Les piscinetes de plàstic inflables.

Em conten la cosina i la mare que l'A., el meu nebodet de poc més d'un any, va plorar bastant l'altre dia, quan el dugueren per primera volta a la platja. Ahir, a l'Empordà, em va venir al cap l'escena en veure un xiquet que també plorava i que comptava, si fa no fa, amb els mateixos mesos que l'A., i vaig pensar que enfrontar-se per primera vegada al mar, just quan la ment del nadó ha aconseguit de fer-se una lleu idea de la mare, unes poques persones més i d'un grapat minse d'objectes, deu ser, si més no, una experiència traumàtica.

Si ho pensem bé, el mar és tan immens que esdevé quasi un colp de gràcia, un insult a les nostres seguretats, a la nostra quotidianitat, a la nostra petitesa. És gairebé una abstracció: sembla estendre's fins l'infinit, i l'infinit costa de copsar fins i tot als adults. Sovint l'associem a la llibertat, però més aviat li correspondrien el perill, allò inesperat, la traïdoria, la dificultat de copsar el que realment som i el sentit de la nostra existència. Si el mar ens sembla immens i gairebé abstracte, com se'ns apareix la pròpia existència damunt de la pedra des de la qual guaitem? De quantes coses absurdes l'omplim per defugir-ne la perspectiva!

La solució per al pànic de l'A. va ser fàcil: quatre bufits i la piscineta inflable de plàstic ja estava a punt. Li la ompliren d'aigua i ell hi era feliç, allà dins, en aquell espai limitat, d'esquenes al mar. I pense que, justament, per fugir d'allò que ens és incòmode de plantejar-nos, hem construït a la nostra vida una piscineta a base de seguretats que, a marxes forçades, el temps ens va demostrant del tot absurdes.

Així, va ser ahir que m'alcí i em viu de sobte en ple estiu i amb el mar de cara. La quotidianitat i els rituals diaris han desaparegut i el temps queda buit i convida a reflexionar sobre què he fet al llarg del curs i per què ho he fet. (O què no he fet i per què no ho he fet). Tant a la faena com a la vida. Quin sentit cal donar-li a tot plegat?

De moment, he sigut feliç davant d'aquesta gran incògnita al costat mateix de la immensitat del blau i acaronat pel soroll calmós de les seues ones, tot deixant que em vingueren al cap preguntes que possiblement mai tindran resposta.

A tot això: l'Empordà és un paradís!

CALA S'ALGUER, PALAMÓS

TOSSA DE MAR DES D'UN MIRADOR DE LA COSTA

CALA V., EN UN LLOC RECÒNDIT

S'hi accedeix per un sender que recorre un bosc
mediterrani amb una vegetació impressionant!

A la fi d'aquesta vall boscosa, hi ha la cala

Enfront, el mar; al darrere, el verd i l'olor dels pins 

LLAGOSTERA: ERMITA DE SANT GRAU

La teoria del mono i del pal

Una teoria fàcil d'entendre. Anem per parts: comencem pel símil que dóna nom a la teoria. Un mono està a la gàbia i veu que a fora, no massa lluny, té un plàtan que no pot abastar amb la mà. Al costat té un pal: el seu enginy el portarà a fer servir el pal per apropar-se el plàtan i poder-lo, així, agafar. Ara bé, l'activitat més interessant de totes no ha estat ni el fet d'agafar el pal, ni d'abastar-se la fruita: ha estat menjar-se-la.

Aquest senzill símil és el que se m'ha ocorregut per explicar com he après tot el que sé d'informàtica: davant d'una necessitat, investigava les eines que sabia que em serien útils per satisfer-la, i anava aprenent a poc a poc. Però el més interessant d'aquelles experiències d'aprenentatge no era el fet que aprenia a justificar un text, o a inserir-li una imatge, o a fer un càlcul amb l'Excel... Sinó que era la fruita en sí: no feia servir un processador de texts, sinó que redactava un text, un treball, una dissertació. O, anant a camps més pràctics, calculava de manera senzilla les notes mitjanes d'un alumne estalviant temps. O que tenia accès a una informació que m'interessava llegir. O que podia elaborar un àlbum amb les fotos de tal viatge. O en el camp laboral, vaig aprendre a fer servir el programa Tesipro i a torejar tots els seus defectes perquè... em feia falta a l'hotel on treballava per donar habitació a un client! La informàtica no era la meua finalitat, era una eina, com ho era la llibreta i el bolígraf o la màquina d'escriure, o les tisores i la cola a l'hora de fer un collage.

Però ai, las! Com se'ns ha oblidat això! Em preguntava aquests dies de final de curs, en què al centre hem tingut algunes hores mortes, per què als alumnes de COMPETIC els costa tant d'aprendre. I he arribat a una conclusió: perquè es confonen els conceptes i els treballs o tasques a fer amb els procediments i les ferramentes que s'hi utilitzen. Ho fem els mestres i ho fan els alumnes. 

M'explico. És com aquell que diu que vol a prendre la tècnica de la pintura a l'oli. Vol aprendre com fer les mescles, quin tipus de pinzell s'ha d'emprar en cada cas, com es pot fer un color nou, com preparar un llenç... I quan li preguntes què pintarà, et contesta que no, que ell no vol pintar cap quadre. O com aquell que aprèn com llaurar, empeltar, esporgar, sembrar, derronyar, regar... i resulta que no té intenció de treballar un hort. O com aquell que aprèn mecanografia i no sap escriure, o aprèn a conduir i una vegada dalt del cotxe no sap on dur-lo ni on anar amb ell. O en aquella escola on estiguí, que per "llei suprema" s'havia de tenir un bloc, i per descomptat, després havíem d'estar calfant-nos el cap sobre què posar en aquell bloc: teníem una eina per comunicar, però res a dir. Tot era forçat. Tot plegat, no té cap sentit.

Enguany han passat alumnes per les aules d'informàtica que han après a fer servir el full de càlcul, les bases de dades, els navegadors i buscadors d'Internet, els processadors de texts, programes d'edició d'imatges, so i vídeo,  etc. I quan se'ls ha plantejat, a final de curs, de fer un projecte amb aquestes eines, no l'han pogut fer. Alguns perquè no les dominaven. Altres, perquè no sabien amb quin contingut omplir-lo. Sabien elaborar una taula de full de càlcul amb percentatges imitant un model, però eren incapaços d'imaginar una situació que requerira emprar el full de càlcul. Sabien inserir una taula a un text en un processador de texts, però no tenien res a contar ni cap idea per redactar un text propi. L'altra opció era buscar els texts a Internet i formatar-los: incapaços de seleccionar una informació necessària entre la quantitat ingent d'informacions que trobaven. Evidentment, per fer-ho calia tenir criteri i el criteri només el dóna el coneixement d'un tema.

Hi veieu l'entrellat?

Si arribe a aquestes conclusions és perquè, justament, a mi mateix em passa: les eines informàtiques que utilitze sovint, que en són més aviat poques, les domine cada vegada millor. Les que no em serveixen per a res, se m'obilden: fiu un curs de base de dades, però ara mateix no sabria fer la "o" amb un canut amb el programa Acces. En canvi, quan fa anys i panys catalogàvem els llibres d'una donació a la parròquia del poble, me'n vaig eixir amb el programa sense haver fet cap curs! Altre exempe: una xica ha vingut avui a fer una prova de nivell per als cursos COMPETIC i s'ha defès molt bé! Tenia mil titolets: un de Word quan va necessitar el Word, un d'Excel de quan va necessitar l'Excel, un de Gimp de quan va necessitar el Gimp. I com els havia fet servir en la seua feina, en el seu temps lliure, en els seus estudis, ha pogut fer correctament els exercicis que li havíem proposat. Dominava les eines, perquè les havia fet servir per a alguna cosa.

