Desprestigi dels continguts (conceptes)

Abans de llegir-me, us propose el visionat d'aquest vídeo:

Si aquest vídeo l'hagués vist en acabant la carrera, el veuria interessantíssim i amb unes claus revolucionàries. Però uns quants anys d'experiències docents vàries m'han fet canviar el punt de vista, i tot seguit m'agradaria burxar en els punts febles d'aquest discurs en aparença tan bonic. Perquè el que ací s'amaga no és sols una proposta per "afegir" (i la paraula clau potser és aquesta) elements d'educació emocional a l'aula, cosa amb la qual estic totalment d'acord, sinó un descrèdit absolut als continguts conceptuals a l'escola que jo pense que no du a ninguna part. Sí: al vídeo parla d'afegir, però el discurs fa evident un altre raonament. Anem per parts.

Quan jo li dic a un alumne: Agafa la tassa que hi ha sobre la taula i porta-me-la, l'alumne m'entén no perquè siga feliç, perquè sàpiga controlar les emocions o perquè sàpiga en què és bo, sinó perquè sap què és una tassa, què és una taula i té interioritzats els conceptes "agafar", "sobre" i "portar". Diem-li ara això: "Abans de fer una observació o una mesura, l'objecte a mesurar ja existeix com a probabilitat d'ona (tècnicament, funció d'ona). No té una ubicació ni una velocitat específiques. L'objecte, en aqueix estat de funció d'ona, conté la possibilitat de poder estar aquí o allà quan siga observat durant una mesura. L'objecte té posicions i velocitats potencials, però no sabrem quines són fins que siga observat". És difícil que m'entenga: estic parlant d'abstraccions i conceptes que són de difícil abast per a ell. És inútil parlar-li en aquests termes. No té assimilitats els conceptes que necessita per a la comprensió d'aquest missatge.

Ara bé, canviem el missatge. Ara ja no parlem de xiquets, parlem d'un alumne amb 3r de l'ESO aprovat que llegeix: el túnel del Cadí no travessa la serralada del Cadí, sinó que travessa el massís de Moixeró, a la Catalunya Central, tot i que el seu nom porta a confusió. Segurament aquesta confusió vingui donada pel nom del parc natural on trobem el túnel, anomenat del Cadí-Moixeró. Aquest alumne amb tercer d'ESO aprovat no entén el text (és un cas real). No sap què és un massís, ni un parc natural, ni que vol dir el concepte geogràfic de "Catalunya Central" quan fa quatre dies que per a ell "Catalunya" era només una parada de metro o, amb sort, una plaça enmig de Barcelona. Exagere??? No! M'ho he trobat!

I crec que estarem d'acord que un alumne de sisè de primària, després de nou anys d'escolarització, encara pense que Catalunya és senzillament una parada de metro de la línia vermella és alarmant. I no n'hi ha un, ni dos, ni quatre. En són un bon grapat. Enguany he estat a l'educació per a adults: gent que tenia ja 3r de la ESO aprovada no sabia on era el riu Llobregat, ni què eren els Pirineus, ni com funcionen unes eleccions democràtiques, ni el nom dels cinc continents, ni (ai, las! Què demanes!?) què celebrem amb això dels 300 anys (1714-2014). I moltes coses més bàsiques per moure's en la vida. Per mi és ALARMANT. I crec que ens hem de preguntar què ha passat per tal que s'arribe a aquests extrems.

Part de la resposta la tenim al vídeo. Anem a pams. Comentem abans de concloure res alguns aspectes del discurs d'aquesta mestra que crec que són molt discutibles.

