La Patum

Sí, havia oït parlar de la Patum de Berga... com qui sent ploure. En la meua darrera visita a Berga, però, viu alguns panells informatius que il·lustraven el visitant sobre els llocs del ritual que cada any, per Corpus, esdevé a la ciutat. Llavors la curiositat augmentà. I per casualitat, en X. que baixava i s'hi quedava a passar al nit a Barcelona dijous de Corpus: -I si anem a la Patum?-proposà. Calia aprofitar la conjuntura!

És difícil explicar les sensacions que transmeten els diferents rituals, danses, músiques que es van succeint durant la Patum, enmig d'una plaça atapeïda de gent que vibra amb el que hi passa. Presencií la Patum de lluïment a migdia, després de missa major, sota un sol imponent. Per la nit, dues passades més de les comparses i el clímax final: el salt de plens. La plaça convertida en un infern de calor, foc, fum, crits, espentes, embotiment, nerviosisme i, al mateix temps, admiració i expectatives acomplides. 

Els rituals i danses de la Patum avui en dia se celebren durant els dies del Corpus Christi, però al marge d'aquesta celebració religiosa. Són un ritual pagà que ha perdurat en el temps fusionant els seus significats amb una celebració cristiana i que, de nou, havent perdurat durant segles, se celebra al marge d'aquesta. Una prova, al meu entendre, que tots els rituals pagans que encara se celebren durant les festes cristianes sobreviuran a aquestes, en cas que deixen de celebrar-se massivament i social. Potser siga cert que existisca un subconscient col·lectiu que ens crida, any rere any, a aquests rituals de foc, menjars, danses rituals, músiques ancestrals i catarsi col·lectiva. Com si hi haguera quelcom implícit a tot això que copsem molt a dins nostre, i que expressa a través d'aquests rituals la nostra relació amb el món, la natura i la resta de persones.

Catarsi: aquesta és la paraula que tenia en ment en molts moments de la Patum. La plaça de Sant Pere de Berga és tota ella una catifa de persones: és plena de gom a gom, no hi cap ni una ànima. La gent salta, balla, s'emborratxa, crida, canta... al mateix temps que les comparses van desfilant. Qui ho diria, que podrien desfilar! Però amb paciència, espentes, i de vegades, males maneres, aconseguixen obrir-se entre la gentada l'espai que necessiten per fer la seua coreografia. La massa, després de crides a l'ordre, espentes i crits, obeïx finalment aquells qui han de fer la seua tasca, i que són capaços de moure la gent a allà on els interessa a pesar de la disbauxa regnant. Podríem veure-hi una metàfora de la nostra pròpia societat?

Si no hi heu anat mai, cal que ho presencieu! Nosaltres enguany hem vist la Patum des de les escales de l'església, però hem decidit que algun any estarem a baix, vora les comparses, ben farts de barreja i gaudint d'aquesta catarsi col·lectiva. Ah! I ens esperarem als plens, no ho dubteu. Ací queda el repte!

El bombo, que fa pa-tum, pa-tum, i que dóna
nom a la festa.

El ball de les Maces recorda el de la Moma de València.
Ací, la virtut és representada per Sant Miquel i un àngel.

La Guita, empipant la gent.

L'Àguila, representant el poder.

Els nans vells, fent-se un lloc en la plaça per ballar.

Guites durant els Tirabols al final de la Patum de lluïment.

Gentada expectant, abans de la Patum completa.

Maces. Patum completa (nit).

Guita, Patum completa (nit).

Nans nous.

Els 100 plens i els seus ajudants es distribueixen per la plaça.

Salt de plens: l'infern a la terra!