2506 metres

2506 metres: després d'una pesada ascensió i d'una anecdòtica tarda, és el que més a prop he aconseguit ésser del cel... I és que diumenge vaig guanyar el Pollegó Superior del Pedraforca! Anecdòtica? Bé, una vegada dalt vaig ser conscient de com havia estat d'inconscient (valga'm la redundància) d'emprendre la pujada sol, i més tenint en compte el vertigen que sempre he tingut.

Evidentment, amb vertigen per ací ja no podia baixar...

Cap a dalt! I que siga el que Déu vulga...

 Com veieu a les fotos, el camí que arriba al cim per la canal de Verdet s'enfila per les roques una vegada s'arriba a l'altura de la tartera, on la mola de la muntanya es bifurca en els dos pollegons (característica que li dóna el nom). Els primers metres els vaig recórrer confiat de poder tornar endarrere quan ho veiés massa complicat, però aquesta confiança s'esvaí en el moment en què vaig enfilar una paret de pedra amb l'ajuda d'una corda: a partir d'aquest tram només em quedava confiar en què el descens per l'altre costat no seria per un tram tan vertical i difícil.

No sé ben bé la cara que devia fer en arribar al cim, però dos xics que hi havia van oferir-me de fer el descens amb ells... Menys mal! De no haver-los trobat, crec que m'hagués quedat allà dalt plorat amb un atac de vertigen. Per sort, la grimpada de descens no era tan difícil de fer, tot i que una vegada a la tartera, el descens pel llit de pedres s'arriba a fer pesat: has d'anar relliscant per les pedres com si patinares, amb alguna inevitable caiguda de tant en tant...

Malgrat l'anècdota i la inconsciència, haig de dir que vaig gaudir com un xiquet... Quin paisatge! I és que de vegades per gaudir del que pot donar-nos de sí la natura cal patir una miqueta.

Vall del riu Saldes des del mirador del Gresolet, als peus del Pedraforca

PCR-123

Rumb a la tartera

Descendint per la tartera

Saldes des de la tartera de la muntanya

La tartera des de baix

Sabates de l'excursionista després del descens... Eren noves!

Durant l'excursió vaig aprofitar per fer cap a alguns indrets molt interessants del Berguedà: com sorprèn (també) aquesta comarca prepirinenca!

SANT JAUME DE FRONTANYÀ

Per copsar l'essència d'aquest poblet, que hui viu del turisme rural, només cal dir que la carretera que hi va des de Borredà va ser condicionada a final dels anys setanta: l'aïllament havia estat fins llavors la seua característica principal. 

Sant Jaume de Frontanyà és un lloc encantador que guarda un dels tresors més notables del romànic català: l'església de l'antiga canònica agustiniana, bastida en l'estil llombard més pur que es pot trobar al país. El seu cimbori és una de les construccions més notable d'aquest estil arquitectònic a Catalunya: de planta dodecagonal, s'aixeca segur sobre la cúpula i el creuer de l'església.

Capçalera triabsidal i cimbori de l'església

Clau del temple: cal demanar-la a la fonda o al restaurant de la masia
que hi ha a l'altre costat de la carretera cap a la Pobla de Lillet

Cúpula sobre el creuer de l'església.

LA MAJESTAT DE LA POBLA DE LILLET

Si durant la darrera excursió va romandre'm invisible, vaig aprofitar per fer parada a la Pobla per contemplar-la. Un tòtem gairebé mil·lenari...

SALDES

Aquest poblet és la porta al Pedraforca. Quatre carrers amb restaurants i botigues sense massa interès arquitectònic. El lloc més interessant del poble és sens dubte el mirador del Gresolet, des d'on es contempla una panoràmica impressionant del Cadí i de la vall del Saldes. 

L'ADOU DEL BASTARENY

A pocs quilòmetres de Bagà hi ha les fonts de l'Adou, un paratge excepcional on vaig tenir el regal de la pluja d'estiu al capvespre... Era com posar-se dins una melodia del George Winston. 

El Bastareny, afluent del Llobregat, naix literalment de sota de la muntanya, en un paratge on es té la sensació que en qualsevol moment s'hi apareixerà una dama d'aigua o un elf. A pocs metres del naixement del riu, l'aigua es precipita en una cascada fent un enrenou considerable i que dóna un aire màgic al bosc. 

Aquest lloc a la tardor deu ser una passada.

En cas de trobar-se enmig d'un ramat de vaques, només cal
paciència, esperar que se'ls acabe la curiositat i que, en acabant,
s'aparten. Quin remei!

BAGÀ

Finalment, fiu la darrera parada del dia a Bagà: calia agafar forces per a la tornada amb un bon àpat i un cafè. 

Bagà era capital de l'antiga Baronia de Pinós, i per tant, és la capital històrica del Berguedà. Sobre Galceran de Pinós, un dels seus senyors, corre una llegenda ambientada en la conquesta d'Almeria pels comtes de Barcelona: el mateix Sant Esteve va alliberar el noble i els seus vassalls d'una presó sarraïna, evitant haver de donat als "infidels" un rescat que incloïa l'entrega de cent donzelles verges. A Sant Esteve és, doncs, que està dedicada l'església de la vila, d'estil de transició entre el romànic i el gòtic. A més a més, Bagà conserva encara la seua trama medieval al voltant d'una gran plaça porticada construïda al XIII, i el perímetre del seu casc antic encara està esguitat de restes notables de les seues muralles. 

I això és tot. Ara només calia que m'arrancaren un ronyó al peatge de Manresa i per fi a casa.

Plaça de Galceran de Pinós

Torre de la muralla

Carrer Major

Portada de Sant Esteve

Personatges i àngels músics guaiten dels capitells de
la curiosa portada de l'església.