Em reconec incapaç d'encetar una conversa banal amb persones que no conec o que conec poc. Especialment aquelles en què el meu interlocutor, després d'encetar-la amb un tema qualsevol, repeteix una i més vegades el mateix, com si haguera agafat un calcetí i començara a donar-li la volta una i altra volta. De l'endret al revés, del revés a l'endret. I una altra volta, i una altra... No entenc d'on pot eixir la necessitat de dir dues o més vegades la mateixa obvietat durant menys d'un minut. El pitjor de tot és que, quan intentes intervenir per no semblar un estaquirot, veus que és impossible, perquè l'altre no atura la seua verbositat que continua dient, per enèsima vegada, el mateix. Són situacions que em deixen indefens, perplex, paralitzat.
Per tant, arribe a la conclusió que dec semblar distant, sec o tímid... quan en realitat el que passa és que sóc incapaç de fer durar un quart d'hora el que puc dir amb una frase. Confesse que fa un temps el tema em feia sentir una miqueta turmentat i inepte -socialment parlant-. Però la veritat és que ara me n'adone que, en realitat, odie amb força aquestes situacions i les persones que me les provoquen. Ho sé ara que he après a quedar-me callat sense sentir-me, per aquest fet, incòmode. Deixe córrer la salmòdia fins que arriba el moment en què, per fi, para i em sent alliberat de la càrrega.
La cosa crec que deu venir-me de família. Conec bé la meua àvia i com reacciona en moltes situacions similars a les que conte, i per les cares que posa, crec que deu tenir pensaments molt pareguts als meus. De fet, ella i jo som incapaços de mantenir una conversa, per més seriosa que siga, més de cinc minuts. Ella diu la seua, jo dic la meua, i ja està tot dit. Amb ella he arribat a batre el rècord de -poca- durada d'una conversa telefònica: 5 segons, el just per saber que va bé i per desitjar-se bona nit.
I amb les persones que conec i em coneixen bé? Obvietats, poques; però ximpleries, a cabassades. Si pot ser, carregades d'ironia i enverinades de sarcasme. Gaudisc destrossant la realitat, ridiculitzant-ho tot -també a mi mateix- i dient coses grotesques. Sé que hi ha qui no ho entén i em veu com un boig. També aquell que al principi em segueix el joc, però que acaba odiant-me perquè no entén que darrere de les meues ironies, només pretenc que la realitat no em supere.
Però al capdavall, tant se me'n dóna tot plegat: cada dia entenc millor allò que el J. repetia tan a sovint. Aquella dita que diu que el silenci també és música. I és que si se'ns parla per parlar; si ens pregunten quelcom que no volem contestar; quan ens treuen temes esgotadors, vagues, banals; si cada vegada es té menys la necessitat de caure simpàtic, ni la d'emplenar buits i silencis que ja no resulten incòmodes... no creieu que és millor, senzillament, callar?
Jo cada volta n'estic més convençut. Ens cal reservar forces per quan hi haja coses realment interessants de dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada