentiment amarg: violaria els meus principis. Malgrat que ja podem considerar que Zilbeti se n'ha anat a la merda, ens queda encara molt per fer per salvar el poc que queda del nostre món. Entrebancs? Molts! El principal, que el que no passa al costat de casa sembla que no passi: el que no coneixem, el que no veiem, no existeix. I ja s'encarreguen que no ho coneguem ni ho veiem!

Però quan arribi el dia que la temperatura del planeta haja pujat de manera alarmant, la gent muira encara més de càncers i malalties respiratòries, s'hi haja reduït la biodiversitat fins a la destrucció total dels principals ecosistemes de la terra, puge el nivell del mar, la xifra de morts de fam sigui alarmant i vergonyosa, grans extensions del planeta, avui habitades per milions de persones, queden inhabitables i convertides en un desert... llavors direm que no hauríem d'haver arribat a aquell extrem i que no ens ho mereixem... no?

No n'estic segur. Perquè els destructors del planeta no són una entelèquia. Som nosaltres. I davant d'això ens hauríem de repensar quines són les nostres necessitats amb una mica de perspectiva de futur. Perquè la realitat és que tot això s'acaba.

Nit màgica

Algunes melodies del Nadal als Països Catalans s'han convertit en un pilar de la nostra identitat i de la nostra cultura: el Cant dels ocells... qui no s'emociona en sentir-lo? El desembre congelat, personalment, em transmet un sentiment especial. Però entre tantes i tantes melodies tan nostrades hi ha una que ens ha arribat des de la nit dels temps, i que des de llavors continua sonant any rere any en molts llocs de la nostra geografia, en alguns d'ells, com Palma o l'Alguer, de forma ininterrompuda des de fa centenars d'anys: es tracta del cant de la sibil·la. És a aquesta melodia que vull dedicar-li aquest post.

La sibil·la pagana era una pitonissa que, en estat de trànsit, es comunicava directament amb els déus i comunicava als hòmens un missatge sobre l'esdevenidor. Michelangelo va fer una magnífica representació de les sibil·les més famoses de l'Antiguitat a la Capella Sixtina. Aquesta figura sagrada i esotèrica es va resistir a desaparèixer amb l'arribada del cristianisme, i finalment fou assimilada a l'anunci de la tornada del Messies per part de la tradició catòlica. Malgrat la seua prohibició al concili de Trento, es va mantenir a Mallorca i l'Alguer i altres llocs de la Mediterrània, i d'allà ha saltat de nou, com una espurna, a altres llocs com Barcelona, Vic, Capdepera, Gandia, Algemesí, etc. Durant milers d'anys va estar, i ho és encara, una dona qui s'encarrega d'aquest paper intermediari entre Déu i els hòmens, i durant una nit, la nit màgica de Nadal, ens transmet un missatge diví: la possible arribada del Judici Final.

I és que enmig de la disbauxa nadalenca, entre fum de gambes i safates de torrons, la sibil·la ens recorda el caràcter màgic d'aquesta nit, la tercera després que el sol haja estat parat al cel durant tres dies. I ens adverteix de la imminent arribada del Judici, de la fi del món, de la possible arribada de la nit eterna. Però el dia de Nadal, malgrat l'advertiment de la Sibil·la, el sol començarà a pujar de nou en el cel anunciant l'arribada de l'estiu d'ací a sis mesos... L'any vinent, però, ens tornarà a recordar la possibilitat que això no passe. Seria llavors el moment en què, a jorn de judici, Ell veurà hi ha fet servici...

Us deixo algunes de les millors versions que he trobat per Youtube. Després d'aquest cant, de nou, alegria, festa i retrobaments: un molt bon Nadal a tots!!!

Invasió subtil

Cotxe / coche; ordinador / ordenador; cara / cara; porta / puerta; esotèric / esotérico; col·legi / colegio; universitat / universidad... I així, fins la infinitud de semblances en el lèxic que trobem entre el català i el castellà. Milers i milers de paraules i expressions comuns! Alarmant? Més aviat, habitual entre llengües veïnes que provenen d'un mateix tronc. No totes les semblances són castellanismes! N'hi ha, però, quan deixem de costat una paraula nostrada per introduir d'altra d'ús habitual en castellà.

Sovint els valencians tenim l'etiqueta de ser els qui més castellanismes aportem a la llengua. I en tenim molts! Per tant, som els qui més paraules nostres enterrem en el cementeri de l'oblit. Malauradament, la normalització lingüística ha calat a València fins a cert punt, i no ha pogut escampar l'hàbit de substituir castellanismes que taquen la parla com "hasta", "entonces" o "pos". No obstant, haig de defendre ací algunes expressions valencianes que, malgrat semblants al castellà, són plenament vàlides i formen part de les arrels de la llengua des de ben antic. De fet, moltes d'aquestes són més antigues que els equivalents en l'estàndard oriental, i el seu ús no ha implicat mai l'abandó de cap altra expressió genuïna. 

Actualment existeix la moda no escrita que ens porta a menysprear, entre dues paraules, la que més s'assembla al castellà. Canviem servici per servei; tir per tret; pegar una volta per fer un volt; parèixer per semblar; calcetí per mitjó... quan totes elles són correctes i no caldria fer cap "canvi" per corregir-nos. No dic que de tant en tant calga depurar la nostra parla, però aquest criteri de "semblança o no semblança amb el castellà" em sembla del tot inexacte. En cas que no siga ben evident, cal filar molt prim per veure si una paraula és o no un castellanisme. Així, en molts casos, defugint certs mots sense haver-ne discernit una mica ens porta a despersonalitzar la llengua i a allunyar l'estàndard del col·loquial de manera innecessària.

