Un paisatge que parla (a qui sap escoltar-lo).

Escoltava fa uns dies a Lleida, a una conferència de Gregorio Luri, que la capacitat de sintonitzar amb allò que un paisatge ens mostra depèn, per damunt de tot, del nostre bagatge cultural. Res més cert! Pensava, en el primer tram de la ruta -que pujava, camp a través, cap al Puig Pelat, al sud de Portbou-, que molts dels meus alumnes "xonis" només hagueren percebut pedres, punxes i un vent molest. I em considerava afortunat de ser capaç de veure més enllà -tot i que també patia les punxes i els efectes de la ventada-: la tramuntana m'evocava moltes lectures -Pla, Català-, el paisatge se m'obria mostrant les seues formes i belleses naturals, el seu passat, els seus perills i els seus fantasmes, i la història del lloc em feia reflexionar, ara i adés, sobre la identitat i les cicatrius que les contínues injustícies que hem patit al llarg de la història encara marquen el nostre present.

En efecte, part del trajecte que fiu transcorria per la ruta Walter Benjamin i el camí de la Llibertat: aquell que els qui fugien del nazisme recorrien per arribar a unes Espanyes que, sota un règim feixista, en lloc d'acollir-los els entregarien impunement a la barbàrie. Els fantasmes dels milers d'exiliats espanyols que, poc abans, havien optat per creuar la frontera cap al nord fugint de la repressió franquista, estaven presents, no solament en el record de qui passeja aquests camins, sinó també gràcies a la tasca del Memorial Democràtic. I també la decepció que trobaren a l'altre costat de la carena. Justament allà, el Rosselló: un territori la catalanitat del qual ha estat perseguida i reduïda amb una planificació política xovinista, centralitzadora i uniformadora que ha eliminat -en el millor dels casos, convertit en tret folklòric, ranci i patètic- la seua llengua i identitat cultural. No és aquest passat un espill del futur que espera a València i als valencians?

Arribí en tren a Portbou tot fent el mateix trajecte que, fa un bon grapat d'anys, els avis -i més tard, els pares- recorrien per anar a guanyar-se la vida a l'altre costat de la frontera. Era a Portbou on es feia el transbordament a trens d'ample de via europeu, i també on es feien els tràmits burocràtics, escales amunt, escales avall, túnel cap ací, túnel cap allà, entre la gentada que omplia l'estació, carregats de maletes i paquets: el certificat mèdic, el control policial... L'estació de Portbou, ara deserta i amb un deliciós aire decadent, va ser l'inici i la fi del meu recorregut.

ASCENDINT AL COLL DEL FRARE

En pocs minuts es guanya altura i se'ns oferixen unes vistes espectaculars de Portbou i de l'estació. En arribar, s'albira la línia de costa fins el cap de Creus. Cal més recompensa a l'esforç?

PUIG PELAT, PUIG DEL FALCÓ, COLL DEL FALCÓ

Per ascendir a aquests cims, modests però amb vistes espectaculars, cal abandonar la pista i anar camp a través per la carena que formen: no hi ha un camí marcat, però l'ascensió resulta fàcil.

Cim del pujol situat entre el Puig Pelat i el Coll del Frare

Altre munt de pedres marca el cim del Puig Pelat

Vistes: Colera, Llançà, Port de la Selva i el cap de Creus

El camp de vies de l'estació de Portbou és
engolit pel túnel que travessa el Pirineu

Vista del Querroig des del Puig Falcó

Flor de la figuera de pala.

Marieta

PER LA CARENA CAP AL QUERROIG: UNES VISTES MAGNÍFIQUES

Des del Puig Falcó, i passant pel coll de les Llaceres, s'accedeix a la carena axial del Pirineu: just en el seu tram més proper al Mediterrani, on va a morir la serralada. No fa falta arribar al cim de Querroig per contemplar un espectacle únic: l'Empordà i el Rosselló són als nostres peus. En arribar a la carena, un panell recorda les vivències de Frida Fittko, que fugint del nazisme, va passar per aquell mateix indret.

Per fi arribàrem al cim. Havia avançat una mica i em vaig parar per fer un cop d'ull al meu entorn. El quadre que vaig veure se'm va aparèixer d'una manera tan desesperada que, per moments, vaig pensar que era víctima d'un miratge. Molt avall, allà on havíem vingut, tornava a veure el Mediterrani, de color blau fosc. A l'altre costat, a davant nostre, queien escarpats els penya-segats a sobre d'una superfície cristal·lina de color turquesa transparent - un segon mar? És clar, era la costa espanyola. Darrere nostre, cap al nord, en forma de semicercle, el Rosselló català, amb la Costa Vermella, una terra tardorenca plena d'innumerables matisos de color vermell groguenc. Em vaig quedar esmaperduda. No havia vist mai una bellesa com aquella.

Jo no presenciava l'espectacle a la tardor... Però em quedí igualment esmaperdut!

El Canigó, muntanya sagrada dels catalans!

Muntanyes de Colera, golf de Roses i plana de l'Empordà

Restes de l'antiga fortalesa de Querroig

Vista aèria del Cap de Creus. En primer terme, el Puig Pelat i Puig Falcó

Banyuls de la Marenda. Al fons, el cap de Biarra (Béar) i el far.

Cervera de la Marenda

En primer terme, el fort Sant Elm de Cotlliure. Al fons,  Leucata i el Barcarés 

Vall de vinyes de Banyuls, presidit per la torre Massana. 

Si no vaig errat, per ací transcorre el camí de la llibertat, i
hi ha el museu Maillol.

D'esquerra a dreta: platja d'Argelers, Barcarés, Canet i l'estany de Salses.

PUIG DE CERVERA

És el cim més oriental de l'eix axial del Pirineu. Des d'allà, unes vistes magnífiques a la Costa Brava i la Costa Vermella. Un penya-segat imponent és el punt i final del Pirineu.

Cap de Cervera

En aquest punt, l'eix axial del Pirineu cau abruptament al Mediterrani

Port de la Selva

COLL DELS BELITRES : MEMORIAL DE L'EXILI I RETORN A PORTBOU

...

Cervera i Costa Vermella des del coll.

La simbologia franquista encara present:
monòlit en record dels morts de la IV Divisió
de l'exèrcit nacional.

Núvols de pluja cap al cap de Creus

Cementeri de Portbou i memorial de Walter Benjamin des del coll dels Belitres

Bateries antiaèries... nazis? 

Canvi de perspectiva

PLATJA PETITA DE PORTBOU

Després de més de set hores caminant sota el continu assetjament de la tramuntana (entenc perquè pot arribar a tronar boig!), va ser temps per a una pausa en aquest xicotet, resguardat i llavors solitari paradís.