• Minut 0,23: es diu que l'escola ha d'afegir l'educació emocional. Totalment d'acord. Però en altres moments del vídeo, es deixa entreveure que els continguts són prescindibles. Afegir no és substituir. O m'equivoque?
• Minut 0,50: es diu que l'objectiu de l'escola és que el nen sigui feliç. Jo aniria més enllà: l'objectiu de l'educació, no només en la part que pertoca a l'escola, sinó tota ella (incloent la família, els amics, l'entorn, els mitjans de comunicació...) hauria de ser que el xiquet siga feliç. Però... què és un xiquet feliç? Aquell que està tot el dia sense cap frustració? Aquell que és incapaç de deixar de banda quan cal les frustracions o les angoixes per treballar en una cosa necessària? Quina és la principal aportació de l'escola a aquesta felicitat, la de fer de consellera espiritual o de guia emocional? O bé la parcel·la que pertoca a l'escola en aquesta "educació per a la felicitat" és ajudar al xiquet/a a entendre cada vegada millor el món en el que viu i a participar activament en ell? 
• Minut 0,54. Gran error! Els coneixements estan a l'abast??? Aquesta mestra confon informació amb coneixement. No entraré ací en una discussió filosòfica, però els coneixements no estan a l'abast de tothom. El que tenim és una ingent informació sobre temes diversos que podrem assimilar si tenim una base cognitiva suficientment estructurada i ampla com per incorporar-los. Un exemple clar són els casos reals que he descrit al començament. És a dir, que si jo entre a la Viquipèdia i busque "Guerra del Rosselló" i em pose a llegir l'article, el podré entendre perquè tinc una sèrie de conceptes i idees assimilades, als quals afegiré la nova informació. Si em pose a llegir sobre l'estructura de l'àtom des del punt de vista de la física quàntica, no entendré absolutament res: tinc la informació al davant, però no els suficients coneixements. I és que informació no és coneixement. I les responsables de convertir la informació en coneixements i de crear una estructura cognitiva suficientment estruturada i ampla en l'alumnat són justament les institucions educatives. Almenys en la nostra societat. Ningú més ho farà. I això és importantíssim tenir-ho en compte!
• Minut 2,50: explicació de com es passa llista al dematí. Només un apunt. M'agradaria saber a quina hora s'acaba de passar llista i en acabant, descomptat el moment d'esbarjo, quant de temps queda per als processos d'ensenyament i aprenentatge programats.
• Minut 4,50: la mestra posa com a exemple de l'error de l'escola "d'abans" les persones de la seva generació. Crec que cau un xic en demagògia. Aviam. Ens parla que no tots els qui treien bones notes (açò és, els qui assimilaven els conceptes) actualment són feliços, però en canvi, aquells que els hi costava, i que, textualment "sabien trobar sempre el costat positiu de les coses" ho són. Vol dir això que el fet de tenir un coeficient intel·lectual baix i tenir dificultats per entendre conceptes nous comporta automàticament saber trobar sempre el costat positiu de les coses? Si és així, tinc una dissonància cognitiva. Perquè conec gent amb "bones notes" que m'ensenya a veure el costat positiu de les coses... D'altra banda, com ha mesurat ella la felicitat o la infelicitat dels seus companys de generació? Potser se situe amb aquestes afirmacions per damunt del bé i del mal? Què és ser feliç???!!! Jo personalment haig de donar les gràcies als meus mestres i professors d'història, de socials, de química, de llatí, de ciències, de literatura... que malgrat les dificultats, les tardes de calor i els conflictes de l'adolescència, s'esforçaren en fer-nos arribar uns continguts gràcies als quals hui puc gaudir de tantes coses i posicionar-me en moltes temes de l'actualitat que em rodeja. Molts d'ells, sense fer vídeos tan genials ni discursos tan eloqüents, ja ens educaven emocionalment sense plantejar-s'ho, només pel fet que eren persones que es relacionaven amb persones.
• Minut 5,20: la mestra ens diu que de vegades és més important preguntar-li al nen com està o què li passa que donar la lliçó d'història. Per mi, això és un error: perquè pot passar que si avui no és un alumne, en serà un altre... i llavors quan donem la lliçó d'història? O siga, que estem gastant-nos milers d'euros en tenir un professor d'història a l'institut i resulta que un dia per un, un dia per l'altre, mai es podrà donar la lliçó d'història? Absurd. Jo diria: de vegades, cal preguntar l'alumne/a com està o què li passa ABANS de donar la lliçó d'història. Intentar desfer el conflicte o el nus emocional, o tenir-lo en compte, per tal de predisposar l'alumnat per a l'aprenentatge. No sempre es podrà, però la resta d'alumnes tenen dret a la seva lliçó d'història, que cal donar igualment. Dit d'una altra manera, no oblidar que el centre de la vida escolar és sempre el procés d'ensenyament i aprenentatge (E/A), i que tot allò complementari que fem (educació emocional, per la salut, educació vial, resolució de conflictes) no és per substituir aquest procés, sinó justament per ajudar-lo, complementar-lo i fer-lo possible.
• Minut 6,35: la mestra ens parla que cal ajudar l'alumnat a trobar allò en què és bo. Intel·ligències múltiples. Estic totalment d'acord amb la teoria de les intel·ligències múltiples, però només vull fer una observació. Cal ajudar l'alumne/a a torbar en què és bo/na. Però en allò que no ho siga, cal insistir-li més, reforçar-lo i oferir-li més recursos, i exigir-li més dedicació. Perquè... si una alumne és bo en matemàtiques, vol dir això que hem de consentir que acabe l'ESO sense saber escriure un text amb coherència? Si un alumne és bo en la creació artística i negat en les matemàtiques, les ha de deixar de banda? Crec que justament la funció de l'escola és assegurar-se que isca de l'educació obligatòria amb unes eines i coneixements suficients en matemàtiques per moure's per la vida. I de tota la resta d'àmbits curriculars, inclosos la música, el dibuix o les mal anomenades "maries". Del contrari, l'estaríem estafant. I al mateix temps, potenciar que s'hi dedique en allò en què destaque. Per descomptat.
• L'exemple que es dóna al vídeo dels universitaris que han triat una carrera que no els agrada crec que està desenfocat, que és poc adequat. Vull dir, crec que no té a veure amb l'educació emocional, sinó amb l'educació en valors. Perquè crec, potser m'equivoque, que la raó per la qual aquest alumnes agafen aquestes carreres que no els agraden rau més aviat per la pressió social i la busca d'un prestigi i estatus socials, que no en no saber què agrada realment. No conec ningú que estudie dansa, magisteri o una carrera del món de les Humanitats (exceptuant Dret) que ho faça perquè no sabia què agafar. En conec més aviat d'arquitectura, enginyeries, administració d'empreses, etc... carreres que teòricament tenen un major prestigi social, perquè donen accés a llocs de treball més remunerats. No vull dir amb això que tots els/les alumnes d'aquestes carreres les estudien amb aquestes pretensions: tinc molts bons amics arquitectes o enginyers que viuen el seu camp amb autèntica vocació.