També sol passar que hom se sent satisfet quan esquiva aquestes paraules "prohibides" o "sospitoses" de ser castellanismes (quan en realitat, no ho són), i no se n'adona que la interferència lingüística va més enllà del lèxic. En efecte, trobe més alarmant els calcs sintàctics cada vegada més comuns, que ens porten a dir "em vaig al supermercat", o "s'ho donaré demà", o "no hi ha", en lloc de "me'n vaig al supermercat", "li ho donaré demà / l'hi donaré demà" o "no n'hi ha". O tants d'altres, com l'ús de preposicions i conjuncions com "encara que", "així que", etc. Una llista que mai s'acaba!

Aquests són els castellanismes i calcs lingüístics que més hauríem de vigilar, perquè són els que canvien l'estructura mateixa de la llengua i la manera de pensar que s'hi acompanya. Els canvis i intercanvis lèxics són, fins a cert punt, habituals, enriquidors i oxigenadors.

Sovint ens passa que coneixem la nostra variant de l'estàndard lingüístic, però ignorem la resta: açò no deixa de ser símptoma d'una anomalia sociolingüística. Me n'adone que aquest fet en Barcelona és molt habitual. Crec que també és normal: gran part de la producció en català (premsa, televisió) es fa emprant l'estàndard oriental barceloní, i arriben ben pocs textos d'altres contrades del domini lingüístic. En altres llocs, a banda de la (minsa) producció local, arriba gran cosa de Barcelona, principalment. La solució té una doble cara. La primera, improbable: tan de bo des de València o Mallorca hi hagués una televisió i una premsa en català amb tanta força com les que hi ha aquí, a la capital catalana. Però l'altra, la d'indagar i conèixer els racons de la llengua, està a l'abast de tots.

Avui he trobat un bloc força interessant,  dubtesdellengua.blogspot.com escrit des del Verger. Donada la situació que vivim, en un procés de normalització lingüística que mai acaba, iniciatives així, amb les que poder regar i podar de tant en tant la nostra parla, haurien de ser més habituals. Si en trobeu d'altres no dubteu en passar-me-les! 

Reconeixements

Per a qualsevol manifestació cultural, passar a trobar-se dintre del catàleg d'aquelles que són reconegudes com a "patrimoni de la humanitat" per la UNESCO és una fita més que remarcable. Què és el que realment s'hi premia amb tal reconeixement? Crec que es considera, més enllà del valor intrínsec, també la singularitat de la manifestació reconeguda, l'aportació al patrimoni de tots, el treball i la significació dintre de la societat en què s'hi dóna.

Les Festes a la Mare de Déu de la Salut, en les quals durant tants anys he participat, seran avaluades en poques hores. Tothom ha seguit nerviós aquesta matinada passada l'assemblea de la UNESCO que havia d'avaluar les festes, però finalment, com que amb les coses de palau, val més asseure's, no ha donat temps i serà demà quan ho siguen. Davant d'aquest fet tinc sentiments contradictoris: em costa posicionar-me a favor o en contra... o dit d'altra manera: crec que no tot seran flors i violes en cas que l'assemblea en faça una avaluació positiva.

No penseu que no m'estime les festes. Les he viscut, hi he treballat, i el que hi treballaré! Però per una banda, cal plantejar-se els motius pels que s'ha impulsat la candidatura, i d'altra banda, les conseqüències que tindria per a la mateixa efemèride rebre aquest reconeixement.

No dubte que entre els motius que han portat a treballar per la candidatura hi ha l'afany de treballar per la Festa i de donar-la a conèixer: perquè se la valora i perquè se l'estima. Però també crec que hi ha molt d'autobombo i donar-se a conèixer seguint la filosofia de "i mira jo, jo més". En aquest món globalitzat que tenim davant nostre, sembla ser que del que no s'hi parla, no existeix. Tenim una necessitat constant, ja no a nivell social, sinó també personal, de mostrar-nos, d'ensenyar descaradament la nostra intimitat: al facebook, al twitter... hom exhibeix tot allò que fa, i s'hi crea una imatge determinada de cara a la resta. És normal, doncs, que aquesta necessitat es trasllade a allò col·lectiu, com la nostra Festa. Festa que podem definir com un entramat ben complex on s'apleguen milers de persones en poques hores, amb mil i una motivacions: religiosa, cultural, familiar... motivacions entre les quals està, com en tot, el lluïment de tratge. 

No puc evitar pensar que és aquesta darrera la que més ha influït a l'hora de promocionar "mundialment" la Festa. No ho mire del tot malament, però crec que s'ha fet sense prevenir-ne les conseqüències i sense acompanyar-hi propostes de millora que permeten compaginar la festa que tenim amb la que tindrem en cas que hi assisteixin, posat el cas, milers de persones de fora del poble. Podem comparar l'actitud de la gent que participa en altres manifestacions similars, com el Corpus de València, el Sexenni de Morella, o el Quinquenni de Titaguas, i observe que hem perdut una mica el nord. Segur que molts algemesinencs no coneixeran més d'una d'aquestes festes, si no cap d'elles. Fet simptomàtic de la poca cohesió cultural que ens queda als valencians, i contradictori també: si tant important és per a nosaltres la festa, com és que no hem indagat més enllà d'aquesta per veure els elements que en ella trobem que ens defineixen com a valencians? Tanmateix, aquestes altres festes, malgrat que reconegudes i viscudes per milers de persones, no necessiten (trobe jo) tan d'autobombo, perquè tenen sentit per elles mateixes. I heus aquí el perill més gran que jo observe: que la participació i valoració que des del poble es faça de la festa no tinguen a veure amb la Festa en sí, sinó amb la imatge que es té (mundialment) de l'efemèride. És a dir, participem perquè ens ho creiem o participem per tan bé com queda?

