Em conten la cosina i la mare que l'A., el meu nebodet de poc més d'un any, va plorar bastant l'altre dia, quan el dugueren per primera volta a la platja. Ahir, a l'Empordà, em va venir al cap l'escena en veure un xiquet que també plorava i que comptava, si fa no fa, amb els mateixos mesos que l'A., i vaig pensar que enfrontar-se per primera vegada al mar, just quan la ment del nadó ha aconseguit de fer-se una lleu idea de la mare, unes poques persones més i d'un grapat minse d'objectes, deu ser, si més no, una experiència traumàtica.
Si ho pensem bé, el mar és tan immens que esdevé quasi un colp de gràcia, un insult a les nostres seguretats, a la nostra quotidianitat, a la nostra petitesa. És gairebé una abstracció: sembla estendre's fins l'infinit, i l'infinit costa de copsar fins i tot als adults. Sovint l'associem a la llibertat, però més aviat li correspondrien el perill, allò inesperat, la traïdoria, la dificultat de copsar el que realment som i el sentit de la nostra existència. Si el mar ens sembla immens i gairebé abstracte, com se'ns apareix la pròpia existència damunt de la pedra des de la qual guaitem? De quantes coses absurdes l'omplim per defugir-ne la perspectiva!
La solució per al pànic de l'A. va ser fàcil: quatre bufits i la piscineta inflable de plàstic ja estava a punt. Li la ompliren d'aigua i ell hi era feliç, allà dins, en aquell espai limitat, d'esquenes al mar. I pense que, justament, per fugir d'allò que ens és incòmode de plantejar-nos, hem construït a la nostra vida una piscineta a base de seguretats que, a marxes forçades, el temps ens va demostrant del tot absurdes.
Així, va ser ahir que m'alcí i em viu de sobte en ple estiu i amb el mar de cara. La quotidianitat i els rituals diaris han desaparegut i el temps queda buit i convida a reflexionar sobre què he fet al llarg del curs i per què ho he fet. (O què no he fet i per què no ho he fet). Tant a la faena com a la vida. Quin sentit cal donar-li a tot plegat?
De moment, he sigut feliç davant d'aquesta gran incògnita al costat mateix de la immensitat del blau i acaronat pel soroll calmós de les seues ones, tot deixant que em vingueren al cap preguntes que possiblement mai tindran resposta.
A tot això: l'Empordà és un paradís!
CALA S'ALGUER, PALAMÓS
TOSSA DE MAR DES D'UN MIRADOR DE LA COSTA
CALA V., EN UN LLOC RECÒNDIT
 |
| S'hi accedeix per un sender que recorre un bosc mediterrani amb una vegetació impressionant! |
 |
| A la fi d'aquesta vall boscosa, hi ha la cala |
 |
| Enfront, el mar; al darrere, el verd i l'olor dels pins |
LLAGOSTERA: ERMITA DE SANT GRAU
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada