Discutint collonades, vull dir, obvietats

La (c)omissió de continguts del procés constituent duu a terme una acalorada discussió dels principis que han de regir el sistema educatiu d'una futura Catalunya independent. Els seus membres queden de tant en tant per a consensuar els punts d'un decàleg de mínims, i mantenen interessants intercanvis de punts de vista via correu electrònic i d'altres mitjans. Malauradament, per motius d'horaris, no he pogut assistir a cap reunió de la comissió i, malgrat que el seguiment dels correus m'ha fet mandra, fa poc vaig llegir-ne alguns. Heus ací els punts principals sobre els que hem de construir l'educació:

• L'educació ha d'estar al centre de la societat.
• Les persones han d'estar al centre de l'educació.
• El nostre objectiu principal ha de ser que l'alumnat siga feliç a l'aula.

Perdoneu la meua ineptitud, però a mi em costa omplir de contingut aquests pilars que, a primera vista, poden parèixer-nos fonamentals i obvis (obvietat: és la paula què buscava). Què vol dir que les persones han d'estar en el centre de l'educació? Podríem discutir i segur que per a cadascú vol dir una cosa diferent. Ben mirat, hi ha algun lloc del món o hi ha hagut algun moment en la història on l'educació haja anat destinada als arbres o a les cadires? Què vol dir que el nen/a, a l'aula, ha de ser feliç? Vol dir que l'hem d'allunyar de qualsevol frustració? Que ha de fer el que més li vinga en gana? Que si les matemàtiques no se li donen bé, ha d'estar tot el dia escrivint poemes? 

Perquè, què és la felicitat? Segons com contestem aquesta pregunta tan filosòfica, haurem de fer una cosa o l'altra a l'aula. Si la felicitat l'entenem com a la satisfacció dels impulsos, Marieta haurà de passar-s'hi el dia menjant xocolata i Jaumet mirant-se els cromos de jugadors de futbol. Jo experimente alguna cosa semblant a la felicitat pujant muntanyes: voila, els meus alumnes no faran altra cosa! Ara, pot ser que es done l'extrem que per al professor tal, d'ideologia nazi, no es puga arribar a la felicitat sense l'extermini dels sers inferiors: llavors li haurem de muntar un forn crematori a l'aula per poder-la assolir. (Ben mirat, és un gran maldecap que la felicitat de trenta criatures depenga de la faena que u fa a l'aula... i una responsabilitat que ens l'haurien de pagar a preu d'or!).

Enraonant d'aquests temes tan profunds i interessants vaig parlar dels processos d'ensenyament i aprenentatge. I va resultar un escàndol per a alguns: no podíem estar parlant, en ple segle XXI, dels processos d'E/A, havíem d'anar més enllà i contemplar l'individu i la seua, ja esmentada, felicitat. Agafem aquestes paraules amb un cabestre: no volen dir res més que, al llarg d'un curs escolar, no fa falta que s'haja ensenyat ni après res, només amb haver estat feliços i haver tingut les persones en el centre de l'educació ja seria suficient. Ara bé, continue sense saber què vol dir això: començaré a llegir, no pedagogia, sinó filosofia per començar a enfocar la meua tasca docent. Potser els Veda em seran també de gran ajuda. 

També hauré de començar a estalviar, perquè... sabeu què? Per haver discutit i intentat trobar l'entrellat d'aquests principis tan sòlids i concrets alguns pensaven que no era digne de formar part de l'escola del s.XXI: de fet, a Finlàndia ja m'hagueren expulsat del cos de mestres amb els meus plantejaments tan retrògrads. No sabeu com em sentí de malament en saber-ho i l'ensurt que m'enduguí. Encara estic recuperant-me amb l'ajuda dels meus psicòlegs, que m'han dit que ells no em faran teràpia, que només haig d'intentar ser feliç a la consulta i que tot m'anirà bé. Em posen musiqueta agradable, em fiquen enmig d'un harem on satisfaig els meus instints més animals i, en acabant, m'oferixen menjars exquisits. Perquè per a ells, les teràpies no són més que fum: el centre de la psicologia són i seran les persones. I, a aquest pas, no serà l'educació, sinó la psicologia, què dic!, la psiquiatria, allò que estarà en el centre de la societat.

Sabeu què és el pitjor de tot plegat? Que tot allò que llegia em costava d'entendre. En part perquè sóc una miqueta curt de gambals, però també perquè els texts que anava rebent estaven escrits amb el cul: faltes d'ortografia que feien mal a la vista, una sintaxi sense cap ni peus... I vaig pensar: com poden aquestes persones que no tenen un domini suficient de la ferramenta més important de la seua faena (el llenguatge), erigir-se en els baluards de "l'autèntica educació del s. XXI"? A mi això em crea uns quants curt-circuits mentals, que no fan més que portar-me al convenciment cada vegada més profund que aquests discursos pedagògics tan brillants i eloqüents en aparença, però en el fons tan buits de contingut, no fan més que amagar la incompetència més absoluta (ho afirme sense ànim de generalitzar). I em ve a la memòria la N., que estava acabant psicopedagogia, i ens parlava dels seus treballs de carrera i de les metodologies tal i pasqual, tan boniques, i de les persones com a centre de l'educació... I justament el dia que havia d'informar les persones que arribaven al centre sobre els ensenyaments que podrien cursar durant el curs següent i les seues eixides, va dir que ella d'això no en sabia i que ja les informaríem nosaltres. (La informació era senzilla i, a més, estava escrita en un tríptic, i no oblidem tampoc que la N. estava cobrant diners públics per fer eixa faena...). Un exemple clar de com posem les persones al centre de l'educació.

Permeteu-me que us diga que m'he motivat moltíssim: assistiré a la propera reunió de continguts. I ho faré ben carregat d'idees i propostes. També d'arguments i de ganes d'entendre els arguments de la resta. I per descomptat, d'explosius ben potents: perquè segurament, a la fi de la reunió, immole en ares d'una puresa pedagògica que em porte, de cap, al paradís de la felicitat.