Qui imposa què a qui?

Arran d’una actitud d’un conegut de Barcelona que, malgrat que de vegades passa desapercebuda, és ben comuna i està ben estesa al llarg i ample del país, no puc defugir de fer algunes reflexions en aquest bloc amb el risc de repetir-me com una persiana. Però és que sempre estem amb la mateixa cançó! Aquest conegut en concert és castellanoparlant, porta a Catalunya uns quants anys, de moment té intenció de romandre-hi i afirma que “prefiere aprender inglés que aprender catalán”. Diu també que “votaría no a la independencia para que no le impongan el catalán”, com si ja se sabera quin règim lingüístic tindria el nou estat català (no em malinterpreteu: que vote el que vulga però no per aquesta raó!). Abans de dir la meua sobre la seua actitud a nivell personal, és important fer unes reflexions prèvies de caràcter més general que expliquen, justament, les raons que actituds com la seua puguen donar-s’hi.

Sovint es dóna per descomptat que Catalunya és un país “bilingüe”. Una persona bilingüe, per definició, és aquella que domina dues llengües i que és capaç de fer un ús adequat de qualsevol de les dues en qualsevol situació o àmbit d’ús. Aquesta definició podem extrapolar-la al que hauria de ser un país bilingüe: un lloc on tots els habitants tingueren un coneixement de dues llengües i en pogueren fer ús d’una o altra indistintament en qualsevol situació, i en què tots els àmbits d’ús lingüístics foren ocupats en percentatges similars per ambdues. És, doncs, Catalunya un país bilingüe? Evidentment, no. A Catalunya hi conviuen dues llengües, cosa ben diferent, sense que tots els seus ciutadans dominen ambdues ni en puguin fer un ús normal i correcte en qualsevol àmbit d’ús. No tothom coneix el català, i aquells que el coneixen, no poden fer un ús adequat en molts àmbits d’ús cultes perquè tenen una alfabetització deficient en aquesta llengua (són nascuts, recordem-ho, en una època en què el català estava prohibit a la vida pública i a l’escola). A més a més, el català és encara quasi invisible en molts dels àmbits: el cinema, el món empresarial, la justícia... I en altres dista molt d’ocupar el 50% dels intercanvis lingüístics i dels mitjans: premsa, televisió, món editorial...

Vivim, doncs, una situació de diglòssia: hi ha una llengua minoritària i d’una majoritària; una llengua minoritzada i una que està present en tots i cadascun dels àmbits d’ús socials i lingüístics. Això fa que a Catalunya es puga viure solament en castellà sense problemes, però ens hàgem de justificar si és que volem viure solament en català: en molts contextos serà impossible fer-ho, perquè no tots els ciutadans en tenen un coneixement suficient. Hi ha situacions justificades: hi ha molta gent que està de pas, o molts nouvinguts que encara no han tingut temps d’aprendre la llengua. Però d’altres situacions, com la que envolta al conegut que esmentava, són ben diferents. Topem amb el rebuig a la llengua i amb una falta de voluntat per aprendre-la.

Abans de passar a aquestes actituds personals, cal parlar de la política lingüística. Per evitar i pal·liar aquesta situació de superioritat d’una llengua sobre l’altra, i per igualar-ne l’ús en tots els àmbits, existeix la Llei de Normalització Lingüística i la Llei d’Educació de Catalunya, que donen a l’escola, entre d’altres, la funció d’equiparar el coneixement de les dues llengües oficials entre els futurs ciutadans a través de la immersió lingüística. Els ciutadans ixen de l’escola, suposadament, coneixent les dues. Després empraran la que preferisquen (en realitat, tots sabem que, malgrat tot, hi ha milers d’alumnes que acaben la secundària amb un coneixement deficient de les llengües, especialment del català). La Generalitat i els diferents ajuntaments, per la seva banda, duen a terme una política de discriminació positiva a la llengua minoritzada i minoritària (el català) per promoure’n l’ús i l’acceptació social.