Cadascú es contestarà d'una manera o altra la pregunta. Partisc sempre de la idea que totes les motivacions són lícites: des de el sentiment religiós més profund, fins al lluïment de tratge i reforç de les relacions socials. Però hem de tenir clar una cosa: aquesta darrera motivació no ha estat un pilar de la festa mai, ni mai ho serà. Perquè normalment sol passar que qui hi treballa força, no lluu, i qui lluu sol ser qui no ha fotut ni brot. Si ens contestem la pregunta adés esmentada amb motivacions que tenen a veure amb la nostra cultura, personalitat com a poble, costums, tradicions, creences... llavors ens hem de preguntar si realment ens fa falta ser tan coneguts, "mundialment" parlant. I si el fet de ser tan coneguts serà bo per a la mateixa Festa o no.

Anem per parts. Primerament, comentem un fet que no ha de passar per alt. I és que la Festa de la Mare de Déu, entre els valencians, té cert estigma: el fet que té elements que ens agermanen amb els catalans. Estigma, perquè no dir-ho, que ha fet que s'haja tingut durant anys en un calaix del Palau de la Generalitat, governat pel PP i els sectors més anticatalanistes, l'expedient per declarar la Festa bé d'interès immaterial del País Valencià. Finalment ha estat declarada a corre-cuita, ja que era un requisit necessari per tal que la candidatura passés a ser discutida per al UNESCO. Potser haja ajudat el fet que l'Ajuntament d'Algemesí i el Govern de la Generalitat són, després de molts anys, del mateix signe polític. També cal veure que la valencianitat "oficial" es basteix a partir de molts altres elements culturals i folklòrics, però del folklore de pas-doble i pandereta (falles, pas-dobles, la paella, l'orxata, xufa i fartons, bellees del foc i noves glòries a Espanya), del qual queda lluny de manifestacions culturals i festives com la nostra Festa.  Fins i tot la nostra llengua és un element "folklóric" més per a una part important de valencians, que no un element de cohesió, l'ús del qual fóra símptoma d'una normalitat com a poble. Negar aquesta realitat és hipòcrita. 

Dins d'aquest context, la coneixença que els valencians tenim d'aquesta Festa i d'altres similars és més aviat pobra i anecdòtica. Tothom coneix les falles i les fogueres de Sant Joan, però poca gent sap què són això de les festes a les marededéus trobades, vincle amb el treball i els fruits de la terra en una societat durant segles agrària. És cert que cada vegada n'ha sentit parlar més gent, i el fet que la muixeranga es proposés en el seu dia com a himne del País Valencià l'ha portada més enllà dels límits del terme municipal. També és cert que cada vegada més es deixen veure forasters cada 7 i 8 de setembre: persones de pobles i comarques veïnes encuriosides per algun reportatge de la televisió autonòmica o alguna lectura sobre la Festa.

El reconeixement de la UNESCO pot fer, i crec que seria positiu, que els valencians valoren més la nostra Festa i la senten i la valoren com a part del seu tarannà i de la seua valencianitat. Però pensem que la declaració de la UNESCO posarà la Festa en el punt de mira de milers i milers de persones. I ens hauríem de preguntar si la Festa, i nosaltres com a poble, estem preparats per esdevenir un fet multitudinari. Millor dit: ens ho hauríem d'haver preguntat abans d'encetar aquest procés de divulgació.

Quina és la natura de la Festa? Aquesta Festa (bàsicament una processó que passa per carrers estrets i tortuosos durant poques hores), convida a convertir-se en una manifestació multitudinària com siguen les fogueres, la tomatina de Bunyol o els passa-carrers falleros? Pot ser que esdevenir multitudinària puga acabar amb la seua màgia i la seua raó de ser? Quines molèsties pot crear l'assistència massiva de públic d'altres contrades als participants i gent del poble? En les condicions actuals, oferirem la possibilitat de presenciar la Festa d'una manera digna als possibles visitants, o s'hauran de conformar en tenir sort de poder guaitar la processó alguna estona des d'alguna cantonada? Quines possibilitats d'estança tindrien els visitants, i alternatives de lleure (museus, restaurants, horaris de visita dels pocs monuments...) per tal d'evitar massificar la Festa? Quines millores podríem introduir per tal de compatibilitzar els diferents aspectes que formen la Festa davant un allau de visitants?

Potser semble que estiga en contra del reconeixement de la UNESCO, i no és cert. Seria el primer en alegrar-me, però no puc deixar de pensar que no s'ha fet de la manera que caldria: no ha anat acompanyat d'una reflexió prèvia de tots els implicats en la Festa dels pros i contres que s'hi acompanyen. És ara, doncs, per tal que no semble que em només em queixe i no aporte res, que vull fer unes propostes humils donat que, en cas que demà l'avaluació que l'assemblea de la UNESCO siga positiva, ens haurem de posar ràpidament les piles perquè la cosa no ens pille desprevinguts!