Només puc concloure que no té sentit, cap sentit, aprendre "informàtica", així, a seques, sense més. Cal aprendre "informàtica per a", i cal tenir sempre clar en què m'ajudaran aquestes eines. Contràriament, estem perdent un temps valuosíssim que podríem invertir en millorar allò que ens obriria noves portes: la nostra destresa lectora, la nostra cultura general... Vull dir, temps en què podríem estar llegint un bon llibre. I ben de segur, que a través de la lectura se'ls crearien nous interessos i necessitats en què, potser, tingueren cabuda les eines informàtiques. Per això arribe a la conclusió que els cursos COMPETIC estan mal enfocats. De les eines que aprèn l'alumnat durant un curs, només veu utilitat a una o dues... I amb molta sort! La resta, maldecaps i oblit.

Avui m'han proposat un lloc de treball en què més de tres quartes parts de la docència s'havia d'impartir en els cursos COMPETIC. I he previst de seguida que després d'unes poques setmanes de classe, em sentiria com Sísif pujant la gran pedra a la muntanya: per després veure-la rodolar i haver-la de tornar a pujar. Per això no he pogut evitar expressar que la vacant no m'era gens atractiva. M'han donat les gràcies per tot i m'han dit que sortosament hi havia també una altra xica que tenia la formació requerida i a qui sí que feia goig el lloc de treball: hi tenia moltes idees i projectes.

En penjar el telèfon, la pensada que he tingut ha sigut una mica paradoxal: justament jo no havia agafat aquesta vacant perquè les tenia, les idees, i també els projectes. Com poden ser, a voltes, d'enrevessades les coses.

Un dels meus projectes era i és ser mestre: ací em quede esperant que m'envien a ensenyar a llegir i a escriure, perquè aquestes eines sí que permeten aprehendre el món i estimar-lo. O com diu Vinyoli: anostrar-lo. La informàtica, millor deixem-la per als qui la comprenen.

La Patum

Sí, havia oït parlar de la Patum de Berga... com qui sent ploure. En la meua darrera visita a Berga, però, viu alguns panells informatius que il·lustraven el visitant sobre els llocs del ritual que cada any, per Corpus, esdevé a la ciutat. Llavors la curiositat augmentà. I per casualitat, en X. que baixava i s'hi quedava a passar al nit a Barcelona dijous de Corpus: -I si anem a la Patum?-proposà. Calia aprofitar la conjuntura!

És difícil explicar les sensacions que transmeten els diferents rituals, danses, músiques que es van succeint durant la Patum, enmig d'una plaça atapeïda de gent que vibra amb el que hi passa. Presencií la Patum de lluïment a migdia, després de missa major, sota un sol imponent. Per la nit, dues passades més de les comparses i el clímax final: el salt de plens. La plaça convertida en un infern de calor, foc, fum, crits, espentes, embotiment, nerviosisme i, al mateix temps, admiració i expectatives acomplides. 

Els rituals i danses de la Patum avui en dia se celebren durant els dies del Corpus Christi, però al marge d'aquesta celebració religiosa. Són un ritual pagà que ha perdurat en el temps fusionant els seus significats amb una celebració cristiana i que, de nou, havent perdurat durant segles, se celebra al marge d'aquesta. Una prova, al meu entendre, que tots els rituals pagans que encara se celebren durant les festes cristianes sobreviuran a aquestes, en cas que deixen de celebrar-se massivament i social. Potser siga cert que existisca un subconscient col·lectiu que ens crida, any rere any, a aquests rituals de foc, menjars, danses rituals, músiques ancestrals i catarsi col·lectiva. Com si hi haguera quelcom implícit a tot això que copsem molt a dins nostre, i que expressa a través d'aquests rituals la nostra relació amb el món, la natura i la resta de persones.

Catarsi: aquesta és la paraula que tenia en ment en molts moments de la Patum. La plaça de Sant Pere de Berga és tota ella una catifa de persones: és plena de gom a gom, no hi cap ni una ànima. La gent salta, balla, s'emborratxa, crida, canta... al mateix temps que les comparses van desfilant. Qui ho diria, que podrien desfilar! Però amb paciència, espentes, i de vegades, males maneres, aconseguixen obrir-se entre la gentada l'espai que necessiten per fer la seua coreografia. La massa, després de crides a l'ordre, espentes i crits, obeïx finalment aquells qui han de fer la seua tasca, i que són capaços de moure la gent a allà on els interessa a pesar de la disbauxa regnant. Podríem veure-hi una metàfora de la nostra pròpia societat?