Són aquests dos pilars que sustenten el futur de la llengua (i que eviten el procés de substitució lingüística, és a dir, de desaparició del català com ha passat en altres indrets on no han existit aquestes polítiques –Catalunya Nord, l’Alguer, Alacant, València ciutat, etc-) els que són atacats una i altra vegada pel govern central, centralista i espanyolista, perquè sap que de no existir, es perpetuaria in aeternum la situació de diglòssia entre les dues llengües: el castellà s’asseguraria la seua supremacia, mentre que el català veuria cada vegada més restringits els seus àmbits d’ús, per quedar reclòs en l’àmbit familiar, a alguns actes festius i folklòrics i en alguns moments puntuals de l’educació formal (com passa a València, cosa que comporta uns resultats ben coneguts). Dit d’una altra manera: atacant aquests pilars, i enderrocant-los, es perpetua el fet que hom puga viure només en castellà en Catalunya, que el català no siga una llengua necessària per viure-hi. Per sota hi ha la suposició, recollida explícitament a la Constitució Espanyola, que un ciutadà té el dret i el deure de conèixer el castellà, però només té “dret” d’utilitzar el català. Però si no tothom el coneix, on queda aquest dret? Senzillament és paper mullat! Es pretén, doncs, perpetuar la situació de diglòssia, i impossibilitar aquest pretès bilingüisme que una i una altra vegada, paradoxalment, és el pretext per atacar la política lingüística de la Generalitat pels partits polítics i sectors més espanyolistes. Són ben conscients dels resultats socials i sociolingüístics de les seues propostes disfressades de bilingüisme que, per aquesta mateixa raó, ratllen la perversitat i el cinisme pur i dur.

Tot i el manteniment de la Generalitat de les seues polítiques (fins que triomfe la batalla jurídica contra la immersió i la normalització lingüística, tot siga dit), i d’apropar-nos progressivament, a pas de formiga, a una situació de bilingüisme “real”, el ben cert és que el català continua sent una llengua prescindible en els territoris on es parla, com demostren actituds com la que he trobat en aquest conegut i que han provocat que redacte tot açò. Aquest conegut preferix aprendre anglès per la senzilla raó que no li cal ni li fa falta per a res aprendre català a Catalunya: el català continua sent una llengua minoritària i minortizada. Lamentable, però cert. I és que les actituds personals són fruit de la situació sociolingüística i política. I a l’inrevés.

Per concloure aquesta part sociolingüística, cal fer un apunt: i és que el fet que es donen aquestes actituds i que les persones que les adopten puguen moure’s amb normalitat pel país, demostra que això del bilingüisme és una gran mentida i un argument fal·laç a l’hora d’atacar les polítiques de discriminació positiva de la llengua. Com defensa el lingüista Aracil, les situacions de suposat “bilingüisme” (en realitat, diglòssia) no són més que processos de substitució d’una llengua per un altra. En aquest cas, el català es veu substituït pel castellà, tot i que el procés de substitució lingüística s’haja aturat, fins i tot revertit, gràcies a les polítiques de la Generalitat. Però malgrat aquestes polítiques, el castellà gaudix encara d’una posició hegemònica i dominant i alguns parlants, com aquest conegut, s’aprofiten d’aquesta situació per negar-se a aprendre l’altra llengua oficial, el català, justament la que està minoritzada i, segons ha reconegut recentment el Consell Europeu de les Llengües, en risc de desaparició real. No m’estranya gaire! No està relacionat aquest risc amb aquesta actitud que critique?

Canviem de terç. Deixem l’àmbit sociolingüístic i passem a l’àmbit individual. Aquesta persona diu que preferix aprendre a parlar anglès (com és que no en sap ja??) que català... I jo em pregunte, abans de continuar, per què no pot aprendre’n ambdues, atès que gran part de la gent amb què es relaciona és catalanoparlant, que a més a més té la intenció de viure en català. No és que pretenga que aquest conegut parle sempre català, ni el faça seu, ni se senta català, sinó més aviat em pregunte per què ha d’obligar amb la seua actitud que la gent davant seu parle sempre en castellà amb l’excusa que ell és de fora.

M’explico. Jo vull que el meu conegut parle castellà sempre que vulga. Sempre. Però jo vull voler parlar també sempre que ho desitge en català en el meu propi país, perquè sóc d’ací i és la meua llengua. I si ell no l’aprèn, i tants altres com ell no l’aprenen, no ho puc fer. Llavors és quan ve allò de la “imposició”. Qui està imposant a qui? Som nosaltres els catalans “que imposem” la nostra llengua per creure que ell ha d’aprendre català perquè, ai las!, és la llengua pròpia i una de les llengües oficials del país on vivim i on ell vol viure (no hauria de ser aquest fet un motiu suficient?); o bé és ell qui ens imposa la seua llengua en el moment en què es nega a aprendre el català i que per tant, no entén completament els missatges en aquesta llengua que menysprea? Jo crec sincerament que és ell qui ens està imposant la seua llengua a la resta, perquè vulguem o no vulguem ens haurem d’adreçar a ell en castellà si volem assegurar-nos que ens comprèn. Perquè de vegades diu que comprèn el català, i tolera que el parlem davant d’ell amb una actitud que ratlla el paternalisme, però el ben cert és que no se n’assabenta de la missa la meitat...