En primer lloc, cal pensar en els visitants: si una cosa està clara, és que aquest reconeixement serà una crida per a molts turistes i domingueros que voldran saber què és això de la Festa a la Mare de Déu en primera persona. Caldria fer, doncs, una guia ben feta: on allotjar-se, llocs d'interès (no només del poble, sinó de la zona, de València a Xàtiva), efemèrides culturals i festives paregudes que esdevenen pels volts del poble a principis de setembre (les festes de l'Alcúdia, de Sueca -similars a les de la Mare de Déu, amb elements festius igual de valuosos, com el ball de negrets-, per exemple). Caldria també pensar en la infraestructura necessària per facilitar les coses: aparcaments, activitats (horaris del museu de la Festa, rutes pel terme, dignificació del museu parroquial, etc), oferta gastronòmica... Una bona idea seria, durant el primer cap de setmana de setembre previ a la festa (o darrer d'agost), de fer un aplec de danses rituals del País Valencià i d'altres manifestacions festives emparentades amb la nostra, similar al que es fa pel maig sobre muixerangues, per posar en valor i donar a conèixer que més que una manifestació "única", és una cara més d'una manifestació estesa pel nostre territori i que ens defineix com a poble.

D'altra banda, en vistes a posar en valor les processons i evitar que una massiva assistència de curiosos pogueren fer malbé la seva màgia i entorpir el seu desenvolupament, caldria pensar en com compaginar una i altra cosa. Potser una solució molt bona seria promocionar només la processó de volta general, i canviar el sentit del seu recorregut: que comencés pel carrer Muntanya, ja que és el més ample i és per això on es podria gestionar millor la presència de curiosos i visitants. Seria del tot il·lògic que el carrer que més gent pot acollir (es podria engalanar, i fins i tot, muntar cadafals per poder veure el pas de la processó) veiés passar la processó a les dues de la matinada acompanyada, com sovint passa, de les bosses de fem dels veïns. (D'altra banda, seria una estampa molt bonica - i durant segles mai vista- veure la muixeranga avançar pel carrer major emmarcada per la vista del campanar barroc. També s'aconseguiria que el pas pels altres carrers, en ser més tard i en ser aquests més estrets, tingués un caràcter més íntim per a la gent del poble. En realitat la processó tenia aquest sentit, com la resta de processons de l'any, el qual es va canviar a causa de la collita de l'arròs: els llauradors rics volien veure la processó passar per sa casa un cop enllestides les feines del camp.)

Mentre dura el recorregut de la processó, caldria que hi hagués activitats alternatives per als vistiants: el museu de la Festa hauria de ser obert, pantalles gegants a la plaça, previsió de si hi ha suficient oferta per anar a sopar i què podria fer-se per ampliar-la, etc. Igualment, ens hauríem de plantejar seriosament la durada de la processó de volta general, hui per hui excessivament llarga.

Com veieu, no sóc del tot escèptic sobre les millores que podria comportar el reconeixement de la UNESCO, però és evident que les coses s'han de pensar abans de fer-les, i no a tombs, de pressa i corrents. Aquests que se m'han passat ara pel cap són alguns dels molts aspectes que caldria repensar entre tots de manera serena. D'altra banda, el fet que l'assemblea no reconeguera el valor de les nostres festes, jo hi veuria més que un entrebanc o un revés, una possibilitat de plantejar les coses de manera diferent. M'explico.

I és que en cas d'una negativa podríem aprofitar l'ocasió per a treballar els vincles i el nostre coneixement com a poble: potser seria una bona idea repensar la candidatura, i en lloc d'anar-hi sols, presentar-la conjuntament amb tantes altres manifestacions festives valencianes similars, que podrien encabir-se dintre d'una mateixa denominació, entre les quals comptem no només les que hem dit anteriorment, sinó tantes altres com les danses rituals de Silla (els Porrots), de Peníscola, l'Olleria, de Sueca, l'Alcúdia, i tants altres pobles que són també (i encara) valencians. No seria aquesta una possibilitat de establir vincles i conèixer-nos millor?

La paraula la té ara l'assamblea de la UNESCO. Esperem amb ànsia el veredicte. Siga quin siga, que ens ajude a millorar i a fer la Festa més gran!

Me'n torno a Sau!

Som com una espècie de caixa de Pandora, una gran caixa dels trons: totes les emocions i vivències que hem tingut estan a dintre guardades. Com els records. Només fa falta l'espurna, l'estímul que esdevinga la drecera per tornar-les a la superfície i reviure allò que hem estat i hem viscut.

La música anava sonant, una cançó rere l'altra. Tornà per uns moments el meu jo de 15, 18 o 21 anys i vaig tornar a reviure les situacions a les quals la música acompanyava: feia tant de temps que no es feien presents que les creia oblidades. Sentiments, enutjos, passions. Anècdotes i mil i una situacions. Persones que em van marcar molt i que ja no hi són.  I és que tot passa tan lent, res no ha canviat des d'aquell dia...

Foren moltes les hores d'escoltar aquelles lletres en solitud, en moments de disbauxa, en els trajectes de tren, durant els dies de pluja. Fins que els canvis i les novetats les arraconaren en algun racó de la memòria. Què estrany se'm feia adonar-me que recordava la lletra de cançons després de tants anys! Potser en passi perquè arribaren ben endins? Ben cert és que sí. Quins anys aquells, eh? No és que els enyori, però els valore molt, perquè fou en l'adolescència i joventut que vaig prendre les decisions més importants que m'han dut on sóc ara.