Si no hi heu anat mai, cal que ho presencieu! Nosaltres enguany hem vist la Patum des de les escales de l'església, però hem decidit que algun any estarem a baix, vora les comparses, ben farts de barreja i gaudint d'aquesta catarsi col·lectiva. Ah! I ens esperarem als plens, no ho dubteu. Ací queda el repte!

El bombo, que fa pa-tum, pa-tum, i que dóna
nom a la festa.

El ball de les Maces recorda el de la Moma de València.
Ací, la virtut és representada per Sant Miquel i un àngel.

La Guita, empipant la gent.

L'Àguila, representant el poder.

Els nans vells, fent-se un lloc en la plaça per ballar.

Guites durant els Tirabols al final de la Patum de lluïment.

Gentada expectant, abans de la Patum completa.

Maces. Patum completa (nit).

Guita, Patum completa (nit).

Nans nous.

Els 100 plens i els seus ajudants es distribueixen per la plaça.

Salt de plens: l'infern a la terra!

Excepcions... que confirmen la regla

Ja fa un temps, vaig escriure un post negant-me a assistir mai més a cap boda. I he fet una excepció amb la boda d'H. i E. La raó principal, perquè són unes persones que m'estime i -també hi ha ajudat moltíssim- pel fet que havien organitzat una d'eixes bodes a les que, d'entrada, no fa mandra anar: en la muntanya, amb un sopar senzill, sense estridències ni excessos, a la qual podies assistir sense disfressar-te, sense número de compte corrent... Vaig dir que sí, la veritat, entre molts dubtes. Però què collons, la novia ho mereixia!

L'experiència? La boda molt bé. La cerimònia curta, emotiva. El sopar correcte. La companyia... Heus ací el suplici. Ja d'entrada, arribar a la masia on se celebrava, i veure'm un bon grapat de gent somrient i empindongà guaitant per les balconades de les habitacions, em va recordar l'animadversió que sent davant d'aquestes situacions: calia carregar-se de diplomàcia! I és que a una boda els novios, si conviden a uns, han de convidar els altres: no poden garbellar imbècils. Els imbècils hi són també presents, i poden acabar per fer-li passar a u un autèntic suplici. I en la meua quadrilla, això que en un poble s'entén per grup d'amics en sentit ampli, hi ha imbècils per a tots els gustos, de la A a la Z. Si em llegiu, no s'escandalitzeu. Dic imbècil sense mala bava, o amb poca, la mínima: hi ha més ironia i un cert toc de cinisme.

A

Als pocs minuts d'arribar, foto de chicos. Uf. Uf. Uf. Per als masclistes, i part de la meua quadrilla ho és molt, el món es divideix entre chicos y chicas. No poden entendre la realitat des de cap altra perspectiva. Hi ha coses que poden fer els chicos, i coses que són pròpies de las chicas. I així anem. Així, foto de chicos! I l'imbècil A se m'arrimà i em digué literalment: -Édgar, si vols... M'estava donant permís per a posar-me a la foto! Al·lucinava per un tub. Mentre ens fèiem la foto, em preguntava jo dues coses:

• M'ha donat permís perquè, després de tants anys fent coses junts, encara no em considera del grup? Encara sóc una "cosa a banda"? I per quina raó?
• M'ha donat permís perquè, tenint en compte les meues preferències sexuals, no sóc "del tot" un chico?

Si la resposta era la primera, l'imbècil A és el rei dels imbècils. Si la resposta és la segona, a banda de masclista i retrògrad, l'imbècil A és homòfob per molt que se'n vanaglorie del seu progressisme. Però crec que les dues opcions es barregen, i l'imbècil A, el requeteimbècil A no entén que dins d'una quadrilla, no tots li han de ser afins. 

