Corella, rescatat de l'oblit

Llegí a la Serp Blanca sobre l'exposició dedicada a la figura de Joan Roís de Corella que, amb motiu de la celebració de l'any Corella, ha organitzat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a la seua seu a Sant Miquel dels Reis. I pensí que pagava la pena anar, i fou una pensada bona. 

L'exposició presenta Corella com el clàssic oblidat del nostre Segle d'Or. En el meu darrer post ja vaig constatar que aquest oblit era palpable: un llibreter de vell i d'edicions de col·leccionista no tenia ni idea de qui era Corella quan li'n vaig preguntar per alguna edició. S'imagineu un castellà amb una mínima cultura general menyspreant o ignorant la figura de Cervantes, de Calderón o de Quevedo? Doncs he vist i constatat que fer-ho amb els nostres propis clàssics és una cosa d'allò més habitual. Supose que el fenomen deu ser conseqüència de la minorització lingüística que encara patim, tot i que siga un fet discutit per molts.

Tornem a l'exposició: a banda de la circumstància de l'oblit, ens mostra un Corella que esdevingué una figura clau en la introducció de les formes literàries del renaixement a la península, i del qual begueren molts altres autors de l'època. Es diu a l'exposició que Roís de Corella és sens dubte l'autor més refinat del seu temps, l'escriptor més complet, brillant, subtil i culte de la lírica i la prosa del pensament humanístic a València. Portà el vulgar valencià a un "dolç, alt e gentil stil". El mateix Joanot Martorell se'n sabia fil per randa moltes de les obres, que aprofità per a la seua obra mestra. De fet, molts fragments del Tirant són còpia o parafrasegen fragments de les diferents obres de Corella. I és que com a predicador de prestigi que era, el seu pensament i punts de vista sobre la cavalleria, la Teologia i altres afers marcaren la València del XV, que com s'explica a l'exposició, vivia el seu segle de màxim poder i esplendor: gairebé doblava en habitants  la ciutat de Roma. 

Poeta, escriptor, predicador i teòleg: però sembla ser que no va arribar a ser ordenat. Contràriament al que es puga pensar, va viure unes relacions de parella extramatrimonials que li van donar un bon grapat de fills i que, tot i ser habituals i tolerades en la València del quatre-cents, poc més tard, amb la Contrareforma, serien considerades impensables per aberrants i contra l'ordre establert. Amb Isabel Martines de Vera, amb qui, segons les fonts, més temps va romandre, va formar el que hui en dia en diríem una parella de fet, cosa que no va suposar cap entrebanc en la seua carrera de teòleg i predicador. 

Documents que mostren la relació entre la família de Corella i la d'Ausiàs March, ambdues de Gandia, i que ens ajuden a perfilar i conèixer la figura de l'escriptor; la descripció de la ciutat contemporània a l'escriptor; la introducció de la impremta; exemplars d'edicions d'obres del XV, entre d'elles, les del nostre poeta més universal; la vida a la València de les acaballes de l'edat mitjana; les publicacions contemporànies sobre els clàssics, especialment els vinils en què Raimon va musicar molts dels seus poemes... van apareixent en el recorregut per l'antiga sala capitular de Sant Miquel dels Reis i ens ajuden a fer-nos una idea clara del poeta i del seu temps. 

Ausiàs March, anomenat Oasías Marco en aquesta
traducció dels seus poemes publicada a Sevilla i dedicada
al duc de Calàbria, és presentat com a "cavallero valenciano
de nación catalán". Una evidència de com la identitat dels
valencians era del tot diferent a com ens la
 volen fabricar ara des del poder!

I finalment, la Inquisició i el seu règim de terror: el tribunal apareix a final del segle i irromp amb força en la ciutat de València. El propi Corella, humanista, que havia estat obert a les visions religioses del nord d'Europa que donarien pas al protestantisme, va ser condemnat al silenci i es veié obligat a la discreció i a passar inadvertit durant els darrers anys de la seua vida, període durant el qual visqué reclòs al convent de St. Francesc. I és que, com podem llegir en l'exposició, els seus escrits donen un tracte positiu a les dones, als jueus i altres col·lectius marginats, lluny de la mentalitat de l'època. És un autor i un predicador controvertit, gens dogmàtic, preocupat pels qui sofreixen, sensible a la passió amorosa, posat ràpidament sota sospita per l'ortodòxia. 

