Des de l’autovia d’Almansa a Alacant es pot contemplar la fantàstica torre
de l’homenatge del castell de Villena: la presència de la fortalesa ens recorda
que la vall del Vinalopó va ser durant molts segles terra fronterera. Primerament,
entre els regnes almohades i els nous regnes cristians; més endavant, entre
Castella i el regne de València. Així, trobem en el recorregut del riu
nombrosos castells: el de Banyeres, Biar, Castalla, Villena, Sax, Petrer,
Novelda, Elda i el palau d’Altamira d’Elx. D’aquests, només el de Villena
pertanyia al regne castellà, mentre que la resta van tenir durant la Baixa Edat
Mitjana la funció de controlar i defendre la frontera valenciana de la gent de
ponent.
 |
| Castell de la Talaia, Villena |
Villena fou conquerida per Jaume I, però igual que passà amb les terres de
Múrcia, fou annexionada a Castella com a conseqüència dels pactes entre les
dues corones. És per això que al seu escut no trobem les quatre barres del
casal de Barcelona, i sí la torre i el lleó, símbols de Castella. Curiosament,
la ciutat i el seu terme, a l’igual que tota la vall de Requena i Utiel,
malgrat pertànyer històricament a Castella, foren incorporades al País Valencià
durant la divisió provincial del s. XIX: com si la realitat lingüística,
històrica i social del país no fóra ja bastant complicada, es va amanir amb la
presència d’aquests territoris històricament castellans.
Ara bé, els fets poden veure’s des d’una altra perspectiva, vistos els
esdeveniments històrics, socials i sociolingüístics esdevinguts ençà la divisió
provincial... I és que ben mirat, el que els polítics espanyols van planificar
no va ser l’annexió de Villena a la província d’Alacant, sinó l’annexió dels
pobles del sud del País Valencià a Villena! Això sí, dissimulant-ho amb el
nom... Mentre que el País Valencià sencer fou annexionat a Requena i Villena,
no se’ls va ocórrer d’unir a les províncies catalanes la Ribagorça aragonesa o
la Matarranya... Quina casualitat!
I per comprovar com de complicada pot ser la realitat del País Valencià de
vegades, mentre que als pobles on es parla valencià s’està esborrant de manera
sistemàtica i per decisió política el nom del País Valencià dels seus carrers,
al bell mig de Villena hi ha una plaça, ja no del País Valenciano, sinó del
País Valencià, rodejada dels carrers Progrés, Democràcia i Independència. I pel
que sembla, els villenencs no n’estan gens escandalitzats: i és que justament
ací no hi ha risc que es forme cap tipus de consciència nacional.
Sí, Villena fou un dels objectius de la meua excursió per terres del
Vinalopó. Però també aprofití per visitar Biar i Castalla.
VILLENA
 |
| Torre de Sant Jaume |
 |
| Torre de Santa Maria, bessona de la de Sant Jaume |
A banda del castell, és interessant passejar pel seu casc antic, on es
troben diferents tresors arquitectònics i arqueològics. En efecte, en el terme
de Villena es va produir als anys cinquanta una de les troballes arqueològiques
més importants d’Europa. Un arqueòleg i erudit local, José M. Soler, va trobar
una sèrie de braçalets, concs i altres objectes d’or que passaren a anomenar-se
“tresor de Villena”. El tresor data de finals de l’Edat de Bronze, i el seu
origen és discutit, ja que malgrat que alguns historiadors afirmen que fou una
producció de la cultura del bronze autòctona, és molt similar a d’altres
troballes fetes a la plana Europea o al Mediterrani oriental. Segurament tenia
un ús ritual, o bé era un element d’ostentació i luxe de les classes
benestants.
 |
| Detall de la façana de l'ajuntament, antiga casa abacial (s. XVI) |
 |
| Claustre de l'ajuntament |
 |
| Tresor de Villena: finals del Bronze. En total, 9 kg d'or! |
El tresor es pot veure al museu arqueològic, situat a l’edifici de
l’ajuntament. Allà hi ha objectes de diferents troballes i jaciments
arqueològics, des del bronze fins a l’Edat Moderna. D’aquesta època destaca el
rellotge de la col·lecció del museu: Villena fou llavors un centre de producció
artesanal de rellotges de torre i de saló, que són ben curiosos i bonics.
 |
| Rellotge de saló, dit "el Orejón", s. XVIII |
Una altra de les joies de la ciutat és l’església de Sant Jaume, construïda
en un estil de transició del gòtic al renaixement, amb elements constructius
típics del gòtic català, com les columnes helicoïdals de la nau central, que
recorden a les del saló de canvis de la Llotja de València. A l’igual que Sant
Jaume d’Algemesí, aquesta església es troba dins del recorregut del camí de
Sant Jaume de Llevant, que molts pelegrins comencen ací: són tres mesos de
caminar els que separen la ciutat de Compostel·la.
 |
| Detall de la pica baptismal |
BIAR
 |
| Porta de l'església de l'Assumpció, Biar |
 |
| Detall de la portada plateresca |
 |
| Vall de Biar des del castell |
Després de visitar Villena, la visita a Biar, a només 10 km, oferix un fort contrast: el
que hi ha entre un típic poble castellà i manxec i un poble valencià de
muntanya. Passejar pels carrerons empinats de Biar és molt recomanable: és un
dels pobles més bonics que conec de la zona. Es pot començar el passeig des de
la plaça de la Constitució, on trobem l’ajuntament, la font i una interessant
mostra de l’art plateresc: la portada de l’església de l’Assumpció.
El castell de Biar és al País Valencià el que Montsoriu és al Principat:
possiblement, la fortalesa gòtica millor conservada del territori, construïda
al voltant de la torre almohade que esdevingué del homenatge. El castell s’alça
al turó als peus del qual trobem el poble, des d’on es pot controlar el pas cap
a terres castellanes i una extensa part del territori.
CASTALLA
 |
| Carrer Major de Castalla |
 |
Ermita de la Sang, al capdamunt
dels carrerons del casc antic |
 |
| Castell de Castalla |
 |
| Tafaners! |
Si Enric Valor alçara el cap i passejara pel seu poble natal, posaria el
crit en el cel. Sí, el casc antic del poble està una mica deixat de la mà de
Déu, però allò que més ràbia dóna no és això, sinó la manca de respecte per la
llengua que trobem en els plafons dels noms del carrer. L’ajuntament ha fet una
despesa, segurament important, per tal de fer-los de ceràmica, però en ells ha
quedat immortalitzat un menyspreu insospitat cap al valencià i la toponímia
històrica de la localitat: o bé estan escrits en castellà, o bé hi ha
concessions d’allò més absurdes. I és que trobem perles com carrer Bajada de la Sangre, calle tras San
Antonio, etc.
Ara bé, malgrat tot, el fet d’enfilar-se al vessant d’un turó coronat pel
castell medieval dóna a Castalla un aire altiu i senyorívol. El carrer major
del poble està també molt ben conservat, ple de casalots de totes les èpoques.
Aquests detalls, i les vistes que es tenen de la Foia de Castalla des dels
carrers del casc antic, amb els pobles propers d’Ibi i Onil, fan que la visita
no haja estat debades.