Aquest conflicte no és de difícil solució com sembla. Tot depèn de l’actitud. L’actitud és la clau: o bé es té una actitud d’enriquir-se amb la cultura i els costums dels llocs on es viu, o bé es té una actitud d’aprofitar-se de la supremacia i hegemonia de la cultura i la llengua que u domina sobre les altres per tal d’imposar-se i d’imposar-la, tot menystenint la resta. És el que fa el meu conegut: per a què aprendre català si en realitat no li serveix per a res, tècnicament parlant? Refugiant-se en l’hegemonia del castellà, li és més còmode imposar-nos la seua llengua a la resta amb una actitud que menysté a la cultura del lloc on viu. I ho veig, insistisc, molt lamentable.

Per tant, amb una altra actitud el conflicte estaria solucionat. Si ell aprenguera català, estaríem en igualtat de condicions: podríem triar en cada situació la llengua que ens vinguera més de gust. No cladria anar sempre al cinema en castellà, o al teatre, o a una conferència... condicionats per la seua desconeixença, sinó que ho podríem fer sense problema en una llengua i en altra. Jo podria parlar català, ell castellà, o fins i tot podríem parlar en algunes ocasions en català i en altres en castellà, segons bufara el vent en cada situació, tal com faig amb molts amics castellanoparlants que coneixen el català. Però aquesta situació ideal topa amb la seua negativa a aprendre la llengua pròpia del país on es viu... Ho veieu lògic? Jo no! Perquè ambdues llengües, català i castellà, són oficials. I això és així i ho serà fins que no vinga una nova dictadura (Déu ens guard!).

És davant les actituds que trobe en els altres que jo vaig forjant les meues i posicionant-me. Estime el castellà, i molt més la seua literatura. És la llengua de gran part de la meua família i n’estic orgullós. Però preferisc i em ve més de gust emprar el català en el meu dia a dia, perquè és la llengua amb què parle amb la meua mare i la majoria dels meus amics. Parlaré en castellà amb els nouvinguts i amb la gent que està de pas, i amb altres tants amics. I quan em done la gana, perquè és una llengua amb què TAMBÉ estic a gust i tinc com a pròpia. Però crec que mai més dirigiré una paraula en castellà a algú que tinga l’actitud d’aquest conegut. Ha tingut temps suficient per conèixer la meua llengua, cosa que li permetria a ell emprar la seua (havent-se enriquit i tenint accés a nous punts de vista, noves obres literàries, etc) i a mi emprar la meua. I no ho ha fet, tot imposant-me la seua llengua en els contextos comunicatius en què ell estiga present, doncs inconscientment es dóna per descomptat que s’hi utilitzarà el castellà: si no ho faig, pot passar fins i tot que se’m title de mal educat!!! (No us ha passat un munt de vegades?)

Per descomptat, i a pesar de tot, per evitar que m’imposen el castellà amb aquesta actitud que veig intolerant, seguiré fent vida normal al meu propi país en la meua llengua. Hi tinc dret, i aquest dret s’ha guanyat després de molts esforços i segles de lluita i vessament de sang. I no hi renunciaré davant d’una actitud de menyspreu tan gran com la que trobe en casos com aquest. I que conste que em fa una ràbia immensa el fet d’haver-ho de justificar.

Vull que quede constància que per damunt de les llengües estan les persones. Continue apreciant aquest conegut pel que és, i no em tancaré a passar bones estones amb ell. Però li ha de quedar clar una cosa: tolere la seua actitud, però no la compartisc ni l’accepte. Al final, crec que el que fa és negar-se a aprendre...

Aprendre! Tan poc de moda està el coneixement actualment?! Mitjans en té moltíssims a l’abast. I ho pot fer al ritme que puga i vulga. Jo, per la meua banda, estaré feliç de poder aprendre d’ell els girs i expressions genuïnes de la llengua castellana del lloc d’on és originari. I ho faré aprenga o no aprenga ell català, justament perquè la meua actitud, per sort, és una altra. I torne a repetir: estic convençut que no sóc jo, amb la meua actitud, qui li estarà imposant res. Ans al contrari: només faig ús dels meus drets i de la meua llibertat, des de la tolerància i la diversitat. Però una cosa és ser tolerant, i una altra que se’t pixen a la boca.

Són coses ben diferents.