El vídeo acaba amb una gran expectació al voltant de l'educació emocional tal com es presenta. On s'ha de signar?, ens diu la mestra. Com si l'escola tinguera la clau del canvi. I hem d'acceptar que això és mentida. Té una clau d'una porta que té tres panys. El major defecte de forma d'aquest vídeo és que en un tema com l'educació emocional no apareix per a res la família. Ni els mitjans de comunicació, ni el paper de l'entorn. L'escola es veu com un laboratori d'on l'alumnat eixirà un ser complet, sense tenir en compte els altres pilars de l'educació de l'infant: la família i l'entorn. Els més importants! I s'obvia, a més, que l'educació emocional és un aprenentatge que es fa al llarg de la vida, i no n'aprens justament perquè un/a mestre/a te n'ensenyi del tema, sinó amb els amics, els familiars i els sers que estimes a base d'interactuar-hi, equivocar-t'hi i, de tant en tant, encertar-la.

L'escola no té la clau de tot. Pot i ha d'acompanyar l'infant en el descobriment d'ell mateix. Pot i ha d'acompanyar l'infant en l'aprenentatge de les emocions i sentiments, que bàsicament és un aprenentatge social i familiar. Pot i ha d'acompanyar l'infant en la presa de decisions que condicionaran la seua vida.  Pot ensenyar-lo a col·laborar i treballar en equip, a tenir un sentit de pertinença i d'ajuda al més desfavorit. Paradoxalment, les aportacions de l'escola en aquests camps sempre aniran contracorrent: cap on va la societat en realitat i què s'exigeix per tenir èxit? Dit d'altra manera, les figures "exitoses" que se'ns mostren di a dia, com han obtingut l'èxit? Són o bé excepcions, o bé exemples condemnables moralment (televisió). Quan començarem els mestres a exigir seriosament canvis en el temps social, els valors i tendències que impregnen l'entorn (mitjans de comunicació, joguets, discursos, etc) per deixar de ser un bolet en la vida dels xiquets/es?

Però per damunt de tot això l'escola ha d'acomplir primerament la seua funció: ser la garantia que l'alumnat, en acabar l'educació obligatòria, tinga les suficients eines per entendre el món i bellugar-s'hi, justament per poder ser feliç si així ho vol. Per això hem d'actuar en diferents aspectes importants. Hem de fomentar aspectes com el treball en equip, la cooperació, l'autoaprenentatge... No hem d'oblidar l'autoexigència i el posar-se reptes que requereixen un sacrifici i un esforç. Però per damunt de tot, no cal oblidar que hi ha uns (molts!) continguts conceptuals mínims que són necessaris justament per poder ser feliços. Perquè, quanta gent és infeliç perquè l'han enganyada en la signatura d'una hipoteca o d'unes accions preferents perquè no en sabia? Quanta gent és infeliç perquè se sent desenganyada després d'haver ser manipulada per uns i per altres per no tenir criteri propi? Quanta gent vota en contra dels seus interessos sense saber-ho? Quanta gent té por davant d'allò que no entén? Quanta gent és infeliç perquè, en haver perdut la feina, no sap cap on tirar? N'hi ha tanta... I l'escola, no és responsable d'això?

Vivim en un món molt complex i difícil, en què, cada dia més, nosaltres tenim la clau del canvi. I veig en aquest món molta gent infeliç: infeliç pel fet de no entendre'l, d'haver-se deixat portar i haver-se vist després una gran porta tancada. Sense entendre el món és impossible canviar-lo. I per entendre'l, fan falta tenir clars molts conceptes, ens agrade o no. I l'única institució social que oferirà la possibilitat d'assolir-los és l'escola.

Per a què serveix, doncs, l'escola, si fa totes les funcions de la resta d'agents educatius i oblida la que li és pròpia? Algú em pot contestar aquesta pregunta? De vegades dubte. Dubte si la proliferació d'aquests discursos a l'escola no busquen altra cosa, sense que els mestres en siguem conscients, que impedir que l'escola acomplisca les seues funcions: la dotar als ciutadans de les eines del coneixement que els permeten ser crítics amb el món que els rodeja.

I és que ciutadans crítics, als entorns de poder, no interessen.