B

Saluts ací, saluts allà. Quant de temps! Ei! Hola, què tal! A alguns, ni pols ni remolí, senzillament, correcció. A altres, encara que no hi parle i que sols hi tinc relació esporàdicament, m'alegrava de veure'ls per allà. -Hola, què tal?-, li diguí a B. I resultà que B havia tret a passejar la seua mala educació i, com no, la seua imbecil·litat. -Hola què tal, babalà, babalà-. Dit amb un to despectiu, desagradable i vexatori. I girant el cap en acabant. Ho torní a intentar i resposta similar. Confirmat: B també és imbècil. -Mira, B, m'ho estàs fent tant lleig que dubte que et torne a saludar mai més.- Resposta: -Ja no ho feies... Bé, sí que ho feies-. Però que quedi tranquil·la B: mai més.

El més bo és que, sopant, B es va molestar perquè li contestava de forma barroera. Es veu que les medecines pròpies no agraden als qui les administren. 

C

Amb C havia vingut al cotxe, aguantant les seues bromes repetitives, reiterades, avorrides, exasperants sobre si "dame un beso", "te gusto", "no me toques", "me tendré que tapar el culo". C és un xic, i sempre m'ha de fer bromes d'aquestes, seeeempre, seeeeeeeeeeeeeeeeeempre. Quin cansament. Ja de per sí, insuportable. La cosa la suporte amb resignació, tot evitant-lo sempre que puc. Sí, C es vanagloria que tiene muchos amigos gays, però, com podeu comprovar, és homòfob fins a la medul·la.

En començar la cerimònia, situat jo a un extrem de la balconada de l'últim pis, tranquil·let, a la fresqueta, se m'acostà C i començà a fer com a que volia pegar-me un bes: -Quieres un beso, guapa mmmu mummmu mu-. De nou, la broma sobre les meues preferències sexuals. Fastig. Fàstic. Enuig. Ràbia. Contenció: -C, pots parar, per favor, que m'estan venint rampallons?-. 

I llavors es produí el clímax de la imbecil·litat. Dubte que en un any es condense tanta imbecil·litat junta en una sola resposta.

-A mi me hablas en castellano.- Va dir C. C, que és nascut a un poble de la zona castellanoparlant de València. C, que viu al poble des de fa més de 25 anys, demostrava amb aquesta frase, no solament que era imbècil a la enèsima potència, sinó un menyspreu a la llengua i la cultura dels seus amics tan gran, que m'era difícil de creure que havia escoltat aquesta resposta. Crec que vaig fer una cara que devia ser tota ella un cromo. Llavors, C va intentar arreglar-ho:

-O en valenciano, no en catalán-. Déu meu! Es pot ser, a banda d'imbècil, del més imbècil del planeta durant uns segons, qui sap si durant anys, taaaaaaan ignorant!? Ignorant no pel fet de considerar el valencià com una llengua diferent del català. No, si fóra això sols. Resulta que la paraula "catalana" era "rampalló", una paraula d'ús comú a Algemesí... I possiblement, només d'Algemesí. Vol dir còlic intestinal. En castellà, retortijón. Resulta que com el molt ignorant, després de vora 30 anys de viure entre nosaltres, encara no coneix ni parla la nostra llengua, que també és la d'ell, vers la qual ha demostrat el menyspreu més absolut,  s'escuda dient que parlem "català". Res de nou. Què li farem! Però deduïsc que de tot el que li parlem en valencià, deu entendre com a molt un 60%. Amb raó C és un inadaptat.

D

D anava tan feliç passejant-se ara per ací, ara per allà. I t'agafava com si fóra un graaaaaan amic. En vàries ocasions. I què tal, i pasqual. No vaig ser tan maleducat com B, més aviat diplomàtic, però si B actuava de manera maleducada i barroera, D ho feia d'una manera del tot falsa: anys que no parlàvem. Ni tan sols em va comunicar que es casava. Llastimós.

E, F, G, H, I, J, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, V, W, X, Y i Z. I el moment clau, durant el qual vaig saber-me fora d'aquest alfabet, va ser quan tots s'alçaren de taula per donar-los un regal als novios. Ningú m'havia dit que pensaven fer aquest detall, ni m'havia preguntat si hi volia participar. De manera que em vaig quedar amb alfa i beta -que seien a l'altra punta- sol a la taula: s'imagineu com em sentí? Tant costava incloure'm? Vaig dissimular alçant-me per anar a veure la cara dels nadons als cotxets. Perplex i decebut. Llavors vaig entendre que jo era aquesta lletra:

Per sort, hi havia gent normal, amb els seus ets i els seus uts, però amb qui es podia parlar, enraonar, posar-se al dia... Però crec que no entren dins d'aquest abecedari, més aviat podríem anomenar-los amb l'alfabet grec: alfa, beta, a qui ja he anomenat, gamma, delta, amb qui enraoní hores i hores... A ells haig d'agrair-los la seua companyia, la seua amistat i la seua conversa. I també torní satisfet de la felicitat de veure l'E. i H. feliços i pagats, de taula en taula. I les risses amb el detall que els novios tingueren amb alguns de nosaltres. Crec que no faltava la bona voluntat. I els estic, de veres, molt i molt agraït.

Però em pregunte si tot això em compensa el fet d'haver d'aguantar tant d'imbècil solt. Jo crec que no. O potser sí. Crec que depèn de com de vulnerable em senta en un moment donat. Així doncs, pensa que si et dic que no vaig a la teua boda, a banda de les raons que vaig donar en el seu moment, m'estàs condemnant a vagar durant hores per un laberint d'imbècils i que el meu ànim pot eixir per terra. 

Tingues una miqueta de consideració amb mi i entén que el meu no no té res a veure amb tu, sinó amb el context i la circumstància.

Un paisatge que parla (a qui sap escoltar-lo).

Escoltava fa uns dies a Lleida, a una conferència de Gregorio Luri, que la capacitat de sintonitzar amb allò que un paisatge ens mostra depèn, per damunt de tot, del nostre bagatge cultural. Res més cert! Pensava, en el primer tram de la ruta -que pujava, camp a través, cap al Puig Pelat, al sud de Portbou-, que molts dels meus alumnes "xonis" només hagueren percebut pedres, punxes i un vent molest. I em considerava afortunat de ser capaç de veure més enllà -tot i que també patia les punxes i els efectes de la ventada-: la tramuntana m'evocava moltes lectures -Pla, Català-, el paisatge se m'obria mostrant les seues formes i belleses naturals, el seu passat, els seus perills i els seus fantasmes, i la història del lloc em feia reflexionar, ara i adés, sobre la identitat i les cicatrius que les contínues injustícies que hem patit al llarg de la història encara marquen el nostre present.

En efecte, part del trajecte que fiu transcorria per la ruta Walter Benjamin i el camí de la Llibertat: aquell que els qui fugien del nazisme recorrien per arribar a unes Espanyes que, sota un règim feixista, en lloc d'acollir-los els entregarien impunement a la barbàrie. Els fantasmes dels milers d'exiliats espanyols que, poc abans, havien optat per creuar la frontera cap al nord fugint de la repressió franquista, estaven presents, no solament en el record de qui passeja aquests camins, sinó també gràcies a la tasca del Memorial Democràtic. I també la decepció que trobaren a l'altre costat de la carena. Justament allà, el Rosselló: un territori la catalanitat del qual ha estat perseguida i reduïda amb una planificació política xovinista, centralitzadora i uniformadora que ha eliminat -en el millor dels casos, convertit en tret folklòric, ranci i patètic- la seua llengua i identitat cultural. No és aquest passat un espill del futur que espera a València i als valencians?

Arribí en tren a Portbou tot fent el mateix trajecte que, fa un bon grapat d'anys, els avis -i més tard, els pares- recorrien per anar a guanyar-se la vida a l'altre costat de la frontera. Era a Portbou on es feia el transbordament a trens d'ample de via europeu, i també on es feien els tràmits burocràtics, escales amunt, escales avall, túnel cap ací, túnel cap allà, entre la gentada que omplia l'estació, carregats de maletes i paquets: el certificat mèdic, el control policial... L'estació de Portbou, ara deserta i amb un deliciós aire decadent, va ser l'inici i la fi del meu recorregut.

ASCENDINT AL COLL DEL FRARE

En pocs minuts es guanya altura i se'ns oferixen unes vistes espectaculars de Portbou i de l'estació. En arribar, s'albira la línia de costa fins el cap de Creus. Cal més recompensa a l'esforç?

PUIG PELAT, PUIG DEL FALCÓ, COLL DEL FALCÓ

Per ascendir a aquests cims, modests però amb vistes espectaculars, cal abandonar la pista i anar camp a través per la carena que formen: no hi ha un camí marcat, però l'ascensió resulta fàcil.

Cim del pujol situat entre el Puig Pelat i el Coll del Frare

Altre munt de pedres marca el cim del Puig Pelat

Vistes: Colera, Llançà, Port de la Selva i el cap de Creus

El camp de vies de l'estació de Portbou és
engolit pel túnel que travessa el Pirineu

Vista del Querroig des del Puig Falcó

Flor de la figuera de pala.

Marieta

PER LA CARENA CAP AL QUERROIG: UNES VISTES MAGNÍFIQUES

Des del Puig Falcó, i passant pel coll de les Llaceres, s'accedeix a la carena axial del Pirineu: just en el seu tram més proper al Mediterrani, on va a morir la serralada. No fa falta arribar al cim de Querroig per contemplar un espectacle únic: l'Empordà i el Rosselló són als nostres peus. En arribar a la carena, un panell recorda les vivències de Frida Fittko, que fugint del nazisme, va passar per aquell mateix indret.

Per fi arribàrem al cim. Havia avançat una mica i em vaig parar per fer un cop d'ull al meu entorn. El quadre que vaig veure se'm va aparèixer d'una manera tan desesperada que, per moments, vaig pensar que era víctima d'un miratge. Molt avall, allà on havíem vingut, tornava a veure el Mediterrani, de color blau fosc. A l'altre costat, a davant nostre, queien escarpats els penya-segats a sobre d'una superfície cristal·lina de color turquesa transparent - un segon mar? És clar, era la costa espanyola. Darrere nostre, cap al nord, en forma de semicercle, el Rosselló català, amb la Costa Vermella, una terra tardorenca plena d'innumerables matisos de color vermell groguenc. Em vaig quedar esmaperduda. No havia vist mai una bellesa com aquella.

Jo no presenciava l'espectacle a la tardor... Però em quedí igualment esmaperdut!

El Canigó, muntanya sagrada dels catalans!

Muntanyes de Colera, golf de Roses i plana de l'Empordà

Restes de l'antiga fortalesa de Querroig

Vista aèria del Cap de Creus. En primer terme, el Puig Pelat i Puig Falcó

Banyuls de la Marenda. Al fons, el cap de Biarra (Béar) i el far.

Cervera de la Marenda

En primer terme, el fort Sant Elm de Cotlliure. Al fons,  Leucata i el Barcarés 

Vall de vinyes de Banyuls, presidit per la torre Massana. 

Si no vaig errat, per ací transcorre el camí de la llibertat, i
hi ha el museu Maillol.

D'esquerra a dreta: platja d'Argelers, Barcarés, Canet i l'estany de Salses.

PUIG DE CERVERA

És el cim més oriental de l'eix axial del Pirineu. Des d'allà, unes vistes magnífiques a la Costa Brava i la Costa Vermella. Un penya-segat imponent és el punt i final del Pirineu.

Cap de Cervera

En aquest punt, l'eix axial del Pirineu cau abruptament al Mediterrani

Port de la Selva

COLL DELS BELITRES : MEMORIAL DE L'EXILI I RETORN A PORTBOU

...

Cervera i Costa Vermella des del coll.

La simbologia franquista encara present:
monòlit en record dels morts de la IV Divisió
de l'exèrcit nacional.

Núvols de pluja cap al cap de Creus

Cementeri de Portbou i memorial de Walter Benjamin des del coll dels Belitres

Bateries antiaèries... nazis? 

Canvi de perspectiva

PLATJA PETITA DE PORTBOU

Després de més de set hores caminant sota el continu assetjament de la tramuntana (entenc perquè pot arribar a tronar boig!), va ser temps per a una pausa en aquest xicotet, resguardat i llavors solitari paradís.