I quin concert! "Pep Sala: 25 anys de Sau"... però que no era un concert de Sau? En cada anècdota contada, en cada comentari, en l'ànima de cada cançó... qui pot dubtar que en Carles Sabater també hi era? Si per mi fou tota una catarsi, imaginem-nos per al Sala...

Gràcies per tot! Tota una experiència tornar per unes hores a Sau!

Això som nosaltres.

Mireu-se-la com una única criatura, viva, amb les seves parts interrelacionades: això és la Terra. Impressionant i potser més comú del que pensem; gran i insignificant, segons es mire; sempre amb noves sorpreses, malgrat que analitzada i estudiada des de mil i un punts de vista. Entendrem algun dia el seu misteri?

El vídeo l'ha editat Michel König, a partir d'imatges preses des de l'ISS. Paga la pena compartir-lo!

Versos

Per fi, des que vaig començar a llegir poesia de nou, m'he acabat un poemari: el primer de la mitja dotzena llarga que tinc encetats! I al final d'aquest, m'he trobat un vers en un poema sense nom que considere ben suggeridor i que m'agradaria compartir.

Els mots ja rimen tots, ja només faltes tu, la melodia.

Crec que té molta força, i utilitza les paraules per condensar un sentiment que crec que ens domina: i amb tot això què? Crisi, valors, indignats, tradició, mercats, ciència, espiritualitat, injustícia, religió, corrupció, sentiments, fam, abundància, repartiment, treball, egoisme, ecologia, intuïció, raó, diferència, pluralitat, respecte, drets humans, guerres, esforç, armes... quina música farem sonar amb tot això? Quines notes dominaran els acords?

Qui ho sap? Potser ningú. Però ja posats, sentim-ho, intuïm-ho, creiem-nos-ho i... actuem! Tenim la tasca de convertir la cacofonia actual en una nova melodia.

Estem buscant el cor del cor, crec en la pell del cel, en totes les

formes del dolor, i en la sorra.

     Les metàfores morals comencen cada dia.

     Hem de salvar, inventar o descobrir una civilització en què

 sigui possible buscar-se la vida.

     Els mots ja rimen tots, ja només faltes tu, la melodia.

     L'únic negoci que dóna és la bondat però és clar que això de la 

bondat només es dóna en les espècies que la coneixem, que

som les que sabem fer mals negocis també.

    El permís de conduir que us han donat és fals.

ENRIC CASASSES 

FOTO: Chema Madoz

Campanes

Avui, nit de difunts. Confosa amb el halloween, ha perdut tot misteri i caràcter entranyable. Però no hem de deixar de fer pedagogia sobre aquesta nit tenebrosa, una de tantes en què les torres de campanes d'arreu del territori sonaven tota la nit, fet en què rau l'origen de la castanyada. Els campaners, per suportar el fred i fer més lleuger l'esforç, menjaven aliments calòrics com castanyes torrades, panellets, moniatos i d'altres, que ens han quedat en aquest costum tardorenc.

Confesso que sento atracció per les torres de campanes, els seus registres i els missatges que transmetien. La lectura sobre la castanyada me'ls ha recordat, i m'ha fet venir al cap també un dels llibres que més m'ha fet conèixer València, i per tant, estimar-me-la: La ciutat de València, de Sanchis Guarner, que vaig llegir ja fa molts anys. Recorde que en ell s'anomenava un testimoni d'un visitant a la València setcentista, potser de la darreria del sis-cents, el qual descrivia la ciutat com un tortuós laberint ple de torres de campanes, que l'omplien de desenes de sons i missatges cada hora, esdevenint-hi un autèntic caos sonor. Guarner defenia que no hi havia tal caos: la gent coneixia cada campanar, cada campana i els seus missatges, des del Micalet fins al campanar insignificant de qualsevol convent.

Fins i tot, es podia dir que aquesta fesomia era el tret més característic de la ciutat, que amb el pas del temps, s'ha anat diluint fins a gairebé desaparèixer. Desenes de campanars han estat enderrocats; d'altres, han perdut les seves campanes. Però per sort, no totes, i part de les perdudes s'han tornat a fondre. No sé on vaig llegir que durant la guerra civil, el Borrego de Sant Joan del Mercat es va salvar de ser llençada al carrer i fosa degut a què era força estimada pel veïnat: alguns bronzes han sobreviscut fins i tot al fanatisme!

Sé que no sóc parcial, i que tal vegada sigui un somiatruites i un desfasat, però crec que aquest llenguatge sonor que forma part de la nostra cultura no s'hauria de perdre. Des de fa uns anys, sortosament, han revifat les colles de campaners amateurs que en algunes efemèrides fan sonar a mà les campanes d'algunes torres i pobles. Però en nits com aquesta, en què haurien d'acompanyar les ànimes en el seu viatge, romanen silencioses.

I amb aquest silenci s'apaga part de la màgia dels nostres pobles i ciutats. 

Toc de difunts solemne al Micalet

Lladres d'infantesa

Em trobí les dues nenes assegudes al vagó del metro, silencioses, amb la mirada perduda. L'una d'uns set anys, l'altra d'uns cinc. La seva mare, més o menys de la meua edat, els hi donava l'esquena i enraonava amb una jove uns deu anys menor que ella. Ambdues van parar la conversa per retocar el maquillatge i el pentinat. Parlaven de nois. Escoltava frases soltes com "tengo que demostrarle sumisión si quiero conseguirlo", o "si alguna vez me casara con él...". Podeu imaginar el nivell de la conversa i el grau d'estupidesa que la impregnava.

Però això no va ser, per a mi, el més greu. Durant tot el trajecte cap de les dues dones no van adreçar-se a les nenes. I no va ser curt: des d'Arc de Triomf fins a Torrassa. Les nenes van continuar amb la mirada perduda, completament silencioses, sense adreçar-se la mirada entre elles ni a ningun altre passatger. Semblaven abatudes, resignades, perdudes. Suposo també que avorrides com una ostra.

Vaig pensar que en part això era bo per a elles, perquè l'avorriment sol ser el despertador de la imaginació en en un infant. Però el silenci apàtic, aquella mirada, el fet que tampoc intercanviaren jocs o mirades entre elles, em va fer intuir que dintre d'aquells cabets tampoc no hi havia suficient benzina per fer-la enlairar. Aquest silenci i menyspreu que la mare els oferia devia ser més habitual del que seria desitjable. I sense experiències, sense històries, contes... poc lluny podien anar aquestes nenes pel regne de la fantasia.

Llavors em va costar reprimir el desig de dir-li a la joveneta que per favor, si aconseguia follar-se al tio que pretenia, utilitzara un preservatiu. Que tenir fills per tractar-los d'aquella manera com mostrava la seva... amiga? tieta? germana? era bastant inhumà. 

Però segurament el condó el descartaria, per pecaminós. Ja se sap el tipus de "religiositat" que es ven avui. I els fills, bah! Una càrrega més en aquest paper de dona-submisa-busca-home-que-la-prenyi.

Patètic i trist. Però molt habitual, desgraciadament. Quants infants hi avui buits com aquestes nenes? Crec que és de Martí Domínguez allò de "xiquets, infants, al·lots, sòcols i capitells de les pàtries". Quin futur volem bastir si estem carregant-nos la infància?

És un tema que crec que és més greu del que sembla, i potser és una de les causes dels problemes de l'educació. Està molt de moda parlar del primer any de vida: com ha de ser el part, si alletar o no els nadons, com estimular-los... Aquesta extensa bibliografia salta, de sobte, als problemes de l'adolescència: violència, drogues, fracàs escolar... Entremig s'ha quedat l'etapa de l'educació primària, en què generalment sembla que els nens creixin sols sotmesos com estan a tot tipus d'estímuls, la major part molt discutibles. Potser ha començat l'hora de veure què passa durant aquells anys, i començar a mirar pels infants. Ens evitaríem aquest munt de problemes que apareixen, "de sobte", quan el nen esdevé adolescent i segurament seria una bona manera de llaurar un bon futur per tothom.

Aquests dies s'ha sentit dir que ha nascut l'infant que arrodoneix la xifra dels 7.000 milions d'habitants a la Terra. Parem aquesta barbaritat. Caldria, en lloc de tenir tants fills, aprendre a acollir una mica millor els que ja hi són entre nosaltres.

Sinestèsies

Per casualitat trobí un poema de Joan Maragall sobre la tardor. El vocabulari poc comú, però no massa complicat... És un poema que et transmet la tardor a través de tots els sentits: parla de les sensacions del vent fred sobre la pell, del gust i olor de les castanyes, dels colors i la llum dels dies tardorencs, del so de l'oreig i les fulles quan cauen. 

En principi, treball feixuc i poc productiu. Cares de pòquer i llacunes mentals. Què volia dir...? Sense resposta. Però un dia vingué en S. amb un somriure d'orella a orella arremangant-se la màniga i ensenyant-me la pell del braç mentre em deia: -comença com un gran ressecament... com diu el poema! Se m'ha assecat la pell del braç-. Dos dies després una nena comentava que havia vist un cap-tard violeta a Montjuïc: com el del poema.

I a poc a poc el poema ha calat. L'han après (alguns encara en procés) i, el que és més important, han après a viure les experiències quotidianes des d'un altre punt de vista: han sentit que tot allò que els hi passa està ple de bellesa. Que la poesia també hi parla. Que cal estar atents i tenir els ulls ben oberts per apreciar i valorar les coses que no són "importants", però que donen  sentit i bellesa al nostre ara i aquí.

Com ho fa la tardor i els seus espectacles.

Svetlana Tovstukha

El programa: suites per a violoncel sol número 3 i número 6 de Bach. Quina força. Però no només la música. El batec de la intèrpret, la passió, la força que en brollava. Ella, la partitura i l'instrument formaven una única cosa durant el concert. Era admirable. Era ben bé com mirar el foc: hipnòtic, renovador, espiritual. Per això li dedique aquest post. Vull agrair la seva generositat, doncs després del programa oficial, ens va obsequiar amb més Bach, Vivaldi, Chopin, Sostakovitch, el Cant dels Ocells i desenes de peces més. Ella havia vingut a tocar, i n'estava decidida a fer-ho amb passió, fins que ens cansàrem d'ella! Com contrastava la seva timidesa en adreçar-se al públic amb la decisió amb què afrontava cada peça.

Impressionant.

Durant l'audició em van vindre al cap llocs que són especials per a mi: alguns brollaren de la memòria tal com eren fa anys. D'altres en tenia un record més aviat lleu. Tots apareixien deserts, sense ningú. Quina relació tenien amb la música? Potser caldria indagar massa fins esbrinar-ho, si és que ho pogués saber mai! Després del concert vaig pensar que el fet que em vingueren deserts a la ment era degut a què la força de les persones que els donen i els donaven vida d'alguna manera estaven presents en la música. Que el fet d'haver assistir a aquell concert, amb temps d'antelació per poder estar davant mateix de la intèrpret, havia estat conseqüència, o fruit, de totes les meues vivències anteriors, de les llavors que cada persona que he conegut ha plantat en mi al llarg dels anys. 

Des que el sol ix fins que es pon esdevenen milions de circumstàncies, sentiments, sensacions, fets... que passen simultàniament. Milions de consciències, de punts de vista, d'observadors... separats? La música que brollava del violoncel d'alguna manera feia intuir allò que ens uneix a tots en una unitat. Em feia adonar-me que en realitat, el sol està eixint perpètuament, que s'està ponent perpètuament, i que quan jo deixo de percebre-ho, algun altre em pren el relleu.

48 h open house Barcelona

Segona edició. I enguany, de nou, he arribat esgotadíssim diumenge al vespre a casa. Però content d'haver satisfet la meva curiositat, mirant per sota de la catifa de Barcelona. I és que el millor del 48 h open house Barcelona no és el fet que pugues visitar desenes d'edificis que romanen tancats al públic habitualment, sinó que aquests edificis són presentats, la majoria de vegades, per gent que els viu en primera persona: arquitectes, residents, voluntaris. Fins i tot fent cua et trobes gent curiosa amb alguna cosa a contar. Així doncs, no només arquitectura, sinó també història, anècdotes, gustos, expectatives, crítiques, punts de vista... s'apleguen i permeten de conèixer la ciutat, la seva gent, el seu passat i el seu futur.

L'itinerari que he triat enguany m'ha dut per estils, èpoques i ambients diferents, entre els quals enguany el protagonista ha estat l'arquitecte Enric Sagnier, el gran oblidat. A propòsit de l'exposició del Caixafòrum, hi havia un ventall ampli d'edificis de Sagnier oberts al públic. "Malgrat tenir tres-cents edificis documentats a la ciutat, que en realitat seran més de cinc-cents, Sagnier ha estat el gran oblidat entre els arquitectes, possiblement per haver-se mogut per ambients religiosos i conservadors", explicava una voluntària. "El arquitecto que ha hecho la mitad de Barcelona no es conocido por la gente", es lamentava la responsable de la Fundació Godia.

El que he pogut aprendre sobre Sagnier és que no el podem catalogar dintre d'un moviment: era un arquitecte amb moltes cares. Tendia al classicisme afrancesat, però no per això va deixar de costat el modernisme, el neogòtic o el neoromànic. Va dissenyar gran varietat d'edificis: vivenda burgesa, vivenda mitjana, esglésies, palaus, edificis públics, seus d'institucions... La Duana, el Palau de Justícia o l'edifici que corona la ciutat, el Tibidabo, són d'ell... com centenars d'edificis més: Sagnier està a tot arreu! Si el comparem amb els modernistes, podem dir d'ell que era eclèctic, s'adaptava al pressupost, el requeriment i els gustos del propietari i intentava innovar sempre que podia. Amb tal propòsit viatjava sempre un cop a l'any per veure que s'estava fent en altres indrets del món.

Contràriament, els modernistes no eren tan mesurats. Si bé eren del tot innovadors i originals, en sentir les explicacions sobre Sagnier m'ha vingut al cap una anècdota sobre la Pedrera: horroritzava la propietària, la senyora Milà, que al poc d'instal·lar-se, va canviar el mobiliari i el disseny dels interiors. Amb Sagnier aquesta circumstància era impensable, per la qual cosa va ser tan valorat en la seva època, i tal vegada, tan oblidat per nosaltres.

Heus aquí el meu itinerari.

ESGLÉSIA I CONVENT DE POMPEIA -Sagnier 1907 - 1910

La guia comenta els trets de l'edificació. "Després de la Guerra Civil, l'arquitecte encarregat de restaurar l'edifici tingué la brillant idea de fer una cripta, i aprofità la reforma de l'edifici per dur a terme aquesta idea".

Un frare caputxí, en ensenyar-nos el convent, explica: "L'edifici volgueren cremar-lo, però el salvaren els metges, ja que es convertí en hospital de campanya. Cap a final de la guerra l'església fou usada de polvorí, i el seu terra fou remogut i excavat fins gran profunditat. Per això es va poder fer la cripta en acabant". Heus aquí "la brillant idea". Com canvien els fets depenent de qui els conte!

Detall de l'escultura de la Mare de Déu del claustre, de Josep Llimona. 

CASA RUDOLF JUNCADELLA - Sagnier 1888 - 1891

El voluntari que presenta la casa ens diu: "Sagnier és possiblement l'arquitecte més prolífic i polifacètic de Barcelona, que jo, després d'haver estudiat la carrera d'arquitectura, desconeixia totalment. No sabia ni que existia". "Va ser pioner en l'edificació de l'Eixample: els seus edificis, com aquest, començaren a aixecar-se entre solars, quan només els carrers estaven urbanitzats". 

CASA FUSTER - Domènech i Montaner 1908-1910

"Sobre el traçat de la façana respecte al carrer s'ha parlat molt: uns diuen que es pretenia encaixar d'una manera subtil el passeig de Gràcia amb el carrer Gran de Gràcia; d'altres, que l'arquitecte no va voler fer una perpendicular brusca que fes patent la diferència d'amplada dels carrers, i se li ocorregué la brillant idea d'alinear l'edifici amb el traçat de la Diagonal... De totes aquestes conjectures no se'n sap gaire cosa certa. Sí que és cert, però, que el tramvia passava per davant, i era just aquí on havia de fer la corba per entrar al carrer Gran de Gràcia. L'edifici no podia ser perpendicular al carrer pel fet que s'havia de permetre al tramvia fer el gir".

