Verdaguer + Kilian Jornet = Aneto

Aneto des del Portilló Superior

Aquell que compta arribar dalt d'una muntanya comença a enfilar-se pendís amunt. Els primers passos que hi fa no li costen gaire, en canvi els últims, aquells que donen accés a la cresta de la serralada, aquells sí que pesen i que costen i que fan bufar. Tot i el cansament, però, el qui mostra prou energia i prou voluntat, aquell acaba arribant-s'hi. I a aquell, aleshores, li il·lumina el rostre la magnífica resplendor del sol. A aquell, li ompli els pulmons l'aire vivificador de la felicitat. 

JORDI CARBONELL

VALL DE BENASQUE: NAIXEMENT DEL RIU ÉSSERA

El desgel avança a raó de 10 de neu al dia.

Hospital de Benasque

Pujant cap a la Renclusa

La petitesa del company comparada amb la grandesa de la muntanya...

Desgel

Vall des de la capçalera

Primeres vistes del Pic de la Renclusa

Me'n deixaré un bon grapat, amb ànim de no avorrir el personal, però no m'equivoque massa en afirmar que les nostres vivències i experiències presents beuen de les que hem viscut prèviament. Tant nosaltres com aquells qui ens han precedit. Quan caminava, en silenci, sobre la glacera de la Maladeta (o el que queda d'ella), pensava en tot allò que m'havia dut fins allí en aquell moment, i que m'havia permès de contemplar aqueix espectacle magnífic i superar els límits que creia tenir i que han cedit amb una mica d'ànim i perseverança...

I em venien al cap aquelles excursions al Penyagolosa o al Montcabrer que, per motiu del dia del rotllo (Sant Blai), s'organitzaven a l'escola. Crec que foren les meues primeres experiències de muntanya: hi aprenguí a estimar la natura i a meravellar-me'n. Com, més endavant, compartia aquesta sensibilitat amb els meus amics i, amb el cotxe amunt i avall, ens recorreguérem l'interior del país buscant els racons més bells. Més tard, ja a Catalunya, Montserrat, el Montsant, Montseny o Collserola...

El Pirineu... Al Pirineu cal tenir-li més respecte, i el veia com una fita impossible. Fou la lectura de Verdaguer qui me'n va despertar el cuquet. I perquè Verdaguer escriguera Canigó, prèviament s'havia recorregut valls i cims pirinencs amb sabates i sotana, carregat amb una maleta i un paraigua: diuen que va ascendir així a la Pica d'Estats! Al poema pirinenc, hi ha un moment en què Flordeneu pren Gentil i se l'emporta en un viatge fantàstic en un carro volador. Hi recorren tota la serralada, des del cap de Creus fins el d'Higuer: les descripcions de valls, muntanyes i serralades van succeint-se meravellant el lector. En un moment donat, els dos personatges arriben a la Maleïda (Maladeta), i podem llegir:

Veu's(e)-la aquí; mirau sa gegantina altura:

se queden Vinhamala i Ossau a sa cintura,

puig d'Alba i la Forcada li arriben a genoll;

al peu d'aqueix olímpic avet de la muntanya,

són salzes les Alberes, Carlit és una canya,

lo Canigó un Reboll.

(....)

Aucells aquí no crien, ni flors les primaveres,

los torbs són l'aucellada, ses flors són les geleres,

ses flors que quan se baden cobreixen lo vessant;

les gotes de rosada que en surten són cascades

que salten per timberes i cingles esverades,

com feres udolant.

Damunt lo glaç negregen granítiques arestes,

com d'ones formidables esgarrifoses crestes,

illots de roca dreta sortint de mars de gel;

emmerletades torres d'una ciutat penjada,

com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,

enmig de terra i cel.

(...)

Mirau l'excelsa cima tot allunant-ne els passos,

mirau sa cara, sense voler dormir en sos braços;

paranys amaga horribles amb plecs del seu vestit.

De Neto, déu celtíber, és filla la deessa;

però fugiu; sa nua bellesa és la bellesa

de l'àngel maleït.

ASCENSIÓ A L'ANETO

Crec que fou aquesta obra de Verdaguer la que em va fer apropar-me al Canigó durant el meu primer viatge per terres nord-catalanes. Després de caminar durant hores per la pista que mena a Cortalets, en arribar al ras de Prat Cabrera la neu esdevingué una barrera que em mantingué allunyat del cim... Que més tard assoliria en estiu, quan la neu ja havia desaparegut. I vingueren també Pedraforca i Puigmal. Però per què no vèncer el respecte que em feia l'alta muntanya hivernal i les limitacions que la feien romandre inassolible, o la por que em feia el fet d'enfilar-me per una paret de pedra o una cresta?

En això crec que va influir molt el Kilian Jornet i la crida que féu, quan va ser entrevistat al cicle Instint, a posar-se reptes i mantenir viva la flameta de les il·lusions. La il·lusió de la muntanya, i de deixar-se reptar per ella en hivern. Llavors, gràcies també a l'ànim de l'À., vingué el curs d'alpinisme, el CEC i la tasca dels vocals, que desinteressadament organitzen eixides que m'han permès assolir les meues humils fites.

I heus ací que, a causa d'aquestes experiències i moltes altres, em trobava caminant per la glacera del Maladeta, mirant l'Aneto i dirigint-me cap al Pont de Mahoma, un pas cap al cim fàcil tècnicament, però trampós: un peu mal posat podria fer-me caure per l'espadat de roca avall. Com deia la L.: ¡aquí ha muerto gente! I entre les víctimes del pas, alpinistes experimentats... En seria jo una altra, tal com vaig somiar al refugi? Podria vèncer el respecte mesclat amb por (potser alguna cosa de vertigen) que sempre m'han fet les altures?

I sí! Ho fiu, cordat, però molt segur i gaudint del que feia... Qui ho haguera dit fa tan sols uns mesos! Com deia Carbonell en la cita que he escrit al començament, en arribar a la creu que corona el cim més alt del Pirineu i contemplar el món des d'allà vaig sentir alguna cosa pareguda a la felicitat, si és que mai s'hi pot arribar. Sublim. Per a què descriure'n l'espectacle, si ja tenim a Verdaguer?

Los catalans que hi munten estimen més llur terra,

veient totes les serres vassalles de llur serra,

veient totes les testes als peus de llur tità.

Alba

Avançant cap al Portilló Superior, ja amb el món als peus.

Baixant la xicoteta canal del Portilló Superior

Portilló Superior superat!

Pallars i Ribagorça

Espadat de roca de vertigen des del començament del pont de Mahoma

Pas de Mahoma

Artiga de Lin, on ixen les aigües del circ de l'Aneto als Uelhs deth Joeu

Muntanyes dels Pallars, la Ribagorça i Val d'Aran.

Vista cap a les valls i serralades del Pirineu aragonès 

Com si guaitàrem per la finestreta d'un avió!

Perdiguero?

Maladeta

La meua motxilla des del cim: pont de Mahoma superat!

Cresta de Llosas des de l'Aneto

Tornant a creuar pel Portilló Superior

RETROBAMENT AMB LA VALL AL VESPRE

Hi ha qui diu que ascendir a una muntanya és una experiència espiritual: descendir-ne 1700 m trepitjant una neu relliscosa i tova en deu ser, almenys, una de mística! Quin patir! Però ja res importava: la satisfacció guanyava qualsevol altre sentiment. Ah! Doble satisfacció! Se m'oblidava que també vam aprofitar per ascendir el Pic Oliveras Arenas: dos tres mil en un dia!

De nou el refugi, la baixada cap a la Besurta i, presidida per el sol ponent, la vall de Benasque i el riu Éssera. Tenia la intenció que aquesta ascensió tancara enguany les meues incursions a l'alta muntanya... Però hi ha programades algunes eixides interessants: el Perdiguero i el Maladeta. I és que aquesta darrera no me la puc perdre: suposa albirar la superació d'unes altres limitacions. I assolir un altre cim verdaguerià... De segur que em faré amb la muntanya!

El Pirineu no té fi!

Què fa que un arbre muira jove?