Índex dels llibres prohibits per la Inquisició:
fou abolit en 1966!

La Decadència de la nostra literatura, la puixança del castellà en la cort i en els ambients literaris del XVI i la sospita que sobre la seua figura havia posat el tribunal de la Inquisició, feren que Corella fos ràpidament oblidat i que, uns anys després de la seua mort, no fóra ja llegit per ningú. Qui diria que anys abans el mateix rei Ferran el Catòlic demanava amb urgència un exemplar del Cartoxà. Gran part de la seua obra literària es perdé entre cremes i censures. Segons s'afirma a l'exposició, si ens hagués arribat tota l'obra de Corella, ell donaria nom a tot el segle XV. Hagueren de passar quatre-cents anys perquè les obres que perduraren foren de nou editades: no passaria fins el 1913, a l'edició de Miquel i Planas que trobí fa uns matins al Gòtic, com comentava l'altre dia.

Ara, cinc-cents anys i escaig de la seua mort, l'AVL dedica l'any a aquest autor. És per això que l'últim documental del programa Dossiers de Canal 9 versava sobre la seua figura (mostra que, de tant en tant, la televisió pública valenciana realitzava dignament la seua funció... qui la farà ara?!). A sota us l'adjunte: del tot aconsellable. 

Caldrà aprofitar l'avinentesa que ens el posen en safata per llegir-lo i descobrir l'univers corellà!

Si en lo mal temps la serena bé canta,

io dec cantar, puix dolor me turmenta

en tant extrem, que ma pensa es contenta

de presta mort; de tot l'altre s'espanta.

Mas, si voleu que davall vostra manta

muira prop vos, hauran fi mes dolors:

seré l'ocell que en llit ple de odors

mor, ja content de sa vida ser tanta.

SANT MIQUEL DELS REIS

Escuts del duc de Calàbria i de Germana de Foix a sobre de la porta
de l'església de Sant Miquel, a qui tenien especial devoció

Claustre renaixentista

Cúpula al centre del creuer de l'església, hui sala multiusos 

Treball de marqueteria en pedra decora la taula d'altar de l'església

Escut del duc de Calàbria a una de les escales del recinte

De vegades les vicissituds dels temps són curioses: qui anava dir que el lloc on descansa Germana de Foix, element clau dels inicis de la castellanització del Regne de València, anava a ser la seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua! Sant Miquel dels Reis, malgrat que inacabat, és un dels edificis del Cap i Casal que més paga la pena conèixer.

No se sap amb certesa si realment Germana de Foix i el seu segon marit, el duc de Calàbria, hi són soterrats tal com va ser el seu desig: el guia explicava que els seus sarcòfags a la cripta de l'església resten buits. No obstant, hi ha un racó de la cripta que rep la llum directa del sol naixent el dia de Sant Miquel a través d'una finestra: justament ací, les prospeccions amb radars que s'han fet mostren que la terra de sota l'enllosat ha estat remoguda. És més que probable que el matrimoni noble hi repose, a l'espera que futures excavacions ho confirmen. Curiós, veritat?

En sortir de Sant Miquel dels Reis, després d'haver-se submergit en la nostra història i en una de les nostres figures literàries més brillants, u es troba de nou amb la crua realitat: les mostres palpables de l'autoodi, de la desídia i de la ignorància que, si no ens esforcem per canviar el curs que prenen els coses, abocaran a l'oblit tot açò que tant estimem. Fixeu-se, si no, amb aquestes fotos amb què acabe el post, de l'entorn del monestir:

Benvinguda i comiat del recinte: si el contingut de la pintada
haguera estat un altre, ja l'haurien esborrada.

Un entorn cuidat, sens dubte, el de Sant Miquel dels Reis