Quantes palles mentals ens inventem sobre fets tan obvis!

"Als anys seixanta, els propietaris el volgueren enderrocar per construir oficines. No van poder-ho fer perquè estava protegit. Durant molts anys la gent va lluitar perquè es convertís en equipaments per al barri, però finalment acabà sent aquest hotel... que la gent del barri no vol". Especulació al poder!

Per cert, sabíeu que fou la seu del consolat de l'Alemanya nazi a Barcelona?

 Vistes del passeig de Gràcia des del terrat de l'edifici.

 Els sostres de Barcelona.

 Els sostres de Gràcia.

CASA FARGAS - Sagnier 1902-1904

Aquesta casa és del període modernista de Sagnier. S'ajusta al que el propietari desitjava, i es demostra que Sagnier coneixia bé els trets i el llenguatge modernistes.

UNIVERSITAT DE BARCELONA - Elies Rogent 1868 - 1872

Són més que curiosos els elements, contrasts i el llenguatge arquitectònic de l'edifici, que beu del romànic principalment, i de la idea de donar unitat a l'edifici a través de la repetició de l'arc de mig punt, que Rogent va prendre del sud d'Alemanya. Haig de donar l'enhorabona al guia, ens va fer passar una estona més que agradable!

"Bé, la Universitat ha canviat i no ha canviat al llarg del temps. Si estudiem la documentació, es veu que en l'Edat Mitjana els problemes que tenia eren els mateixos que ara: manca de diners, conflictes entre professors i alumnat, entre professors i rectorat, entre professors i professors, gent que parla més del que hauria de parlar... i totes aquestes coses que són el dia a dia d'una universitat i que es veu que no canvien al llarg del temps".

"La Universitat no havia de tenir paranimf inicialment. Però la Universitat d'Alcalà de Henares tenia paranimf i... és clar!"  -L'enveja mou el món!

La seu de la Universitat és un edifici ple d'anècdotes. Aneu-hi de visita quan tingueu una tarda o un matí lliures.  Sabíeu que en el 1968 uns estudiants revoltats van agafar l'estàtua de Franco que presidia el paranimf i la van fer miquetes a plaça Universitat? Deu n'hi do! Això és valentia!

TORRE D'AIGÜES DE LA CATALANA DE GAS - Josep Domènech Estapà 1906

TORRE COLOM - Anglada, Gelabert i Ribes - 1971

"La torre Colom fou criticada en el seu temps, com avui fem també amb l'hotel Vela o qualsevol altre edifici que acaba per convertir-se en un referent volgut i valorat de la ciutat".

Quines vistes!

 Volums i detalls de la façana.

 Vistes a Poble Sec i Montjuïc

 Santa Maria del Pi, torre Urquinaona.

 Ciutat Vella

 Platja.

 La Mercè

El port. 

PALAU CENTELLES -S. XV-XVI

"El palau Centelles no és de tal o qual segle: és un edifici actual perquè té un ús actual. En realitat, és una superposició d'elements de totes les èpoques. Ja els Centelles el construiren sobre un edifici medieval anterior; si furguem avall, trobarem restes romanes; amb el temps s'hi afegiren elements renaixentistes, divuitescs o romàntics... i la reforma que se li ha fet ha permès donar-li un nou ús d'acord amb les necessitats del nostre temps."

 La porta de la foto és un dels primers elements que mostren la simbiosi del

 llenguatge tardo-gòtic amb el llenguatge del renaixement a la península.

ARC DE TRIOMF - Josep Vilaseca i Casanovas 1888

"A mi las monjas me hacían mirar a la virgen y eso es lo que puedo contar. Los jóvenes me miran alucinados, pero  cada época tiene lo suyo. Yo me acuerdo con cariño." "A mi esto me emociona. Cada cosa que pasa en la ciudad me hace ilusión, porque rompe la monotonía quotidiana. Soy de las que iré arrastrándome para ver lo que sea". "Antes ir hasta Sarrià era... uy! Allà iba la gente a pasar el verano. ¡También ir hasta la Sagrada Familia era toda una aventura! Todo cambia con los años." "La vida enseña mucho, pero solo si tu quieres aprender".

Aquests i molts altres testimonis i punts de vista d'una velleta amenitzaven la cua fins a les escales. "Compte amb les escales"-li diu una guia. "Vaya, ya me hace caduca... has visto?"

I és que quines escales! La Mare de Déu al Peu de la Creu!

CASA GARRIGA NOGUÉS - FUNDACIÓ FRANCISCO GODIA -
Sagnier 1902-1905 / Jordi Garcés 2009

Altament recomanable: l'arquitectura del lloc (eclèctica, amb una interessant superposició de llenguatges i estils arquitectònics), pel museu i les peces que guarda, però sobretot, per l'entusiasme que desprèn la gent que hi treballa. És impressionant el tarannà amb que la guia, treballadora de la fundació, ens ha explicat fil per randa la història, elements i anècdotes de la casa, i la seva nova funció com a museu i seu d'exposicions temporals.

Ha passat a ser un dels edificis que més m'agraden de la ciutat.

 Balustrades representatives de les quatre edats de les persones, d'Eusebi Arnau.

 Vidriera paisatgística de Rigalt. Impressionant.

AQUI I ALLÀ

 El meu forn preferit: forn de Sant Jaume.

 Blau del Mediterrani!

Detall del Palauet - Casa Bonaventura Ferrer